• Inici>
  • Actualitat>
  • Notícies>
  • Adrián Rekalde, Munduko Lagunak: «Un 65% de la mainada a San Borja té problemes bucodentals»

Notícies

01/03/2021

Adrián Rekalde, Munduko Lagunak: «Un 65% de la mainada a San Borja té problemes bucodentals»

La UCI pediàtrica de l’Hospital Josep Trueta és l’origen de Munduko Lagunak, una entitat gironina amb arrels al País Basc que desenvolupa projectes solidaris a Bolívia i Girona. Adrián Rekalde és un dels impulsors d’aquesta ONG formada majoritàriament per professionals sanitaris.

- Munduko Lagunak vol dir “Amics del món” en basc. Quina és la connexió amb el País Basc?

ADRIAN REKALDE: Jo soc basc i visc a Girona des de fa 9 anys, fent d’infermer, igual que una de les companyes de l’ONG. A l’escola on nosaltres havíem estudiat, en una població propera a Bilbao que es diu Portugalete, hi ha l’entitat SAL (Solidaridad con América Latina) que fa molts anys que té projectes de cooperació. Els coneixíem perquè quan estudiàvem allà els projectes solidaris era una part que es fomentava molt entre l’alumnat, des de ben petits. Són projectes centrats en la part educativa que es desenvolupen en pobles empobrits i adreçats a les famílies més vulnerables. Quan ara fa dos anys vam crear l’entitat, vam anar a parlar amb el coordinador de SAL perquè consideràvem important tenir una contrapart amb experiència i que conegués bé la zona on aniríem a treballar. Li vam exposar que teníem ganes de completar la tasca solidària educativa que feien allà, amb la nostra experiència sociosanitària i de seguida van confiar en nosaltres. De  les zones on treballen, vam veure que treballar a una zona més rural i petita, com San Borja, podia ser un bon primer pas.

La idea de Munduko Lagunak surt d’un grup de gent majoritàriament de l’àmbit sanitari. Alguns de nosaltres ja havíem fet voluntariat en entitats més grans i ens agradava la idea de fer projectes de cooperació més petits, més propers, més personals, que encaixessin millor amb la nostra filosofia.

-I al 2019, de l’UCI pediàtrica del Trueta, en surt Munduko Lagunak...

AR: Jo ara mateix estic treballant a l’UCI general del Trueta, per la situació amb la Covid.  Però feia 6 anys que estava a la UCI pediàtrica. Vaig tenir la sort de coincidir a pediatria amb molta gent jove. I quan vaig compartir les meves inquietuds, de seguida moltes companyes s’hi van voler sumar. De fet, la idea inicial no era la de crear una ONG, sinó algun projecte. Però l’energia va ser tanta que al final vam optar per tirar-ho endavant. Com que a més SAL té molts projectes de vessant educatiu, en els que es treballa amb nens i nenes, vam creure molt oportuna aquesta sinergia amb tot de professionals que venien de pediatria.

I com va anar el primer projecte a San Borja?

AR: La idea del primer any era posar les bases per als primers projectes. Hi vam estar dos mesos per conèixer la zona i que ens coneguessin a nosaltres. Ja en aquest viatge vam iniciar un projecte senzill amb tres subapartats. El primer, en l’àmbit de la prevenció i la promoció de la salut: higiene de mans, higiene bucal, educació sexual... Un segon, de revisions mèdiques. Sabíem que ens adreçàvem a una població infantil sana, sense grans patologies, però ens interessava crear la nostra pròpia base de dades. Vam fer un mostreig a uns 300 infants d’entre 4 i 18 anys. I el projecte tenia una tercera part de formació sanitària, adreçada a alumnat de batxillerat sobre primers auxilis i RCP (Reanimació Cardiopulmonar), així com de formació més social, sobre violència de gènere i empoderament de la dona. Vam tenir una acollida boníssima.

I quines dades n’heu obtingut, de les revisions mèdiques?

