Posar-nos en la pell dels altres

PER RAFEL VILLENA. Reflexió sobre la solidaritat i la (de moment) necessària feina de les ONG per aconseguir la justícia social.

«La meva mare era analfabeta. El meu pare, fill de roig, va haver de patir tota la misèria de la postguerra, pel fet de ser fill de qui era. Van tenir quatre fills. Tres nois i una noia. Però una malaltia degenerativa es va endur dos dels meus germans quan encara no havien entrat ni en l'adolescència. A l'època, les cadires de rodes que havien d'utilitzar els meus germans van afegir una mica més d'estretors a una família en què la mare només podia cuidar els fills i el pare, camioner, guanyava ben poc. Per poder estudiar, doncs, vaig haver de treballar vuit i nou hores cada dia. Aquest petit drama familiar em va dur a preguntar-me: “Per què la meva mare no va poder estudiar?” “Per què hi ha gent que no pot estudiar” “Per què no tothom té garantits els drets a l'habitatge, la sanitat i l'educació?”

Més endavant vaig tenir la sort de poder viatjar una mica, a Nicaragua, a Gàmbia, al Senegal... i vaig veure que la majoria de la població mundial viu en condicions encara pitjors que les que vaig tenir jo de petit. I d'aquí a posar-me a treballar en el món de la cooperació i la solidaritat només hi havia un pas. Més que un somni, doncs, aconseguir que la justícia social sigui una realitat és un desig induït per tot el que m'ha tocat viure.

Les entitats que treballem per la solidaritat tenim un somni: arribar a desaparèixer perquè ja no siguem necessàries. Humanitzar-nos. Que vol dir que sapiguem resoldre els conflictes amb la paraula, l'entesa mútua, la generositat; prescindint de l'odi i les armes. Humanitzar-nos. Que vol dir saber veure i viure en positiu les diferències, tenir set d'aprenentatges, saber posar-nos en la pell dels altres. Que vol dir eradicar la pobresa i la violació dels drets humans: el repte més gran que té avui la humanitat. Per a alguns és un somni. Per a d'altres és un objectiu pel qual val molt la pena lluitar, perquè tots hi sortim guanyant.

“La solidaritat educa i transforma qui la fa”, deia Jaume Botey quan l'any 1994 es posava en marxa una Coordinadora d'ONG que aglutinaria tot el teixit associatiu solidari de les comarques gironines i l'Alt Maresme. En aquell moment, els comitès d'agermanament eren ben actius, els col·lectius pacifistes, els que estaven a favor de l'abolició del deute extern, els que s'organitzaven per donar suport als nous fluxos migratoris que estaven arribant, els que lluitaven perquè el 0,7% del pressupost es destinés als països més devastats per l'espoli i la cobdícia. La bona resposta dels catalans als estralls de l'huracà Mitch a l'Amèrica Central, el 1998, va ser un dels fruits d'aquesta nova consciència vers les poblacions menys afavorides. Un petit exemple del que s'ha anat aconseguint amb el treball pacient, constant, a voltes creatiu, però sobretot conjunt i teixit amb la voluntat de milers de persones d'orígens i perfils diversos.

Vint anys després d'aquesta efervescència solidària, mantenim viu el somni de la justícia social. El repte sense atenuants. Tal qual: per a tothom i a tot arreu. Però ara tenim, a més, l'obligació, entre tots i totes, de seguir lluitant perquè no ens manllevin els drets aconseguits pels nostres pares i mares, avis i àvies. Malauradament, les retallades ens obliguen a mirar enrere, a tornar al punt de partida, al temps dels nostres avantpassats. I, inevitablement, hem de fer balanç. Què havíem aconseguit i què podem perdre? Drets laborals, pensions per als jubilats, assistència sanitària i educació gratuïta i de qualitat, suport per a les persones dependents... Sota un embolcall de xifres maquillades i enganyoses, ens volen fer creure que “no es pot tenir tot”. Aspirar a la universalització dels drets bàsics, ens diuen, requereix una quimera pressupostària que no està al nostre abast.

Però els que tenim la voluntat de transformar aquest món i humanitzar-lo sabem que hi ha alternatives –perseguir el frau fiscal, acotar els sous màxims, repartir la feina, treballar per a un sistema econòmic pensat per a les persones…– i hem de saber transmetre-les. Les ONGD hem de sumar esforços per canviar aquest context hostil. Tenim una bona oportunitat de transmetre aquí tot el que s'ha après gràcies als llaços estesos amb pobles del sud. Al cap i a la fi, la pobresa a banda i banda de l'oceà té les mateixes causes. Les retallades volen posar preu a la nostra dignitat com a societat. Però la taxació dels nostres drets significaria renunciar al nostre gran somni: humanitzar-nos

Article publicat al Punt Avui el 2013.