Les invisibles

PER JUDIT FONT RELOAD. L'autora parla de l'àmbit de les cures i de la vulnerabilitat de les persones que s'hi dediquen. Cal entendre-les com a responsabilitat col·lectiva i posar-les al centre de les polítiques públiques, professionalitzar-les i regular-les.

“Sin ellas, soldaderas, cucarachas, adelitas, vivanderas, galletas, juanas, pelonas, guachas,

esa revolución no hubiera existido.

A ninguna se le pagó pensión.”

Eduardo Galeano, del poema Las Invisibles del llibre "Espejos"

La cura de les persones, el benestar físic i emocional, preservar, mantenir i reproduir la vida és una tasca que el patriarcat i el capitalisme, com a models de relacions estructurals, han assignat injustament a les dones com si aquesta fos la seva missió i sentit d’existència. Probablement per aquesta assignació, i potser per l’opressió i desgast que suposa, la tasca de cura és menysvalorada socialment, relegada, sense reconeixement. Totes cuidadores, totes invisibles.

No és poca cosa la cura, la vida. Com per posicionar-la en segon terme, o tercer, i bastir societats on les exigències del treball productiu passen per davant del sosteniment de la vida; alimentar-nos, estar sanes, descansar, gaudir, créixer en tots els àmbits... cadascú (cadascuna) que s’ho apanyi a casa.

L´allargament de la vida a les societats occidentals converteix a les persones en més dependents durant més temps. Aquest fet, juntament amb els nous models de família i els sistema de producció capitalista, ha posat en crisi el model de provisió de tasques de cura i en particular a les persones grans.

Els treballs de cura a occident, que ja presenten el biaix de gènere, han estat traslladats -quan no som les cuidadores familiars-, a dones immigrades, com un àmbit de treball remunerat però molt precaritzat, i que sovint agreuja les situacions de violències múltiples i de vulneració de drets que ja implica el procés migratori.

S’estima que a comarques gironines les cuidadores 24 hores, no familiars i no professionals són unes 2.100 dones (segons dades de la Generalitat de Catalunya). Estan a les cases, viuen en habitacions, algunes amb només una tarda o un dia lliure, han deixat família al país d’origen per cuidar-ne una altra occident. Hi ha relacions respectuoses però també tracte denigrant, indigne... i tot invisible. Elles ho expliquen, elles ho volen explicar. Elles hi són.

Es constata que és una realitat que té moltes dimensions:

La primera, la divisió sexual del treball productiu i reproductiu que fa que totes les dones siguem cuidadores, sense reconeixement ni valoració social. A banda d’obrir la porta a altres abusos derivats de la visió servilista de la dona.

La segona, el context post colonial o la manera com les relacions colonials se segueixen reproduint a occident. Cosa que vol dir relacions travessades per la desigualtat entre el nord i el sud global, l’impacte de la Llei d’Estrangeria (requereix 3 anys d’empadronament sense permís de treball per poder-lo obtenir), i del racisme com a ideologia de dominació.

La tercera, la retallada de l’Estat del Benestar i la disminució de les polítiques públiques de protecció social i d’acompanyament a l’envelliment, l’aprimament de les pensions, insuficients ajudes a la dependència, i la visió individualista i familiarista de l’atenció a la dependència, que fa que novament recaigui en les dones, i en els molts o pocs recursos de les famílies.

I finalment, les condicions del treball de la llar i la cura remunerat, sovint sense contracte quan no s’està regularitzada (els 3 llarguíssims anys), jornades de 24h, i salaris baixíssims. Fins i tot, quan es pot treballar regularment, és sota el Règim Especial del Treball de la Llar, l’únic règim laboral que no dóna dret a l’atur, que permet acomiadaments sense justificació, nega drets bàsics i autoritza jornades de treball extensives.

Tot això es produeix per l’existència de patrons masclistes, racistes i classistes entorn a la cura, imaginaris que provoquen la contractació precària i la desvalorització dels treballs que sostenen quotidianament la vida.

Per això cal ressituar la tasca de cura com una activitat d’alt valor social, que parteix de la noció d’interdependència entre les persones, de les necessitats vitals, que cal cobrir, amb suports personals, compartits, col·lectius i a més, públics.

Cal democratitzar la cura com un exercici de coresponsabilitat col·lectiva d’una banda. Cal posar la vida al centre de les polítiques públiques per altra banda, i finalment cal professionalitzar amb dignitat el treball de cuidadora no familiar. Elles ho tenen clar: regularització, formació, contractació digna i reconeixement. Elles s’organitzen. Son visibles.

No abordar aquesta realitat i dignificar-la és sostenir l’esclavatge. Dins les cases. Les vostres?

JUDIT FONT RELOAD és sociòloga. 

Article publicat al PUNT AVUI >>