AR: Ens va sorprendre trobar-nos amb nens majoritàriament sans, amb índexs d’obesitat baixos, un 30%, comparats amb els habituals a Amèrica Llatina. Sobretot vam detectar problemes bucodentals: un 64,15% de la mainada revisada té algun problema de càries, de pèrdua de  dents.  Molts nens et deien que no havien utilitzat mai un raspall de dents. I en nens i nenes més grans, també vam trobar problemes de visió. Sobretot perquè no s’havien fet mai cap revisió de la vista. De fet, la idea per aquest any era trobar un voluntari òptic o si no, poder fer revisions allà i portar ulleres.

-I al 2020, amb la COVID-19, heu d’aturar màquines. Com us ha afectat la pandèmia?

AR: Una pena! Després del nostre viatge, havíem deixat el terreny “aplanat”: havíem fet contactes amb l’hospital i  la nostra idea era continuar la feina iniciada amb els col·legis, i entrar a col·laborar també amb l’hospital, per fer projectes més ambiciosos, amb més voluntariat. Però va arribar la pandèmia i ho va aturar tot. San Borja, a la província de Beni, ha estat una de les poblacions més afectades. De fet, està considerada la zona més pobra de Bolívia i amb una població d’unes 40.000 persones, ha tingut moltes i moltes morts. Nosaltres, que coneixem l’hospital d’allà, sabíem que la situació seria difícil d’assumir, i ens vam plantejar de fer  tot el possible malgrat la distància.  D’entrada vam preguntar quines eren les necessitats més urgents i conjuntament amb SAL, vam enviar material sanitari. Havíem fet contactes amb personal sanitari d’allà, que ens explicava que el govern no els estava fent arribar cap tipus de material com mascaretes, guants ni epis per protegir-se. Com que nosaltres, aquí, ja havíem passat per la mateixa situació i sabíem en quines condicions s’estava treballant a l’hospital de San Borja, vam invertir totes els diners que teníem en fer una compra gran de material sanitari a El Alto i enviar-lo a San Borja.

-I ara segueix tot una mica en stand-by?

AR: Sí. A més, el feedback i la comunicació amb Bolívia ara mateix està sent complicada. Mentrestant, hem fet una guia de cures sanitària amb pautes sobre el rentat de mans, l’ús de la mascareta, etc. per als nens i les famílies. Tenim la sort que hi viuen 4 voluntaris de la contrapart i que havíem fet contacte amb els joves que van assistir als cursos de formació, que tenen molt per mà les xarxes socials i el whatsapp. Els vam poder fer arribar uns quants vídeos divulgatius, que es van difondre a tots els seus contactes.

-Quines altres mancances té San Borja?

AR: A part de ser un municipi molt pobre, està molt mal comunicat. La ciutat més propera està a 3 o 4 hores. Per arribar a Trinidad, per exemple, que no és massa lluny en quilòmetres, pots trigar 7 o 8 hores. Un altre problema greu, a nivell d’infraestructura i molt difícil de resoldre, és tot el tema de l’aigua. El subministrament depèn d’un tanc que no arriba a tothom. Va amb bombes casolanes i és una mica un campi qui pugui: els que viuen a prop del tanc, tenen aigua a primera hora, però depèn d’on, no arriba. Hi ha bidons per recollir l’aigua de la pluja però no és aigua potable. La gent es queixa de la planta potable d’allà, que l’ajuntament no paga, l’ajuntament es queixa que la planta no fa el que  hauria de fer....i la gent no pot pagar les factures...o sigui que és un peix que es mossega la cua.

Aquest any volíem enfocar molt el projecte tant al subministrament d’aigua com als banys, perquè sense aigua s’acumulen molts residus que poden generar molts problemes a nivell gastrointestinal. En la part social vam detectar molts problemes de violència de gènere i abusos sexuals, i no hi ha un sistema de notificació de casos i sí molta por a denunciar...per això els nostres tallers d’educació sexual no estaven tan enfocats a la prevenció d’embarassos, que també, sinó més cap a violència de gènere. I de fet, fent role playing sortien molts casos ocults. És un tema que cal treballar molt. Pensa que hi ha molta mainada que viu amb els avis, famílies molt desestructurades en les que el pare i la mare han marxat a la ciutat per treballar, i que després potser tornen amb fills de noves parelles... famílies grans, vivint en cases petites i amb pocs recursos...un caldo de cultiu.

