Nosotros y terceros, como proveedores de servicios, utilizamos cookies y tecnologías similares (en adelante “cookies”) para proporcionar y proteger nuestros servicios, para comprender y mejorar su rendimiento y para publicar anuncios relevantes. Para más información, puede consultar nuestra Política de Cookies. Seleccione “Aceptar cookies” para dar su consentimiento o seleccione las cookies que desea autorizar. Puede cambiar las opciones de las cookies y retirar su consentimiento en cualquier momento desde nuestro sitio web.
Cookies autoritzades:
Més detalls
MENU
09/06/2021

Almudena Barbero (Nzuri Daima): «Els nens i nenes són motor de transformació» (juny 2021)

Per a Almudena Barbero i  Loli Rubio, l’Àfrica Oriental és la seva segona casa. Encapçalen la Fundació Nzuri-Daima, amb seu a Sant Joan les Fonts, i un bon grapat de projectes de cooperació i sensibilització a Tanzània i Uganda.

Què vol dir Nzuri Daima?

ALMUDENA BARBERO: És swahili i és com una paraula màgica que significa gairebé tot lo positiu. Et preguntin el que et preguntin, nzuri vol dir que està bé, que és bo… Per exemple: “Com estàs?” i tu respons: ”nzuri”. ”Què et sembla el paisatge?””Nzuri!”.  I daima vol dir “per sempre”. Així que combinat, ve a dir “tots els bons desitjos per sempre”.

L’altre dia m’explicàveu que tot i que vau registrar l’entitat el 2013, l’Almudena ja fa més de 20 anys que està implicada en projectes de cooperació a l’Àfrica. Com neix Nzuri-Daima?

AB: Sí, sí. Quatre anys després del genocidi de Rwanda, encara hi havia un gran flux de refugiats cap als països veïns i entre ells, cap a Tanzània. Va arribar un punt en què es van tancar les fronteres, no de manera oficial però sí internament, amb amenaces a totes les persones que acollissin refugiats. Llavors molta gent encara anava entrant per les zones frontereres i eren acollides per famílies molt pobres. En aquell moment jo estava vinculada a una ONG de la meva parròquia, i la situació a Tanzània va empitjorar amb el fenomen del Niño. Ens va arribar la demanda d’ajuda de la dona d’un diplomàtic que estava de viatge a Espanya, per atendre els centenars de nens i nenes que anaven entrant pel nord. La meva ONG va decidir enviar voluntariat a terreny. Aquest primer viatge va ser la llavor de Nzuri-Daima. Després vaig estar a l’Índia, amb la mare Teresa de Calcuta, a Veneçuela, vaig acabar la carrera de fisioteràpia... i, finalment, vaig tornar a l’Àfrica, però per quedar-m’hi més temps. Això va afavorir que comencessin a sorgir projectes més grans. També vaig conèixer el meu marit i va anar quallant la idea de tirar endavant projectes centrats en la infància. La colla d’amics que col·laboraven amb el piló de projectes que dúiem, i la necessitat de tenir una base legal per tirar endavant projectes de cooperació, van dur-nos a crear Nzuri-Daima.

Ara mateix la fundació ha crescut força i teniu unes quantes delegacions, no?

LR: La seu és a Sant Joan les Fonts però tenim delegacions a Figueres, Olot, Vic, Madrid i Navarra, tot i que aquest últim grup no està constituït oficialment com a delegació. Va una mica en funció del voluntariat i les persones implicades. En realitat, la Fundació compta amb un motor de 10-12 persones que som les més actives, i un bon gruix de voluntariat. Però no hi ha jerarquies, és una estructura en cadena.

A Tanzània i a Uganda col·laboreu en un munt de projectes. Ens en feu un repàs ràpid?

AB: Bé, a Tanzània tenim un munt de projectes comunitaris (l’hospital, l’orfenat-asil, el dispensari en el que fem tractaments del VIH amb olis essencials), però també microcrèdits per a dones i beques d’estudis tant grupals com individuals. L’hospital en el qual treballem és força gran. Va començar sent un dispensari i ha anat creixent. Sempre intentem treballar a tres bandes: amb la població, el govern local i nosaltres, que ens centrem més en la infraestructura i la formació del personal. Un projecte curiós és «Sobre rodes», que és un metge amb un ecògraf que es va desplaçant pel territori.

Deies que treballàveu amb olis essencials en un projecte amb Èbola i VIH?

AB: Sí, però no com a cura, sinó per reforçar el sistema immunitari. I la veritat és que funciona molt bé. Els pares blancs ens van animar a treballar conjuntament amb els xamans i així ho estem fent. A més dels olis, hem anat incorporant plantes medicinals del país, que sempre s’han utilitzat.

I aquest hospital més gran, a quanta gent dona cobertura?

LR: L'hospital té capacitat per a 120 llits, tot i que actualment n'hi ha 96. De forma externa s'atén diàriament entre 40 i 60 personas...Un miler ingressen cada mes.

