Pere Casaldàliga: 90 anys

PER XAVIER MERINO I SERRA. Amb motiu del seu 90è aniversari, l'autor repassa alguns moments biogràfics i de lluita de Pere Casaldàliga.

Avui commemorem el norantè aniversari del bisbe Pere Casaldàliga. Enamorat de Jesús de Natzaret, seguidor i difusor de la teologia de l'alliberament, ha dedicat la vida als pobres, als silenciats, als exclosos. Als immigrants mentre va ser a Barcelona i Sabadell i als indis i peons del Mato Grosso des que el 1968 s'instal·là al Brasil i fundà una missió en aquella regió. El 1970 fou nomenat administrador apostòlic de la Prelatura de Sâo Fèlix do Araguaia i, el 1971, bisbe.

Després del Concili Vaticà II, que fou una finestra oberta per on penetrà una alenada d'aire fresc, eren anys d'efervescència a l'Església. Per als qui, amb més o menys encert, volíem viure com a cristians foren anys d'entusiasme i de treball intens. Vivíem amb l'esperit joiós quan començàrem a rebre informació del que feia el bisbe Pere.

En la seva consagració sorprengué en utilitzar un rem de fusta com a bàcul i un barret de palla com a mitra. Aquell dia digué: «La meva vida no val més que la d'aquest peó de disset anys que hem enterrat aquest matí al cementiri de l'Araguaia, sense nom i sense fèretre; aquest jove és la persona més important d'aquest dia».

El 1970 publicà Esclavitud i feudalisme al Nord del Mato Grosso, en què denunciava la situació d'explotació i abusos que patien els peons. Començà de rebre advertiments de terratinents i latifundistes i, també, de «veus amigues» de l'Església que deien que no es posés en qüestions alienes al seu ministeri. La policia federal controlava els seus moviments.

El 1976 la policia assassinà el jesuïta Joâo Bosco Burnier quan, tots dos, s'adreçaven a la comissaria per interessar-se per unes dones que eren torturades.

La terra, la teologia de l'alliberament, els indígenes i l'Amèrica Llatina són les causes que han marcat la seva vida.

El 1992, 500 aniversari de la invasió espanyola, per iniciativa del bisbe Pere i José María Vigil, començà de publicar-se l'Agenda Llatinoamericana, una gran eina de formació i reflexió. Justícia i Pau de Girona s'hi implicà de seguida i aconseguí que tingués, i encara té, una gran difusiò.

No cal explicar més detalls de la seva vida, prou coneguts, sinó el seu exemple que ens estimulà a ser conseqüents i coherents en el seguiment de Jesús. D'aquest ensenyament en destacaré uns pocs textos que em van impressionar.

«Mai no he defensat la lluita armada ni la caiguda del règim. Ni les guerrilles. Soc, això sí, totalment contrari a tota dictadura, capitalista o comunista, militar o civil. Estic contra tota violència i contra tot el que atempta contra els drets humans, sigui a Amèrica Llatina o a la Sibèria».

«Nosaltres estem vivint ara la il·lusió de la democràcia, la qual per no ser una democràcia econòmica, no és democràcia. Ni és democràcia política. Ni evidentment democràcia social. Ni és democràcia cultural. L'indi i el negre no hi caben. Les minories ètniques, del tipus que siguin, tampoc».

«Només en la mesura que el Primer Món deixi de ser Primer Món podrà ajudar el Tercer Món. Per a mi això és dogma de fe. Si el Primer Món no es suïcida com a Primer Món, no pot existir «humanament» el Tercer Món».

I, per acabar, uns fragments d'un poema seu:

«La solució sempre, en tot cas, és l'esperança. / Una esperança, però, que es posi a fer feina, / que sàpiga viure el dia a dia, / que miri de fer amb d'altres el treball de la justícia i de l'alliberament».

Per l'edat i per la malaltia de Parkinson que fa anys que l'afecta greument, no puc dir per molts anys al bisbe Pere, però sí donar-li les gràcies per tot el que m'ha aportat d'exigència i d'afany de coherència en el seguiment de Jesús.

Xavier Merino i Serra és membre de Justícia i Pau Girona

Publicat al Diari de Girona>>