El 0,7% i més

PER JORDI PLANAS I BOSCH. Ja fa 25 anys de les acampades que demanaven el 0,7% per a la cooperació. Què s'ha assolit? Què cal seguir reivindicar? Per què és necessari seguir fent pedagogia?

Ja fa 25 anys de les acampades pel 0,7%. Es demanava que les administracions públiques de casa nostra dediquessin la quantitat simbòlica del 0,7% dels seus pressupostos a l’ajuda del mal anomenat Tercer Món. Però la campanya ja havia començat anys abans, el 1981, impulsada per l’entitat Justícia i Pau, amb l’objectiu de sensibilitzar la ciutadania i fer pressió política a l’Estat. En aquell moment, vam utilitzar frases com: “El 0, 7% és cosa teva”, “És un deure de justícia”, “Transparència i qualitat”, “L’impost mínim de la vergonya”… Es va voler aprofitar que les mateixes Nacions Unides havien aprovat, el 1972, una resolució perquè els estats industrialitzats destinessin com a mínim el 0,7% del seu PIB als països empobrits.

Recordar el passat ens serveix per conèixer el context i, alhora, per continuar endavant, persistint en l’objectiu. El 0,7% és un símbol ambigu: un instrument per exigir un increment de la solidaritat amb els empobrits, un punt de partida de la solidaritat entre el país que té i el que no té. El 0,7% implica compartir. Perquè ningú ha de pensar que el 0,7% és la solució als grans problemes dels països empobrits i que es transformaran en justes les relacions Nord-Sud. El 0,7% és tan sols una modesta peça, però té l’avantatge que és fàcilment comprensible i comprovable, i facilita treballar la sensibilització i l’acció. És insuficient, és un pedaç tan esquemàtic, tan primari com es vulgui, però serveix perfectament per explicar la realitat d’altres éssers humans que pateixen opressió i injustícia i que tenen necessitats bàsiques no satisfetes. La veritable ajuda passa per un intercanvi comercial just, per la cancel·lació del deute extern, per una autèntica reforma agrària, pel respecte a la naturalesa i a tothom, i per un ordre econòmic internacional just. El 0,7% ens ajuda a descobrir que la injustícia de les relacions Nord-Sud és la que probablement més víctimes fa amb la situació econòmica, ecològica i social.

La penúria dels països empobrits no és casual. Al llarg dels segles, els països enriquits han xuclat les riqueses minerals i naturals, els han controlat les finances i, gairebé sempre, els han imposat governs que fossin favorables als seus interessos. Es parla molt de cooperació i molt poc d’explotació, molt d’empobrits i massa poc d’enriquits. Cal dir-ho alt i clar: les polítiques econòmiques del Nord han enfonsat les economies de molts països del Sud.

 La situació empitjora dia a dia, mentre l’abisme que separa els països del Nord dels del Sud no para de créixer. És al Sud on centenars de milions de persones continuen patint fam, desnutrició, malalties guaribles i greus problemes d’habitatge, salut... També s’hi constata la destrucció de formes tradicionals de vida, la desintegració del teixit social i un creixement demogràfic sovint excessiu. Però les persones que vivim al Nord també estem amenaçades. La crisi ecològica també ens afecta i ens obligarà, tard o d’hora, a revisar el nostre estil de vida malbaratador. La necessitat i l’aspiració legítima a un benestar com el que gaudim genera entre els habitants del Sud una pressió immigratòria sobre el Nord. Davant aquesta pressió, els governs del Nord aixequen noves barreres i augmenten el control policial de les fronteres, alimentant en part les actituds xenòfobes i racistes entre la ciutadania.

Hem de seguir pressionant institucions públiques i privades perquè s’impliquin en la resolució d’aquestes desigualtats i perquè hi dediquin ajuts econòmics. Però també cal donar exemple, i podem fer-ho dedicant el 0,7% dels nostres ingressos personals a aquesta finalitat.

Jordi Planas i Bosch és el coordinador de l'Agenda Llatinoamericana

Publicat al Punt Avui >>