L'exèrcit a les fires d'ensenyament

PER ANTONI SOLER RICART. Hi ha molts motius per voler que l'exèrcit no participi a l'ExpoJove, fira juvenil ocupacional i de formació. Hi ha, a més, eines per frenar-ne la presència, aprovades pel mateix Parlament.

Dos fets: en la sessió del 14 de juliol, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció sobre desmilitarització de Catalunya en què, entre altres coses, es deia: “El Parlament de Catalunya insta el govern a: [...] e) Evitar la presència de l'exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals com el Saló de l'Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló d'Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l'ExpoJove, de Girona, o l'Espai de l'Estudiant, de Valls.”

Durant els mesos de març i abril se celebren aquests salons o fires d'ensenyament explícitament esmentats en la moció. En aquests es mostra a nois i noies l'àmplia oferta d'estudis i treballs, amb l'objectiu d'orientar la seva elecció. En tots aquests hi ha hagut o hi haurà la presència de l'exèrcit, com una més de les ofertes.

I unes quantes reflexions:

1) On queda la voluntat democràtica expressada pel Parlament de Catalunya? Encara hem de considerar l'exèrcit com un poder fàctic, que actua per sobre? I els consells rectors de les fires? No és un desafiament? O una provocació? Més si considerem que alguns dels ajuntaments implicats també havien aprovat mocions o codis ètics en línies similars.

2) Podem considerar l'ofici militar equiparable a qualsevol altre? No ho és en el seu règim laboral intern, ni en moltes altres característiques. És una oferta professional o una oficina d'allistament?

3) La sola presència de l'exèrcit entre les altres ofertes té un efecte “ideològic” que no és gens neutre. L'exèrcit expressa la legitimació i la institucionalització de la violència com a forma d'afrontar els conflictes. I no d'una violència qualsevol, fruit d'un mal moment o d'una pèrdua de control, és una violència que es prepara minuciosament per tenir la màxima capacitat possible, amb estudis, recerca, entrenament i moltíssims mitjans humans i econòmics. No és això del tot contradictori al que entenem per educació? Pau Casals deia: “Els esperits ben educats no disparen trets.” La sola presència de l'exèrcit entre les altres ofertes transmet el missatge que disparar trets forma part de l'educació, que disparar trets és tan digne com curar malalts.

4) Acceptar la presència de l'exèrcit en aquests espais educatius mostra l'opció que prenem com a societat a l'hora de prevenir i afrontar els conflictes i explicita el model de seguretat que volem perpetuar, educant les futures generacions. És urgent qüestionar aquest model i l'educació hauria d'ajudar-hi. Com pot ser que encara tolerem la guerra i ens dediquem a preparar-la? La guerra és, de totes les grans calamitats que assolen la humanitat, l'única que és directament preparada, volguda, decidida i executada per unes persones contra d'altres. Per tant hauria de ser la primera a ser erradicada. No veiem cada dia la seva crueltat? No veiem les terribles conseqüències en el rostre dels milions de refugiats i desplaçats que es juguen la vida per sortir-ne? Seria molt més humà i coherent oferir estudis per construir models de seguretat alternatius, més intel·ligents i eficaços, sense uns “danys col·laterals” tan inassumibles (o potser no són “col·laterals”, sinó directament buscats?).

Potser aquestes intuïcions, encara que no explicitades, estan al darrere de la moció del Parlament de Catalunya i de les dels ajuntaments. No és una mala notícia després de molts anys de treball i lluita per la pau i el desarmament. De moment no ha estat suficient per vèncer la resistència d'aquells a qui ja els està bé l'statu quo. Caldrà continuar insistint per evidenciar la crueltat inacceptable de la guerra i empènyer les institucions a defensar amb més energia allò que elles mateixes han decidit.