Reflexions sobre el COVID-19

PER JORDI CASAS I ANNA BONMATÍ. Els autors reflexionen sobre l'afectació del COVID-10 en països empobrits, en els quals l'estructura sanitària, tal com la coneixem aquí, és del tot inexistent.

Cada dia es coneixen noves informacions científiques sobre la malaltia de COVID-19. Fins fa poc molts pensàvem que el virus SARS-CoV-2 no era viable a zones de temperatures altes i que per aquest motiu no s’estava estenent a l’Àfrica. Però els primers indicis que potser no era així van començar a aparèixer la setmana passada i un degoteig de països anaven anunciant que el SARS-CoV-2 també era present al continent africà. El passat dia 21 de març, el govern de Burkina Fasso ja va anunciar públicament l’existència de 40 casos en aquest país.

Tots som coneixedors que per combatre aquesta pandèmia ara mateix, mentre les científiques i científics cerquen algun remei, hi ha dues estratègies bàsiques: el distanciament social o confinament amb mesures extremes d’higiene, i la lluita agressiva, a nivell hospitalari, amb respiradors a les UCIs.

Si ens centrem a Burkina Fasso, veiem que un 75% de la població viu en zones rurals. Les persones burkinabeses són molt familiars i socials. Allà les persones solen viure amb nuclis familiars amplis; és a dir, 10-15 persones agrupades en una o dues zones comunes, compartint dues letrines, i sense accés a aigua potable. Moltes d’aquestes persones viuen d’una economia de supervivència diària i de les vendes en atapeïts mercats setmanals. Solen ser famílies sense cap estalvi més enllà del què els proporciona la venda setmanal o el sou de 5€ diaris, si treballen. No existeix la prestació d’atur, ni les beques menjador ni tantes altres coses..... En el poble on la nostra entitat, Àfrica Viva, treballa, compten amb un CAP amb una infermera i una llevadora i cap hospital amb UCI a menys de 200 quilòmetres, probablement sense cap respirador, i on per ser atès cal fer front a les despeses sanitàries.

Davant d’aquesta situació és millor pensar que, com ahir algú comentava, aquesta pandèmia és un túnel i no un pou, i que per tant se’n sortiran tal com ja fan i han fet davant d’altres pandèmies que sovintegen a països com Burkina, en situació de precarietat. Aquests països conviuen en el seu dia a dia amb moltes altres pandèmies oblidades per nosaltres: la tuberculosi, el xarampió, la malària, la SIDA,… o n’hi apareixen de noves com el dengue, l’ebola, que només ens preocupen si acaben arribant a terres occidentals. I moltes d’aquestes malalties, que aquí evitem amb tractaments coneguts, als països empobrits suposen un nombre superior de morts i afectats dels què estem patim aquests dies a la resta del món.

Naturalitzar aquestes pandèmies sense el dret d’accés a la salut, els obliga a concebre la mort d’una forma diferent a l’occidental. Se’ns fa evident que existeix una dicotomia entre vides, i on les occidentals tenen més valor que les dels països empobrits. El pragmatisme europeu es fa palès quan mirem més enllà de les nostres fronteres: el gran nombre de morts al Mediterrani, les injustícies en els centres d’internament d’estrangers (CIEs)... Potser ara és el moment de prendre consciència que el lloc de naixement condiciona molts àmbits de la teva vida, i en la salut també. Això ens hauria de fer entendre més, perquè moltes persones que han nascut a l’Àfrica es juguen la vida per arribar fins a Europa.

Jordi Casas i Anna Bonmatí, d'Àfrica Viva.