Hem de canviar-ho tot, o no podrem salvar res

PER DANI BOIX MASAFRET. Reflexió entorn el què cal canviar per frenar el canvi climàtic i la destrucció del planeta.

El malson. Vaig tranquil·lament en bicicleta i m'adono que al final d'una recta molt i molt llarga hi ha una mena d'obstacle. La curiositat em fa pedalar cada cop més ràpid i al cap de pocs segons m'adono que ja no vaig en una bici, ara ja condueixo un cotxe. La recta es va escurçant, però em resisteixo a reduir la velocitat i, de fet, faig tot el contrari, accelero. Quan ja estic a la meitat de la recta, l'obstacle ha esdevingut un mur fort i gruixut. Com en tot somni comencen les imatges surrealistes: el cotxe està ple, massa ple. Hi veig familiars, amics, companys de feina, veïns..., tothom hi és i el més sorprenent és que tots tenim un volant. És evident que tots som conscients que hi ha el mur i discutim sobre què cal fer, mentre el cotxe continua anant a tota pastilla. Malgrat que el mur ja el tenim a tocar, només aconseguim consens per aixecar el peu de l'accelerador... i llavors una veu pregunta: no hauríem de frenar?

Aquest és un somni inventat, una imatge de com la humanitat està anant ràpidament cap a la catàstrofe. La ciència ja ens ha informat de quina mena de mur tenim davant: les conseqüències del canvi climàtic. Una seran les migracions de centenars de milions de persones a la recerca d'un lloc on sobreviure: la tragèdia que estem vivint al Mediterrani, on cada dia moren persones ofegades, es veurà incrementada a nivells que fan tremolar només de pensar-hi. La felicitat d'algunes cares de les cimeres internacionals, com la darrera de París, només posa de manifest la nostra irresponsabilitat (la nostra dificultat, no ja per frenar, senzillament per aixecar el peu de l'accelerador): els acord són febles i descaradament insuficients. La felicitat d'alguns amagava la tragèdia de molts, perquè les societats empobrides i febles s'enduran la pitjor part, com sempre!

Què hem de canviar (o com prémer el pedal del fre)? Hem de canviar moltes coses. Per exemple, hem de voler una economia que no es fonamenti en el supòsit que els recursos són il·limitats, que el planeta és infinit. El planeta i els seus recursos són limitats i la humanitat no pot ignorar-ho. Si en l'actualitat ja consumim els recursos de més d'un planeta (i només en tenim un), haurem d'apostar per una economia del “decreixement”. El model energètic també haurà de canviar prioritzant fonts d'energies renovables i segures (després de Harrisburg, Txernòbil i Fukushima, encara no n'hem tingut prou?).

Aquests i altres canvis necessaris no vindran dels nostres dirigents, ja que governen a toc d'enquesta i amb la mirada miop del curt termini: les properes eleccions. També aquesta política l'haurem de canviar. Cal, però, repensar també el nostre “estil de vida”.

Hem de trencar la tirania d'una vida sotmesa al consum, sovint generada amb el xantatge de la comoditat, per una vida a la recerca de la felicitat (individual i col·lectiva). El desenvolupament tecnològic que hem assolit ha donat ales a les visions d'un planeta que estava al servei de la humanitat. Unes ales que poden portar-nos a la mateixa fi d'Ícar. Una humanitat egocèntrica, egoista, d'ambicions desmesurades i que oblida que forma part del planeta que maltracta. Una humanitat que no vol tocar de peus a terra.

Una societat diferent amb persones amb noves prioritats no és una opció, és una necessitat per a la persistència de la humanitat a la Terra. Com ens diu l'Agenda Llatinoamericana 2017: “Només podrem aturar el desastre si transformem la societat amb una nova cultura profundament ecològica.”