• Inici>
  • Actualitat>
  • Notícies>
  • ALBERT CARAMÉS: «La responsabilitat del pacifisme està en saber dur més i millors alternatives centrades en la seguretat humana»

01/12/2022

ALBERT CARAMÉS: «La responsabilitat del pacifisme està en saber dur més i millors alternatives centrades en la seguretat humana»

Des del passat mes de setembre, el sociòleg Albert Caramés, és el nou director de FundiPau, en substitució de Jordi Armadans. Caramés ha treballat amb Metges Sense Fronteres i per les Nacions Unides, a l’Àfrica. Actualment és professor a la Universitat Blanquerna i a la UOC. Ha estat vinculat a l’Escola de Cultura de Pau, Novact, i al patronat de FundiPau. És també cofundador de l’associació Africaye

FundiPau és tot un referent en l’àmbit de pau. Què destacaries del llegat de Jordi Armadans, que ha estat 25 anys en la direcció de l’entitat?

ALBERT CARAMÉS: Jo destacaria sobretot l’amor d’una persona per ser valedor d’un llegat que ell va rebre dels fundadors de Fundipau, l’Alfons Banda, Xavier Masllorens en Quico Gusi, i tanta altra gent…En Jordi va saber acceptar l’encàrrec i portar-lo a la dimensió que FundiPau necessitava en aquell moment. Hi havia una enorme necessitat de sensibilització, d'incidència i difusió en matèria de cultura de pau. A la vegada no et puc negar que és una gran responsabilitat marcar la identitat de FundiPau i una pressió important, ja que he de buscar el meu propi camí. Pel que fa al llegat, el carisma i el missatge que en Jordi deixa a la direcció de FundiPau és d’un capital espectacular. Espero estar a l’alçada!

I quins són els teus reptes en aquesta nova etapa que inicies a FundiPau?

AC: A nivell intern, necessito entendre la identitat de Fundipau, les persones de l’equip tècnic, del patronat, del voluntariat, què volen fer i aportar…entendre la base social. Necessito saber per què col·laboren amb FundiPau i cap a on volen dur l’entitat. D’altra banda, també he d’entendre i conèixer tots els processos de l’entitat, i com capitalitzem tota la identitat formativa que té FundiPau, que va ser creada per un grup de professors, empresaris i pacifistes, molt enfocada a l’àmbit de l’educació i la formació, i és un capital a mantenir. Som molt conscients que al 2022 no és com ara fa 20 anys...Fa uns anys érem referents en el tema d’educació per la pau, i ho volem continuar sent, però ara hi ha moltes més alternatives.

Pel que fa a reptes externs, tenim la responsabilitat de recuperar la mobilització social que hi havia anys enrere. El 15 de febrer de 2003 a Barcelona vam sortir 1 milió i mig de persones contra la guerra d’Iraq. En aquell moment jo estava estudiant sociologia i vaig veure clar quin era el camí que volia seguir, que és el dels estudis per la pau. Va ser un moment molt potent. Vint anys més tard, l’1 de març del 2022, en una manifestació contra la Guerra d’Ucraïna no vam arribar ni a omplir mitja plaça Catalunya...

Precisament, l’altre dia en una concentració a Girona d’Aturem les guerres, comentava una de les participants que és molt difícil exercir de pacifista, avui en dia, i amb una guerra molt propera i en marxa. Què li diries?

AC: Primer de tot, que l’entenc i que té tota la  raó perquè la resposta que hem donat històricament des del pacifisme és correcte però parcial. Jo podria respondre ràpidament i dir: “les guerres s’han de prevenir, les guerres no són la solució, hem d’anar cap a la resolució pacífica de conflictes, la despesa militar no és la solució perquè fa que es desviïn despeses que haurien d’anar cap a l’educació, sanitat, etcètera, etcètera…”. I no m’equivocaria. Però la nostra responsabilitat sempre és preventiva i des d’una visió de noviolència i hem de buscar també solucions de forma reactiva. Hem de pensar en serveis civils de pau, cossos civils que puguin respondre en situacions de conflicte, per exemple.  Si parlem de denunciar, la nostra resposta no pot ser només de denunciar la despesa militar i la deriva militarista…perquè estem parlant d’una necessitat a nivell local, nacional, estatal, de revisar i impulsar polítiques públiques de pau, de comprendre que és una qüestió d’estratègies i prioritats, i no només una qüestió de pulsions, desitjos i conviccions. Necessitem impulsar una mobilització social i que l’administració comprengui que ja hi ha un marc normatiu existent a altres països com Alemanya o Noruega, en el qual emmirallar-nos per reforçar les polítiques públiques de pau ja existents.

