L’Agenda Llatinoamericana Mundial 2023 ens proposa el concepte de resiliència comunitària, entesa com una força col·lectiva per estar preparats per sobreposar-se a dificultats i «a desastres i situacions massives d’adversitat i construir sobre elles». Fa més de vint anys que un metge argentí, el Dr. Suárez Ojeda, va orientar nombrosos estudis en diferents països llatinoamericans que havien patit o patien desastres d’origen natural o convulsions d’origen humà. En aquests treballs van considerar les diferents maneres d’afrontar els desastres que assolaven les comunitats: inundacions, sequeres, terratrèmols, contaminació d’aqüífers, violència, accidents, repressió política, guerres, migracions, comunitats expulsades de territoris i refugiades, etc... Van veure com unes comunitats eren capaces de reconstruir-se en més o menys temps, i altres no. En van extreure uns pilars que enforteixen un grup humà i que afavoreixen la superació de les adversitats en l’àmbit col·lectiu.
Aquest plantejament ampliava el camp del concepte. Inicialment, s’havia utilitzat en l’àmbit de l’enginyeria referint-se als materials que després de patir una força extrema, tornen a la seva posició anterior (del llatí re-, enrere i -silio salt: salt enrere). Després passà a ser utilitzat per la psicologia aplicada a les persones que han de superar traumes o per educar els infants i enfortir-los davant situacions adverses quotidianes. Aquí el material som nosaltres i la nostra fortalesa i les adversitats són les forces que hem de superar. Tenim molts exemples a l’ordre del dia relacionats amb la pandèmia, amb situacions de crisi, amb migracions, amb guerres... Alhora hi ha un auge del concepte en relació amb el medi ambient i les adversitats agreujades pel canvi climàtic: la tendència dels ecosistemes a recuperar-se després de patir pertorbacions (sequeres, inundacions, plagues, incendis...,) o la necessitat del món agrícola a adaptar els cultius.
Però la resiliència comunitària abasta un àmbit més sistèmic per donar pistes de com enfortir pobles i comunitats per superar adversitats, a partir dels resultats obtinguts en els estudis de les comunitats camperoles, indígenes i veïnals. Cinc són els pilars bàsics. Primer compartir una identitat cultural, símbols, creences i tradicions. En segon lloc, una vinculació social amb sentiment de solidaritat. També una autoestima col·lectiva, la satisfacció d’identificar-se amb el grup social o nacional. Així mateix, una consciència ètica grupal que condemna les corrupcions i valora l’honestedat de la funció pública i les institucions. I, finalment, l’humor social, la capacitat d’expressar còmicament un fet, provocant un efecte tranquil·litzador.
L’enfortiment intern personal afavoreix la resiliència comunitària, reforçant factors com el suport social i l’ajuda mútua, el sentit de la vida, l’autoestima personal, el bon humor i les competències socials i habilitats bàsiques, el compromís amb un mateix i amb els altres, la confiança, una comunicació clara, cooperació, aprendre dels errors, oferir solucions conjuntes davant d’un problema i un marc ètic que sigui fort.
La resiliència comunitària està en sintonia amb la lluita per les grans causes i en sinergia amb els moviments socials que treballen per un altre món possible, ja que té una dimensió transformadora on les persones i la col·lectivitat en poden sortir enfortides pels nous aprenentatges. Tot un repte per a l’educació popular per entomar les crisis viscudes, les anunciades i les imprevistes.