-El 2019 s’havia de posar en marxa el Sistema Únic de Salut a Bolívia per democratitzar l'atenció mèdica. Sembla però, que la comunitat sanitària no hi està d’acord, com tampoc ho està amb la Llei d’Emergència Sanitària promulgada per Luis Arce. Amenacen en fer vaga. Com ho veieu des de Munduko Lagunak?

AR: El Sistema Únic de Salut es va implantar a Bolívia el 2019, quan nosaltres vam viatjar allà. Sonava i sona molt bé, quan diuen que es donarà assistència sanitària a tota la població boliviana. Ja hi havia certa cobertura per a les dones embarassades, per gent amb determinades patologies i es volia estendre a tothom. Problemes?  D’entrada, et sorprèn que siguin els mateixos metges i sanitaris que siguin els que queixen d’aquesta cobertura universal. Però llavors un cop allà, parles amb aquests professionals i t’expliquen que no tenen els recursos humans ni materials per dur a terme les teràpies necessàries o per donar assistència universal. Per això reclamen més recursos econòmics per la sanitat i que no venguin fum. Nosaltres que hem tingut la sort de visitar diferents hospitals d’allà, ens va sorprendre veure que bé que s’organitzen amb els pocs recursos que tenen. Increïble! Tenen un sala de quiròfan, un sistema de prematurs força precari però que dona una assistència molt, molt bona i força semblant a l’assistència que es fa aquí. No deixa de sorprendre’t. Tenien una nevera on mantenir les vacunes, que ara no serviria pel tema covid però sí per a les que hi tenien emmagatzemades, uns protocols molt bons per al quiròfan...i al mateix temps, però, et trobes una unitat de crítics amb les xeringues guardades en pots de cafè, perquè no disposen d’altres recursos. Els metges d’allà estan molt ben formats, són gent que ho està donant tot, però que no disposen dels recursos que serien necessaris.

- A Girona també teniu projectes. Què és el 14,4 km?

AR: Des de que vam començar teníem clar que també volíem fer projectes a Girona. Personalment, tot el tema de l’esport m’agrada molt, i des de que vam començar a l’ONG em rondava pel cap fer un projecte social que incorporés l’esport, per tots els valors implícits: autosuperació, compromís, companyonia... 14,4 quilòmetres és la distància que separa les costes d’Àfrica de la Península Ibèrica i és també la distància que van recórrer els participants en aquest projecte, que són joves menors no acompanyats, residents en un centre a Cartellà. Juntament amb un altre noi que entrena amb mi, vam plantejar la idea a la direcció de fer un projecte que servís d’altaveu perquè la gent prengui consciència dels problemes que hi ha a la frontera sud i, alhora, perquè aquests joves que arriben aquí sense referents, tinguin una eina de creixement, un espai on entrenar i relacionar-se. Dos cops per setmana anem a córrer amb aquests joves i hi fem un entrenament organitzat. La idea, doncs, és organitzar un parell de curses, fer venda de samarretes i obtenir fons que es destinaran íntegrament a la formació dels mateixos joves. I la veritat és que està anant molt bé. Tenim un grup  molt engrescat i als entrenaments també hi ve gent de fora del centre, amb la qual cosa s’està fent un intercanvi intercultural molt profitós. L’altre dia vam fer un taller preciós amb aquests joves a l’institut de Maçanet de la Selva. Els nois van explicar quina és la seva realitat a nens i nenes de segon d’ESO, que van tenir un munt de preguntes per ells. És una manera molt directa de trencar estereotips i prejudicis. Tenen històries molt impactants que quan te les expliquen entens millor perquè s’han jugat la vida.

A Girona també hem fet diverses formacions a col·lectius de joves vulnerables sobre primers auxilis, RCP... Però ara ho tenim una mica parat, pel tema presencial.

-Com que la majoria sou sanitaris, a l’agost ja estareu tots vacunats. A punt per tornar a San Borja?

AR: Tots els voluntaris i voluntàries som sanitaris, excepte una educadora social, i ja estem vacunats. Però ara mateix no sabem si es podrà viatjar encara. Pel que fa a la vacunació allà, sembla que compraran vacunes a Xina o Rússia, però serà tot un repte la vacunació. De moment a San Borja encara no han començat a vacunar i per tant no sabem què farem.