L’any que ve tenim una nova responsabilitat amb el Congrés Català per la Pau. Des de la societat civil, s’ha d’impulsar un nou discurs que completi tot allò que ja tenim. Jo tinc 40 anys i em sento jove, però el món ja no és nostre sinó de les noves generacions, que ja incorporen el pacifisme d’una manera molt potent i integrada en la lluita antiracista, la lluita decolonial, en la lluita feminista, l’emergència climàtica…

I et posaré un exemple: els grups de whatsapp de dones des dels quals es donen suport entre elles, en casos com quan han de tornar soles d’algun lloc poc transitat o fosc...és el més constructor i pacifista que et pots trobar. Perquè és creació de xarxa comunitària, creació d’un sistema d’alerta precoç, és creació d’un sistema preventiu…i en cap moment hi apareix la paraula pau, però és un tema de pau: “ens cuidem entre nosaltres”. Ens hem d’adaptar a les necessitats actuals, entendre les noves generacions….perquè a vegades es pot entendre la visió clàssica del pacifisme com una visió una mica passiva i generar una mica de rebuig.

Durant el “procés” semblava com si el tema pau tornés a estar més en l’àmbit ciutadà, però després amb tot el que ha anat passant políticament s’ha tornat a perdre...

AC: Si ens fixem en l’1 i el 3 d'octubre del 2017 crec que va ser una apropiació ciutadana d’un acte democràtic on cadascú li donarà el valor jurídic, legal, que consideri la seva expertesa.  I aquí hi haurà opinions per a tots els gustos. Però el valor comunitari va més enllà d’una decisió administrativa recolzada o no per el govern de la Generalitat de Catalunya. Les mostres de noviolència i de desobediència civil pacífica van ser molt i molt destacades… 

La llei mordassa, la llei de sedició que ara es converteix en la de desordres públics… tot va en direcció de penalitzar la mobilització ciutadana

AC: Totalment. La tradició teòrica clàssica ens diu que “on no hi ha pau no hi ha justícia” i viceversa…Però ara no, perquè estem parlant que pau és igual a justícia global, a equitat…i jo no puc viure en una societat en pau si no transformo la societat , si no sé la veritat, si no busco la reparació, si no treballo per a arreglar els traumes que la població hagi pogut patir, i si és necessari, buscar els procediments de persecució judicial que calguin sobre les persones que hagin pogut cometre un delicte. Per tant, pau i justícia han d’anar lligades de la mà i crec que és aquesta proactivitat que li hem de donar a l’agenda per la pau.

Tot això està molt bé però la construcció de pau vol calma i som en una societat accelarada, vol diàleg i cooperació, i som en una societat cada cop més individualista, amb uns nivells de desigualtat i injustícia social a l’alça, per on comencem?

AC: Podem fer molta incidència en la importància d’incorporar l’educació crítica i en valors, i l’educació per la pau en els currículums escolars d’infantil, primària, secundària, etc. Però també és molt important saber què fem a casa, en el nostre dia a dia… què volem en les converses? tenir raó o buscar la solució? imposar la nostra veu o escoltar a l’altre? A vegades, també per comportaments masculinitzats, tenim certa pulsió, tendència a només protestar contra el que no ens agrada. I el que cal fer també és  treballar i cercar alternatives plausibles, que crec que és el que la ciutadania demana.

Parlem de Catalunya. Tenim una Llei de foment de la pau que va donar lloc a l’Institut Català per la Pau (ICIP), un consell de pau...com veu la política pública de pau catalana, actualment?

AC: Fa 20 anys FundiPau va ser impulsora de la Llei de Foment de la Pau i instigadora de la creació de l'ICIP en el marc del Parlament de Catalunya. Quan tornes a rellegir la Llei de Foment de la Pau i a avaluar com ha funcionat el Consell Català de Foment de la Pau, veus que les funcions i els objectius són enormes, amb zero recursos. I no estic parlant només de diners. S’hauria de dotar d’un departament, d’unes línies…L’ACCD ha entomat impulsar una línia de foment de la pau, amb els recursos que té. Però això ens porta a dos errors: a capitalitzar-ho tot com a línia de subvencions, i no només com una línia de política pública que s’ha de refer, i segon, a entendre que l’estratègia de construcció de la pau no és només un tema que s’ha de dur cap a l’acció exterior. En el Consell català de la Pau hi participen representants del departament d'Ensenyament, de Justícia, d’Interior, i fins ara la seva participació ha estat testimonial. La discussió sobre els debats pedagògics que es tenen a les escoles, els protocols policials que es puguin dur a terme, el col·lapse del sistema judicial, són temes que també hi haurien de tenir cabuda. No és que jo digui que l’ACCD no ho ha de seguir liderant, però sí que cal revisar el que tenim, per potenciar les polítiques de pau i fer-ho des d’una visió interdepartamental, amb propostes més concretes.

