Lampedusa i altres vergonyes

PER XAVIER MERINO. Es calcula que en els últims anys, més de 20.000 persones haurien perdut la vida al mar Mediterrani, intentant arribar a Europa. Un dels escenaris més tràgics és el de davant les costes de Lampedusa.

«Deu dies després de la mort de 339 immigrants, procedents d'Eritrea i Somàlia, davant de Lampedusa, en morien almenys una cinquantena més, procedents de Síria i Palestina, en un altre naufragi també prop de la mateixa illa. No hi ha dades del 2012, però el 2011 es calcula que van morir, en intentar arribar a Europa des de les costes mediterrànies de l'Àfrica, un mínim de 1.500 persones. Cal afegir-hi els qui han mort en intentar arribar a les illes Canàries des de Mauritània. La xifra real no la sabrem mai: molts naufragis de petites embarcacions no s'arriben a saber.

Hi ha poca informació del darrer naufragi, però del primer sabem que tres embarcacions de pesca van passar pel lloc dels fets, sense socórrer les persones que s'estaven ofegant, a causa de la legislació italiana, que castiga l'ajuda als immigrants. I cal suposar que la legislació espanyola, inspirades ambdues per la UE, deu ser semblant.

Sobta que en un món globalitzat, on el trànsit de capitals d'un país a un altre es pot fer informàticament amb una rapidesa extraordinària, sense cap control ni pagament de taxes, es controli tant el trànsit de persones, sobretot les més pobres. Moltes vénen de països explotats i empobrits quan van ser colònia d'estats europeus. I aquests estats continuen explotant-los i fins i tot hi tenen tropes, com ara França a Costa d'Ivori. Moltes altres, com les dels darrers naufragis, procedeixen d'estats en guerra o amb conflictes armats greus: Etiòpia, Eritrea, Síria, Palestina, ... Totes fugen de la misèria o la violència dels seus països d'origen amb l'esperança de poder viure amb un mínim de dignitat i poder tenir, com els qui hem nascut o ja vivim a Europa, seguretat en els aspectes alimentari, sanitari i educatiu. I, en el cas dels qui fugen de situacions de violència, poder obtenir l'estatut de refugiat polític que els garanteixi una supervivència digna.

Europa fa grans esforços per impedir que aquesta gent arribi a les seves costes. No seria millor dedicar l'esforç que es fa, en persones i diners, a ajudar els països del tercer món a assolir una situació que permetés als seus habitants de viure dignament? Crec que molt poques persones marxarien de casa seva si hi visquessin dignament.
Es diu que els diners de l'ajuda al Tercer Món són diners llençats perquè en aquells països hi ha molta corrupció. I als països europeus no? Qui la fomenta, la corrupció, sinó les grans empreses i el gran capital dels països rics?

El papa Francesc en saber el primer naufragi a Lampedusa va cridar Vergogna!, Vergogna!. I, després d'ell molts altres, sobretot polítics. I podríem fer una llarga llista de vergonyes que, al nostre país, podria començar per les retallades en pensions, salaris, sanitat i ensenyament i, al món, podria continuar amb les 24.000 persones que moren de fam cada dia, la tercera part de les quals són infants menors de cinc anys, o amb el fet que es llenci o es malbarati la tercera part dels aliments que produeix la terra, i ...

Què podem fer-hi? Cal una reflexió personal que ens porti a una actuació que forçosament ha de ser col·lectiva. Amb quins dels col·lectius que lluiten per la justícia i la igualtat al món ens sentim identificats? Col·laborem-hi activament!.»

Publicat al Diari de Girona el 2013.