• Inici>
  • Actualitat>
  • Notícies>
  • Jessenia Lagos: «El COVID-19 ha vingut a precaritzar encara més la condició de la dona migrant»

Notícies

31/03/2020

Jessenia Lagos: «El COVID-19 ha vingut a precaritzar encara més la condició de la dona migrant»

Ara fa quatre anys, Jessenia Lagos, psicòloga per la Universitat d’Hondures, va arribar a Espanya amb la seva filla, buscant un futur millor. Com a dona indocumentada només va poder accedir a fer tasques de la llar. Mica en mica, i compartint les experiències i el seu dia a dia amb altres hondurenyes dedicades a les cures i la llar, es va adonar de la vulneració de drets que patien les dones migrants al nostre país i es va posar les piles per posar-hi remei.

Dones Endavant és una entitat de Santa Eugènia que ha patit una transformació. S’ha reconvertit o ampliat, depèn de com es miri. Ens ho expliques?

És una mica llarg... Quan jo vaig arribar aquí, com la majoria de dones indocumentades, vaig acabar fent feines de la llar. En converses informals amb companyes d’aquest col·lectiu, coincidíem en les situacions de precarietat i injustícia que patíem... I d’aquí va néixer la idea de donar-nos suport mutu.

Ens trobàvem a l’estació d’autobusos en el camí cap a la feina i compartíem el nostre dia a dia: «com t’ha anat aquesta setmana, què tal la persona que cuides». I també van anar sorgint dubtes sobre els nostres drets. En aquella època jo treballava a Vidreres. Però després també ho vaig fer a Sant Hipòlit de Voltregà i les dinàmiques de precarietat i de vulneració dels nostres drets, eren sempre les mateixes. La falta d’informació entre nosaltres era tal, que vaig començar a moure’m per poder assessorar les meves companyes. Moltes érem internes i, és clar, no podíem estar al cas de què passava al món!

Ara fa dos anys, em vaig quedar sense feina i és quan vaig començar a posar més energia en aquesta tasca d’assessorament i cerca d’informació. I el grup, al seu temps, va començar a créixer pel boca a orella. Inicialment, érem un grup d’hondurenyes però vam anar coneixent dones d’altres orígens i jo, sense feina remunerada, em vaig dedicar a activar aquesta xarxa d’informació, vaig començar a investigar sobre quines associacions hi havia a Girona, quins recursos... i em vaig adonar que no hi havia cap grup consolidat de dones amb aquestes necessitats. A Barcelona, en canvi, sí que vaig trobar entitats de dones de tot tipus i és quan vaig decidir muntar alguna xarxa a Girona i quan vaig començar a entrar en contacte amb gent diversa i altres associacions, com l’ASCHPG.

Llavors coneixes la Rosalie Belemtougri de Dones Endavant, una entitat en funcionament i integrada majoritàriament per dones africanes fins aquell moment.

Sí, en aquest camí de recerca de persones i entitats, entrem en contacte amb la Rosalie Belemtougri, a qui exposem les línies d’acció que volíem tirar endavant les hondurenyes. Ella ens pregunta si estem constituïdes com a entitat i ens ofereix el paraigües de Dones Endavant per continuar fent la nostra tasca però amb les avantatges d’una entitat -accés a espais, poder demanar recursos àudiovisuals, etc.-. I és que en aquell moment moltes de les llatinoamericanes estàvem indocumentades (actualment la Jessenia ja té el permís de residència) i, també per un tema de por, no aspiràvem a crear una entitat.

A més, amb Dones Endavant compartíeu objectius, oi?

Sí, i en comptes de crear una associació, es decideix utilitzar-ne una que en aquell moment estava inactiva però que ja existia... Veiem que els objectius que teníem com a dones llatinoamericanes eren similars als de l'entitat, i optem per reviure-la posant en context una plataforma de suport i dignificació de la dona, sigui quin sigui el seu orígen, ja que compartim els mateixos reptes i les mateixes necessitats. Mentrestant ja havíem anat sumant companyes de diferents orígens, amb la idea de col·laborar i donar suport en l’atenció de les necessitats que té la dona migrant. 

Quines tasques féu a Dones Endavant?

Partim del fet que som dones, migrants, documentades i sobretot indocumentades, racialitzades i discriminades, i abocades majoritàriament a fer un únic treball que és el de la llar i cures. A partir d’aquí, fem inserció laboral, alfabetització, donem suport a l’entorn familiar… Pensa que independentment del nostre origen, tenim components culturals molt similars: formem part d’un sistema patriarcal on hi ha un fort component de submissió i abnegació de la dona... Així que, en les nostres trobades, anem treballant en el redescobriment de la dona com a ésser humà, com a persona, amb habilitats específiques, individuals, que ella mateixa pot utilitzar per tirar endavant... Hi ha moltes dones, sobretot llatinoamericanes, que avui som aquí i som cap de família, tenint les nostres famílies al nostre país.

També fem feina senzillament de derivació i acompanyament. Som un punt d'acollida quan una persona arriba a Girona. Aquesta dona acabada d'arribar desconeix on s'ha d'adreçar per fer els tràmits pertinents o per sol·licitar l'ajuda que cobreixi les seves necessitats. Doncs nosaltres li donem la informació i fem l'acompanyament necessari per poder-ho dur a terme. L'ajuda mútua pot ser molt important en aquest procés d’empoderament de la dona.

Quantes dones sou a l’entitat?

Al grup som entre 40 i 50 dones. Però també n’hi ha que arriben al grup per altres temes com la violència de gènere o per la necessitat de compartir un moment amb dones amb problemes similars... Hi ha moltes dones que no poden venir a les reunions per incompatibilitat horària però que igualment ens segueixen i estan alerta de les activitats que anem fent i que potser vénen a activitats puntuals.

