L'aigua del Sahel inunda la biblioteca Rahola

PER PAU LANAO. L'aigua és un element vital, aquí i al Sahel. Lanao parla de les conseqüències de no disposar d'accés a l'aigua.

El Sahel és una terra dura i aspra. És l'espai de transició entre el desert i la selva, un món amb normes particulars i patiments continus que fan d'aquesta línia de costa que delimita el mar de sorra del Sàhara una frontera cremada pel sol i la poca pluja. El desert avança, la sobreexplotació agrícola i ramadera i la pressió humana han ermat la terra, i en àmplies zones de Mauritània, el Senegal, Gàmbia, Mali, el Níger, el Txad, el Sudan i Eritrea –5.400 quilòmetres que van des de l'Atlàntic a l'oest fins al mar Roig a l'est, un cinturó d'entre cent i mil quilòmetres d'amplada que ocupa 3.053.200 km², habitat per pobles ancestrals com ara mandingues, fuls, bambares, wòlofs, serers, dioles i sarakules– l'aigua esdevé alhora tresor i maledicció divina. Si no plou, es perden les collites, i les famílies –atrapades per una agricultura de subsistència essencialment de mill i arròs africà o una ramaderia escardalenca– no poden arribar a final d'any. Si plou massa, floreix la terra, però arriben els mosquits i la malària, la mort silenciosa que ataca persones afeblides per la fam i la desnutrició. Fins allà –al sud del Níger– ha viatjat Juan Carlos Tomasi, fotoperiodista que ha treballat i treballa amb Metges sense Fronteres (MSF), que ha cobert conflictes i crisis humanitàries a l'Afganistan, el Congo, Ruanda, els Balcans i el Sudan, i que ara ha portat les seves imatges a Girona. L'exposició Les vides de l'aigua –27 fotografies que es poden veure a la biblioteca Carles Rahola fins al 30 de març– ens fa caminar per la línia vermella que cada dia han de resseguir homes, dones i nens que veuen com el fil de la pròpia existència està lligat a l'accés a un element que a casa nostra ens arriba obrint una aixeta. Tomasi ens transporta a una zona on la falta d'infraestructures no permet l'emmagatzemament quan arriben les pluges, on les famílies es veuen obligades a consumir aigua contaminada, la qual cosa provoca malalties com diarrea i diftèria, perfectament curables a casa nostra. Els responsables de MSF, que treballen sobre el terreny i han impulsat l'exposició, asseguren que la combinació entre la malària que apareix en temps de massa pluja i la desnutrició infantil és un còctel letal, són dues xacres que es retroalimenten i condemnen milers de persones a la mort prematura.

La combinació entre malària i desnutrició infantil és un còctel letal que mata milions de nens de menys de cinc any. L'exposició ha arribat acompanyada de taules rodones, col·loquis i projeccions de cinema, i s'hi ha convidat les escoles i els esplais de la ciutat per ajudar els vailets a descobrir una realitat amagada que normalment no té res a veure amb la situació que ells estan vivint. No cal caure ni en la truculència ni en la visceralitat –i Tomasi es cuida molt de no fer-ho– per informar que a l'Àfrica, més que la sida i la malària, la fam és la principal responsable de la mort dels nens –més de tres milions el 2014– de menys de cinc anys. Les fotografies són pura pedagogia. L'aigua del Sahel ha inundat una biblioteca i cap llibre s'ha malmenat.

 
Publicat al Punt Avui>>