Expliqueu-me el tema dels microcrèdits per a dones

AB: El projecte va arrencar amb 4 o 5 grups de dones que estaven agrupades per gremis, a qui se’ls concedia una petita aportació: cosidores d’uniformes escolars, assecadores de peix del Llac Victòria, venedores de plàtan, recol·lectores de cafè i vainilla... Cada grup té una encarregada de recollir setmanalment la part proporcional dels diners que s’han de tornar, perquè el deute no s’acumuli i, a més, hi ha una coordinadora de tots els grups. Després d’un entrebanc per un terratrèmol que ens va obligar a tornar a començar, el projecte ara ha seguit creixent i diversificant i ja són una dotzena els grups de dones que funcionen amb microcrèdits. És un projecte que ja funciona sol i súper bé.

Per què, quin seria el motor econòmic del país?

AB: Tanzània és molt diversa i no té res a veure el nord amb el sud. El clima és tan divers que els motors econòmics també varien en funció del territori. A la zona del nord-est, on som, sobretot seria el cultiu de plàtan, cafè i vainilla. El Llac Victòria és a prop, i també aporta peix.

Parlàveu també d’un projecte molt especial, d’orfenat-asil...

AB: Sí, és un projecte especial perquè és força integral i que ha comptat amb la implicació del govern. Per a la construcció es va formar els mateixos nois que hi viuen, que van ser també els qui van fer els rajols de l’edifici. També s’hi ha desenvolupat una zona d’agricultura. Ha estat un bon revulsiu per l’estigmatització que patien molts d’aquests nens, que són orfes perquè els pares han tingut èbola o sida, o perquè són a la presó... Ara tenen una major acceptació entre la població.

I a Uganda, en quins projectes col·laboreu?

AB: Hi tenim també beques d’estudi, la Pink Revolution -que facilita bicicletes a les nenes perquè puguin anar a l’escola-, els cors musicals -utilitzem la música com a mitjà de sanació i transformació-, i, als camps de refugiats, hem posat en marxa una escola amb la nostra contrapart,  Marian Brothers. Ara inaugurarem també una clínica que tot i no ser ben bé als camps -és a Yumbe, a la frontera amb els camps- no és només per a població ugandesa. Bé, l’estructura de la clínica l’ha finançat una altra ONG. Només hi posem aparells i salaris. I esperem, en un futur pròxim, poder oferir-hi teràpia psicològica.

A Uganda, treballem molt la consciència ecològica a les escoles: fomentem que no es tiri plàstic a terra, que es plantin i reguin arbres... Als camps de refugiats treballem amb 11.000 nenes i nens que van adquirint consciència de la importància de cuidar d’uns arbres... En els últims 4 anys, hem plantat 15.000 arbres fruiters i ja estan donant fruits que les famílies cuidadores poden menjar

Ara que parlàveu dels cors, a les comarques gironines Nzuri Daima és molt coneguda per l’experiència del Cor Safari, que moltes famílies acollidores han viscut de primera mà. Però el Cor Safari és un projecte molt més gran del que es veu, no?

LR: Es va conèixer més el Cor Safari perquè va ser el que va venir aquí. Però ni era el primer cor ni ha estat l’últim... Per a nosaltres, les arts, i la música en concret, són un manera de comunicar.

AB: Per a nosaltres, la música és un mitjà que ens serveix per ajudar mainada a recuperar l’autoestima, per guanyar amor propi i reforçar lideratges... és un llenguatge universal molt fàcil d’entendre que ens permet explicar històries aquí i allà... Mai vam pretendre tenir un projecte d’un sol cor! Als camps de refugiats, de fet, en tenim molts altres i ben diversos: cors de nens, d’adults, de joves, de rap, de música popular... Independentment del treball musical que es fa, l’objectiu que hi ha al darrera és un desig de sanació profunda, d’usar la música com una altra manera d’explicar coses... I després s’hi pot afegir la dansa. La música és un llenguatge tan universal que permet donar visibilitat a certes realitats.

LR: L’intercanvi que es va produir amb el Safari, entre els nens cantaires i les famílies acollidores, implica un creixement per a tothom: per als que van venir i per als que van rebre. Una experiència que va servir per acostar realitats.

Quin és el panorama COVID a Tanzània i a Uganda?

AB: A Tanzània, el president sembla que era negacionista. Fa poc que va morir, en teoria del cor, però no se sap ben bé si té a veure amb la covid. Quan va arribar al poder, va donar un bon impuls a la lluita contra la corrupció. Al port de Tanzània, un dels més corruptes del món, hi va posar molt el focus... també va invertir molt en obra pública, va començar a distribuir microcrèdits també a determinades zones... Això va ser inicialment i després es va relaxar. Amb la Covid, la seva posició era d’antiaïllament perquè deia que si s’aïllava la població, moriria d’una altra cosa...

