Jaume Soler: "Si no cooperem, no sobreviurem"
En un moment de profunda reflexió sobre el futur de la solidaritat internacional i el paper de les administracions locals, la Coordinadora d’ONG Solidàries recupera el testimoniatge de Jaume Soler, qui va ser alcalde d’Arbúcies durant 24 anys i un dels grans impulsors de la cooperació descentralitzada a Catalunya. En una entrevista realitzada pels periodistes Carme Vinyoles (Valentes i Acompanyades) i Pau Lanao. Soler, primer guardonat amb el Premi Joaquim Vallmajó, repassa la història compartida d’un moviment que va néixer des de la base municipalista i que avui afronta reptes crucials davant la deshumanització i els discursos insolidaris.
L’esperit de transformació col·lectiva i el Premi Joaquim Vallmajó
L’acceptació del Premi Joaquim Vallmajó per part d’en Jaume Soler no s’entén des de la modèstia individual, sinó des d’una convicció profunda: qualsevol procés de transformació social ha de ser col·lectiu. “Si un treball de transformació no és col·lectiu, no ho serà”, recorda l’exalcalde. Portar el nom de Joaquim Vallmajó representa recordar una densitat de pensament, feina i compromís que va marcar un abans i un després en la cooperació a les comarques gironines i, molt especialment, en el coneixement de la realitat d’Àfrica i de la tragèdia dels Grans Llacs.
Del 0,7% “l’impost de la vergonya” al bressol del Fons Català
L’origen del compromís municipalista amb la solidaritat a les comarques de Girona té fites molt clares. La campanya pel 0,7%, impulsada inicialment des de Justícia i Pau per figueres històriques com Joan Gomis, Jordi Planas o Montmarquès, va trobar a Arbúcies un terreny fèrtil. Una recollida de signatures davant la biblioteca i l’església de la vila va aconseguir recollir 800 adhesions en un municipi de 4.000 habitants, demostrant l’ampli suport ciutadà a fer nostra la reivindicació d’aquest “mínim minimorum” acordat per l’ONU.
Aquest “coixí de voluntat política i ciutadana” va permetre que ajuntaments pioners com Arbúcies, Olot o Caldes de Malavella comencessin a idear una eina inèdita a Europa: una organització que unís l’administració pública i les entitats de base social per gestionar fons de cooperació.
“A Europa no hi havia una experiència així: una suma directa entre administració local i ONGs. No va ser una part fàcil, però la força inicial va ser treballar en equip, sense competències i posant-hi recursos des de la generositat”.
— Jaume Soler, exalcalde d'Arbúcies
El camí cap a la constitució formal del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament va estar marcat per debats complexos, des dels recels d’algunes ONGs inicials fins al rebuig o la distància de les grans institucions com la Generalitat o la Diputació de Barcelona, que preferien esquemes de protagonisme propi. Malgrat les dificultats, la trobada fundacional a Salt va erigir Salvador Sunyer com el seu primer president, consolidant una xarxa municipalista que va fer de Catalunya un referent en cooperació des de baix.
Agermanaments i brigadistes: la cooperació de pell a pell
Per a Jaume Soler, els agermanaments municipals van ser el veritable cor de la solidaritat. (com els d'Arbúcies amb Palacagüina, Girona amb Bluefields o Salt amb Quilalí) Aquestes aliances no s’entenien sense les brigades de la joventut que viatjava pagant-se el bitllet, convivien amb famílies a Amèrica Llatina o Àfrica i tornaven transformades.
“Les brigades van ser una font esponerosa i generosa. La gent no anava a buscar cap diploma; anava a aprendre que hi ha altres maneres de viure, que amb menys recursos hi pot haver alegria, solidaritat i humanitat”, destaca Soler. Aquest intercanvi no només beneficiava els països del Sud, sinó que enriquia la mateixa societat catalana, trencant la visió paternalista de la cooperació.
Els reptes d’avui: resistir davant la deshumanització
En la darrera part de la conversa, Soler manté una mirada crítica sobre el moment actual, alertant del descens de les partides pressupostàries dedicades a la cooperació, que en punts com Arbúcies havien arribat al 2,2%, i la creixent institucionalització o politització del sector. Paral·lelament, denuncia la campanya de desacreditació que pateix la solidaritat per part de sectors d’extrema dreta, i també els interessos globals que perpetuen la fam i les guerres per la via del negoci armamentístic.
Malgrat l’escepticisme davant les estructures de poder imperialistes, el missatge final és un cant a la resistència comunitària. Des dels moviments en defensa de l’habitatge fins a les petites entitats locals que continuen treballant dia a dia, l’esperança de transformació continua viva. “L’espècie sobreviu si coopera; si no cooperem, no sobreviurem. Plorar no serveix de res: analitzar la realitat i resistir és l’únic camí”, conclou Soler.
Podeu seguir l'entrevista aquí:
