Islamofòbia i miralls

PER MARTA BOSCH. Finalment, i en un context d'islamofòbia creixent, s'estrena el documental sobre l'anomenada Operació Dixan, en què es va criminalitzar joves d'origen magribí, per justificar la intervenció a l'Iraq.

El segle XXI s’estrenava amb l’esbós d’un nou enemic comú, fictici i volgudament gestat. Tragèdia absurda i alhora brutal. Des del 2001, hem viscut moltes operacions policials i judicials contra suposats terroristes islamistes que han acabat en no res. I no són detalls ni anècdotes, sinó que reflecteixen fins a quin punt la islamofòbia és volgudament gestada i present al nostre dia a dia. Podem dir que nosaltres no, que ve de les veus de poder. I potser, només potser, tindrem raó. Però hem d’estar alerta perquè alguns titulars sintetitzen que ens hem d’armar de quilos d’esperit crític. No en basten simples dosis.

El 24 de gener de l’any 2003, els diaris de l’Estat espanyol van llançar portades extremament pomposes, redactades la nit abans basades en informacions policials, que alertaven de la desarticulació d’una cèl·lula terrorista islamista a Catalunya. L’epicentre era a Banyoles. Aquella operació Estany ràpidament va derivar a operació Dixan. Les armes químiques eren detergent. El govern d’Aznar necessitava arguments per justificar la intervenció a l’Iraq. Va garbellar un xic i va orquestrar una operació maldestra que criminalitzava joves d’origen magribí que havien emigrat per millorar la seva vida i trobar la pau que no tenien en una Algèria ensangonada per una cruenta “guerra civil”. La nit del 20 de març es va produir l’inici de la invasió a l’Iraq, aquell mateix dia els joves eren posats en llibertat.

Així guanyava la solidaritat i la justícia, per als joves detinguts i per als milers de persones que clamaven per la seva innocència i contra la guerra a l’Iraq. Els actes de desgreuge a Girona i Banyoles retornaven la dignitat als acusats. Projecció pública del nyap. Els joves van decidir querellar-se contra Aznar i Acebes. Reparació del dany. I això no ho va perdonar l’aparell polític i jurídic estatal.

El 24 de juny del 2003 l’operació Dixan estava arxivada pel seu jutge instructor Guillermo Ruiz Polanco. Però els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid van ser un pretext per empresonar quatre dels implicats. Baltasar Garzón va agafar el cas de forma provisional en aquest període i durant quinze dies. La seva instrucció va empastifar el cas, llavors postergat al silenci que imposaven els 190 morts d’Atocha. Va ser un silenci relatiu. La Plataforma Aturem la Guerra de les Comarques Gironines continuava amb la denúncia del nyap i el mateix primer jutge instructor, Guillermo Ruiz Polanco, afirmava en declaracions públiques que posava “la mà al foc per la innocència dels joves”. El 2006 es va celebrar el judici i cinc joves van acabar amb condemnes de set anys de presó per falsificació de documents amb finalitats terroristes i pertinença a banda armada. Res provat i res real.

L’any 2014, en el ressorgiment a Catalunya d’operacions contra suposats terroristes islamistes, decidim posar-nos a treballar per fer un documental que expliqui la història del comando Dixan. El dia 1 de juny d’aquest 2017 s’estrenarà Dixan. Alger – Banyoles – Alger al cinema Truffaut de Girona dins el Novè Memorial Sebastià Salellas i Magret. No es tracta de provar la innocència de ningú... És incontestable. Es tracta de deixar que els condemnats expliquin la seva història en primera persona. Ho fan des d’Algèria, on van ser expulsats després de complir presó. Doble condemna. Ells no hi seran aquell dia a la sala. L’Estat espanyol els prohibeix l’entrada al país fins d’aquí uns anys. Donar-los veu no anul·la cap condemna però fa quelcom imprescindible: al documental no veureu víctimes sinó subjectes actius que ens diuen, amb veu tranquil·la però que retruny com un crit, que hem de qüestionar totes les històries iguals o similars a la seva. El documental dona veu a l’Ali Kaouka, en Souhil Kaouka, en Mohamed Amine Benaboura i en Mohamed Tahraoui. Ja no són víctimes, són éssers humans que han patit una terrible injustícia i que parlen amb ànsies de passar comptes, però desproveïts de rancor. Són complexos i un mirall de les nostres pròpies complexitats i matisos. Si la veritat és un mirall trencat, amb el documental alguns bocins es fragmentaran en nous trossets.

La veu dels quatre joves d’Algèria és una arma útil per lluitar contra la islamofòbia del segle XXI, que es reflecteix pels bocins dels nostres miralls interiors i exteriors.