Quines dificultats trobarà la dona immigrada quan arribi a Girona?

Hem de partir que moltes de les dones migrants fugen de les condicions laborals precàries que hi ha als seus països d’origen. O del fet que allà no hi hagi feina per a elles. Però arribem aquí, volem treballar i no podem. Si unim la necessitat de cobrir les despeses de subsistència i les de la nostra família a la irregularitat migratòria a la que ens veiem abocades quan arribem, això dona com a resultat un col·lectiu completament precaritzat que acaba acceptant sous baixos, llargues jornades laborals, falta total o parcial de respecte al nostre dret al descans, absència de baixes mèdiques perquè si no no cobres…Acceptem la precarietat per la mateixa necessitat que tenim. Això a vegades pot comportar que t’hi acabis acostumant, resignant, i pensis que és el que hi ha i punt. Passen dos, tres anys, i comences a demanar l’anhelat contracte de treball per poder regularitzar la teva situació i poder sortir d’aquest context de precarització. Però potser et trobes que aquella família, per a la qual has estat treballant tres anys com a interna, quan és l’hora et diu: “ho sento, no et puc fer els papers”. Això implica tornar a començar i que tornin a passar tres, quatre, cinc... o deu anys, sense poder regularitzar la teva situació. Aquest horitzó d’incertesa és molt dur d’aguantar. El suport psicològic i emocional és fonamental perquè la dona pugui superar aquesta situació. Que puguin exterioritzar aquesta tensió emocional i les frustracions pròpies d’aquest context, és un pas transcendental per poder orientar-les i animar-les a estudiar català, a fer els cursos que ofereixen des d’acollida... perquè si no, s’acaben resignant.

Empoderament i sororitat, dos temes claus de la vostra associació.

Efectivament.

Des de Dones Endavant parleu de la invisibilitat del treball de cures i de la llar. La crisi del COVID-19 ha fet més visible la precarietat d’aquest sector?

Jo crec que al contrari, s’ha intensificat. És cert que ara sabem que el treball de cures és fonamental i s’ha vist molt aquests dies: necessitem persones que cuidin persones. Però també estem veient la hipocresia del sistema: els mitjans de comunicació ens estan explicant que el Govern està demanant urgentment personal amb experiència, però sense cap titulació! Com que necessiten agilitzar-ho, ara la titulació no importa! Interessant... Un piló de metges estrangers han aconseguit una homologació exprés de la seva titulació... Interessant també. Persones, amb permís de residència però sense treball a qui s’està arreglant els papers... L’estranger ara és una matèria primera fonamental. Quan s’esgoten els recursos humans d’aquí, el migrant és necessari. I ho deixo aquí. Però t’explico una anècdota d’una noia a qui li oferien, la setmana passada 700, 800, 1.000 euros, el que volgués, per cuidar un jove que havia estat atès per una persona que va morir per coronavirus. La família no el volia cuidar. També sabem de casos de noies que,  com que amb el confinament no poden sortir de les cases on cuiden algú, se les obliga igualment a treballar els caps de setmana, sense que això impliqui un pagament extra. O d'altres en què se'ls ha rebaixat el sou 200-300 euros perquè els empleadors diuen que ara tenen menys ingressos. Hauríem de ser més justos en el nostre discurs social, polític... hem de donar el reconeixement que es mereixen aquestes persones que fan aquesta feina necessària, posar-les en valor i reconèixer els seus drets. Ara és el moment de posar en relleu que les dones migrants estem disposades a col·laborar amb la societat.

També us deveu haver trobat amb netejadores, indocumentades, que amb la crisi han perdut els pocs ingressos que tenien...

Moltes persones del grup han perdut la feina aquests dies. En alguns casos, els han arribat a dir que ja no les volien perquè venien de països sospitosos i tenien por que els contagiessin, en d’altres, les han obligat a fer vacances que no cobraran; hi ha també dones de neteja que si no treballen, no guanyen res i que ara tenen zero ingressos... Estem estudiant alguna iniciativa per poder-les ajudar perquè algunes no tenen cap altre ingrés. Això del COVID-19 ha vingut a precaritzar encara més la condició de la dona migrant.

Però potser ajuda a reflexionar sobre la precarietat del sector de cures i de la llar

Sí. Una companya africana, amb la nacionalitat espanyola, que ahir va començar a treballar en una residència em deia: «Jessenia, no sé quantes vegades havia dut el meu currículum en aquesta residència i mai m’havien trucat». Ahir la van trucar perquè s’incorporés ja. El tema de les cures està sobre la taula i potser ens ajudarà a reflexionar sobre la seva importància i sobre la necessitat de dignificar aquestes feines. És una oportunitat per a què la societat catalana visibilitzi que nosaltres, les dones migrants, estem ajudant i disposades a contribuir en el desenvolupament de la societat que ens ha acollit.

Què li demaneu a la societat catalana?

Obertura de ment i empatia. Avui i aquí, som nosaltres les dones immigrades. Però demà pot ser la gent d'aquí o els seus propis fills els qui hagin d’immigrar per sobreviure. El govern ha de treure de la precarietat les persones que fan aquest treball de cures, tan important per la societat. Si les regularitza, hi haurà una major contribució a l'economia social perquè seran efectives les cotitzacions i contribucions fiscals necessàries per injectar fons a les jubilacions o on sigui necessari.

Es tracta que junts contribuïm a construir una societat i un món millor. Això no es pot fer amb un únic col·lectiu, s’ha de fer en comunitat. Ho hem de fer plegats.