Anem cap a Ucraïna. La cançó enfadosa diu que la Guerra d’Ucraïna és també el fracàs dels pacifistes…

AC: Ho entenc per la concepció tradicional que es té del pacifisme. El pacifisme clàssic fracassa quan la guerra esclata. No hem sabut prevenir les causes que han dut al conflicte. Un segon potencial “fracàs” que jo remarcaria és en no haver sabut aglutinar prou gent en la protesta davant un nou conflicte…No vull que soni com a excusa, però també és cert que la participació espanyola és diferent que en la guerra d’Iraq, on molta més gent va a sortir a protestar. Ara bé, abans de parlar del fracàs del pacifisme jo crec que cal parlar d’un fracàs de la diplomàcia. Els grans esforços diplomàtics encapçalats per la UE,  EUA, i els països de l’OTAN, s’han centrat en seguir donant ajuda militar i armamentista a Ucraïna.

La responsabilitat del pacifisme està en saber dur més i millors respostes en les alternatives centrades en la seguretat humana i compartir-ho. Hem de defugir del discurs que diu que un cop ha esclatat la guerra, nosaltres ja hem perdut la batalla. L’aplicació de polítiques públiques de pau, amb la impulsió de sistemes i mecanismes de serveis civils de pau o la defensa civil no violenta, són exemples que desmostren que hi ha alternatives que cal recolzar.

A Europa, la invasió russa d’Ucraïna ha acabat legitimant una demanda de l’OTAN (del 2014) d’apujar la despesa militar dels països membres fins al 2% del pressupost. Tu apostes per un model de seguretat comuna. Com hauria de ser?

AC: Primer cal preguntar-nos si tot aquest augment de despesa militar unilateral dels estats membres és útil i eficient, tenint present els estudis tècnics que els departaments de defensa haurien d’aplicar. Després, intentar que els estats membres i els de la Unió Europea es desmarquin d’una doctrina de seguretat militarista que segueix l’estela de l’OTAN. La Unió Europea va ser creada com a marc de convivència, de democràcia, d’estabilitat…però ara mateix no sap trobar una alternativa pròpia en el qual la seguretat compartida fugi d’una lògica de blocs que l’OTAN vol mantenir davant l’amenaça russa, per mantenir el seu status quo. La UE ha d’abandonar la difusió d’una narrativa que ja ve d’abans de la guerra d’Ucraïna i que promou seguir augmentant la despesa militar perquè és una necessitat. El model de seguretat compartida parla de valors compartits, de corresponsabilitat, d’apreciar els valors del diàleg. I crec que en un moment de globalització, hem d’establir vies de diàleg i ens toca posar les persones al centre o no ens en sortirem. Quan parlem de les polítiques nacionals de seguretat, parlem sempre de l'amenaça externa, de terrorisme, de la capacitat d’invasió…i quan parlem de capacitats internes, de capacitats per respondre a aquestes amenaces. Però quines capacitats tenim per afrontar una resolució pacífica del conflicte? Vies diplomàtiques, tractes comercials justos, respecte dels drets civils fonamentals…Denunciem Qatar en un mundial, si cal, però denunciem també a la Unió Europea, la seva política de fronteres i la seva privatització i externalització…Ja n’hi ha prou de tractar els pacifistes com uns irrealistes i de deixar-ho tot a la via irracional de la violència.. Irrealista ho és qui ha volgut perpetuar aquest model que ens ha donat sempre els mateixos resultats: creació de blocs, creació de russofòbia, de marginalitat de població ucraïnesa a la zona fronterera, d’una sensació de racisme institucional pel tracte diferent que han patit l’acollida de migrants...Això sí que em sembla un fracàs!

En un article teu de fa uns mesos comentaves que per evitar narratives racistes i discriminatòries cal distingir entre les conseqüències humanes d’una guerra, que són iguals en totes, i les conseqüències geopolítiques i estratègiques, que poden acabar legitimant, com el cas de la guerra d’Ucraïna, una escalada armamentista. Des dels mitjans de comunicació, s’està fent bé aquesta feina?