A Uganda, en canvi, el president va agafar l’opció completament inversa. Va tancar a cal i canto el país i, quan es van conèixer els primers casos, també va tancar les escoles. Entremig, se suposava que continuaven les classes de manera telemàtica. Però això implica distribuir transistors entre zones de cases, sintonitzar la ràdio... un desastre! Després es van anar obrint de manera esgraonada. Però ara, sembla que tornen a haver-hi casos i que podria tornar a tancar les escoles. No és el mateix aquí, que compres menjar per una setmana, que allà, que han de sortir cada dia a buscar-se la vida per poder menjar. Hi ha un piló de nenes que s’han hagut de prostituir per poder menjar... A l’escola els donen un menjar al dia. Amb els col·legis tancats, tota la mainada és a casa i suposa una càrrega important per a moltes famílies que senzillament és insostenible.

I com ha afectat els vostres projectes?

AB: D’entrada, sempre passàvem molt temps a terreny i de febrer a octubre no hi hem pogut ser. Jo mai havia estat tants mesos seguits sense anar-hi... La sort és que hem pogut repartir telèfons i mantenir alguns assajos via telemàtica... i ens ha tocat fer molt de repartiment d’aliments, que no és una de les funcions de l’entitat però que vam assumir per una qüestió  de supervivència... I, un cop va començar a millorar la situació, vam començar a reconduir el tema de l’educació, de l’agricultura... Un temps en què vam aprofitar per tirar en davant el llibre-disc «Hope», com una nova font de finançament dels projectes ja que han baixat molt els ingressos dels apadrinaments...

Un llibre que, a més, està basat en una història real no?

LR: Sí, està basat en la vida d’un nen refugiat sud-sudanès que es diu Víctor Mandela. I el conte ens demostra que canviar el món «es cosa de nens» com diem sempre a l’entitat. Ha comptat amb col·laboracions de luxe com Jorge Drexler, Txarango, Macaco, Niña Pastori... els beneficis que genera la venda d’aquest disc-llibre, disponible a la botiga online del nostre web, es destinen a beques-estudi.

Aquest llibre també l’esteu dinamitzant per les escoles, oi?

LR: Sí, estem fent tallers de sensibilització a les escoles, a través del conte i la música, i adaptant-ho a cada curs, fent èmfasi en valors com l'empatia, la igualtat, la confiança en un mateix i en els altres, l'empoderament de les nenes i les dones, l'ecologia i la necessitat de cuidar el planeta...i sobretot acostar realitats i difondre una cultura de Pau que sigui la base d'un món més just per a tots i totes...una manera molt fàcil d’arribar als infants que, al final del llibre hi trobaran un decàleg d’intencions ben útil.

AB: Tenim en ment fer la versió anglesa per poder utilitzar-lo també als camps de refugiats. «Hope» conté referències a temes més globals com la igualtat o la violència de gènere, el medi ambient...però també hi ha un missatge de conciliació important que fa referència al conflicte ètnic a Sudan del Sud i que trobàvem important traslladar als camps de refugiats.

Un altre projecte vinculat a la mainada és el Childrem5?

AB: Aquest projecte és l’inici de tot, el que  va fer que ens registréssim com a entitat. La intenció inicial era crear una plataforma en línia que permetés recollir informacions positives i demandes dels nens i nenes d’arreu, votar-les i, finalment, fer-les realitat. Però aquest projecte ara mateix està aturat per la complexitat informàtica que comporta. «Canviar el món és cosa de nens» és la frase motor de Nzuri Daima. Hi creiem molt. Per això els nostres projectes intenten sempre ajudar els nens i nenes a esdevenir motors de transformació.

Notícies relacionades
Ariadna Vilà, de Valentes i Acompanyades: "El matrimoni forçat és una violència molt invisible i no segueix un patró determinat" (març 2020)

Ariadna Vilà és psicòloga i, des del passat mes de setembre, coordinadora tècnica de Valentes i Acompanyades (ViA), entitat que treballa contra la pràctica del matrimoni forçat. Des de l'any 2015 en què es va posar en marxa ViA, més de 90 noies han rebut el seu suport.

Llegir més
Adrián Rekalde, Munduko Lagunak: «Un 65% de la mainada a San Borja té problemes bucodentals»

La UCI pediàtrica de l’Hospital Josep Trueta és l’origen de Munduko Lagunak, una entitat gironina amb arrels al País Basc que desenvolupa projectes solidaris a Bolívia i Girona. Adrián Rekalde és un dels impulsors d’aquesta ONG formada majoritàriament per professionals sanitaris.

Llegir més
Tasio Pulido, de Blanes Solidari: «Una de les feines fonamentals de les entitats és la fiscalització de la tasca política»

Blanes Solidari va néixer l’any 1992 d’un grup de persones amb ganes de fer activisme social. Al llarg d’aquests gairebé 30 anys de vida, els projectes impulsats o que compten amb el suport d’aquesta petita entitat són tants que no es pot entendre el teixit solidari d’aquest municipi de la Selva, sense la colla d’en Joan, la Núria, en Tasio, en Gerard i altres voluntaris. Diuen que estan cansats i que necessiten relleu. Però de moment, els fronts oberts, ara agreujats per la COVID-19, no els deixen abandonar el barco.

Llegir més

Amb el suport de

Amb la col.laboració de