AC: Tinc la sensació que el flux mediàtic que ha seguit a la guerra d’Ucraïna ha estat el de sempre: un èxtasi total al principi, imatge i més imatge, fins que s’ha anat diluint en el temps…Cap sorpresa. Però al 2022, veiem que les guerres les seguim per les xarxes socials, les observem des d’imatges dels drons, per imatges que ens arriben incrustades al mateix soldat…El que ha canviat moltíssim és com es comunica una guerra. I crec que el més difícil per a un mitjà de comunicació és posar-ho tot en perspectiva. Hauríem de celebrar que nois i noies d’Ucraïna hagin estat acollides i escolaritzades a Catalunya a les tres setmanes d’esclatar la guerra…però també hem fer una reflexió profunda sobre la capacitat d’acollida i asil que tenim o no, de persones que arriben de Síria, o dels que creuen el Mediterrani. Parlem de Drets Humans que cal respectar. També ens cal reflexionar sobre les veus, molt masculinitzades, que ens arriben d’aquest conflicte: Putin, Borrell, Zelensky…homes, adults, d’orientació sexual heteronormatiu…i resulta que la gran víctima de la guerra és la nena i la dona! Aquí sí que assenyalo als mitjans de comunicació, que busquen massa el titular dels líders i no acabem de saber què en pensa la població…quanta ciutadania europea entén i és conscient de l’ajuda armamentista que s’està donant a Ucraïna?

L’any 2017 es va concedir el Premi Nobel de la Pau a l’ICAN, la campanya per l’abolició de les armes nuclears de la qual FundiPau en forma part. I en l’últim mes ha tornat a ressonar amb força l’amenaça nuclear…

AC: En relació a les armes nuclears crec que hem de seguir treballant, com a mínim en dues direccions: una, que és la necessitat que tots els països posseïdors d’arsenals nuclears, de països membres de l’OTAN, signin el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN). Seria  un pas gegantesc (fins ara cap país proveïdor o de l’OTAN l’ha signat)...Però n’hi ha 68 que sí que l’han signat, i és en aquesta direcció que cal continuar treballant. És molt important fer-ho en xarxa,  amb tota la concertació d’organitzacions de l’Estat per aconseguir que l’estat espanyol signi, i també en concertació amb els nostres col·legues europeus perquè els aglutinin…I la segona, és aconseguir desemmascarar que això està cobrint una carcassa blindada, dura, d’un model de seguretat militarista en el qual els estats s’han enrocat… L’any que ve FundiPau fa 40 anys i seguirem treballant per sensibilitzar sobre l’impacte de les armes nuclears a nivell humanitari, de gènere, climàtic, legal, polític, geoestratègic…perquè creiem que cal abordar totes les agendes i fer-ho amb els aprenentatges que sumem a partir de la guerra d’Ucraïna.

Aquest 30 de novembre, FundiPau ha organitzat la Jornada Alfons Banda per parlar dels aprenentatges arran de la guerra a Ucraïna. Quins són aquests aprenentatges?

AC: Sí, hem presentat a Barcelona un recull d’articles de representants del Centre Delàs, CIDOB, ICIP, Novact, Xarxa d’alcaldes per la Pau, la Coooració Catalana representada per en Lluís Caelles, corresponsal de Tv3a Ucraïna, l’Escola de Cultura de Pau, Valeria Bello de Blanquerna-Ramon Llull….Tots plegats comparteixen un discurs coral sobre quins aprenentatges extreiem de la guerra d’Ucraïna…Ara que ja fa 9 mesos que va començar aquesta guerra, no hem d’analitzar per què es va desencadenar la guerra sinó quins aprenentatges n’extreiem en matèria de prevenció de conflictes, rol de la Unió Europea, discurs i narratives de la militzarització, discurs de gènere, discurs migratori, el rol de les ciutats i municipis, i finalment, quins aprenentatges i lliçons n’extreiem des de FundiPau a nivell formatiu, d’incidència…M’agrada aquesta publicació que hem presentat perquè és fruit d’una reflexió col·lectiva..

Fa poc llegia que Kalush Orchestra, el grup ucraïnès guanyador del Festival Eurovisió, va vendre el seu trofeu per 900.000 dòlars que van donar a la campanya de drons. Amb això en van poder comprar 3, dels de fabricació ucraïnesa. L’ús de milers de drons a la guerra d'Ucraïna, l’està deshumanitzant encara més?

AC: Potser sí, però sobretot el dron és la visualització del gran laboratori de la guerra híbrida actual, on sembla que es reprengui el combat clàssic del cos a cos, on l’amenaça nuclear segueix estan a l’ordre del dia, on els circuits comercials i de producció d’energia estan sent atacats, el gra segrestat…I alhora, l’experimentació comporta un nou impuls dels sistemes d'informació i espionatge a través de drons, satèl.lits...una guerra que dona via lliure a experimentar i en la que tot està permès, en nom de la seguretat.