Joan Surroca Sens: «Si no hi ha pensament crític, no hi pot haver democràcia»

Des de l’inici ens recomanes més reflexió, valorar el silenci, llegir més, tenir més temps lliure... Aquesta ‘recepta’ per a la vida que hi trobem, és realista o és una utopia?

JOAN SURROCA: Les utopies són bones a la vida, però hi ha coses que són d'un realisme total. A part -això sí que m'agradaria que quedés ben clar-, no és una recepta. És un llibre d’una persona gran, com soc jo, que escriu sobre les coses que m'han anat bé i de les que no. I és que només faig que fracassar, perquè intento fer moltes coses i, per tant, com més coses intentes, més fracasses. Alguna vegada és un èxit i això s'ha de celebrar.

Considero que una persona, en general, necessita molta reflexió, i fer-ho de manera habitual, planificar. Abans de l'acció, va bé la reflexió. Sense una bona teoria no hi ha una bona pràctica. Hi ha gent molt activa, però que potser es mou en contradirecció. En canvi, si fas les coses amb calma i amb reflexió, és més possible que l'encertis. I si la reflexió la fas amb un equip de gent amb qui puguis contrastar el que penses, el resultat pot ser fantàstic.

Parlem dels joves, a qui adreces aquest llibre. Veiem com els adolescents s’informen més pel Tik Tok, el You Tube, que no per mitjans de comunicació tradicionals. Creus que és encertat fer un llibre per a joves?

JS: Aquest llibre el vaig escriure dirigit als joves i em consta que algun jove ja l'ha llegit. Però comprenc que és una minoria.També és cert que les minories, ens agradi o no, sempre són les que han anat canviant el món. Però tot i que va dirigit als joves, també està molt pensat per als educadors, pares, familiars, als que eduquen en el lleure... De manera indirecta, el llibre vol ser un motiu de diàleg amb els joves.

Penso que en aquest moment, d’avançada ja no només de l'extrema dreta, sinó de sistemes totalment autoritaris, cal parar el cop. Per tant, llibres com aquest, o la feina dels que n’organitzen presentacions, ajuden a que el món no empitjori.

El llibre està estructurat en 8 grans temes sobre els quals creus que val la pena reflexionar com la pau, l’ecologia o l’ètica, amb propostes de debat. Com t’agradaria que s’usés aquest llibre?

JS: Quan l’editorial Tibidabo em va proposar d’escriure aquest llibre, jo ja els vaig dir que -a mi que sempre m'agrada més llegir que escriure, i que sempre dubto de les qualitats que jo pugui tenir com a escriptor-, si volien que escrivís alguna cosa, havia de ser posant l'accent sobre la democràcia, que és el tema que a mi em fa patir més actualment. Després l’editorial, amb visió més comercial, l’ha descrit com un llibre d’ètica per a joves. Però aquest llibre, sobretot, posa l’accent en la democràcia.

I per això, tot i que s’estructura en 8 temes variats, tots acaben convergint en la democràcia, que no és altra cosa que la participació, el respecte a l'altre, aquest saber escoltar, el pensar-se que un no té la raó, ... perquè ser demòcrata costa bastant, eh? Tots els dictadors, ja sigui per la seva conveniència d'enriquir-se o el que sigui, es creuen més intel.ligents i amb capacitat de conduir la resta, d’una manera paternalista. I les esquerres, també podem caure en aquest error “pel bé del poble”.

Jo no hi estic d’acord. La democràcia, si és veritable, vol dir respecte a l'altre. Si no hi ha pensament crític, no hi pot haver democràcia. I no hi pot haver democràcia si hi ha tantes desigualtats econòmiques, de poder o prestigi. S’han de reduir les diferències enormement...perquè ara només som en una societat dual. Tu ara em pots dir: “aleshores, no hi ha democràcia”. Podem caure en aquest parany. Però no m'agradaria que la gent digués que com que no hi ha democràcia, doncs és igual una cosa que l'altra. Hem avançat.

La dels grecs, no era una veritable democràcia. I nosaltres, tampoc la tenim. Només l'hem d'anar perfeccionant, fins que arribi un moment que hi hagi molta participació, que la política no sigui un lloc de treball on algú s’hi està 30 anys...I en aquest perfeccionament de la democràcia, seria important que els joves també hi participessin.

Però hi ha com molts temes que ofereixen un panorama molt pessimista per al jovent: la crisi climàtica, aquest creixement dels conflictes bèl·lics, manca d'oportunitats laborals... Com injectem optimisme als joves i ganes de participar en el canvi?

JS: Particularment, no soc partidari d’engendrar optimisme. Perquè és el que deia Camus: “Com podem ser feliços a la ciutat de la pesta?”. Per tant, no podem ser optimistes tenint en compte que en aquest moment hi ha 50 guerres en marxa en el món, i algunes d'elles horroroses, com el genocidi de Gaza. Ara bé, tenir confiança i positivitat, sí. Perquè s’ha d’obrir els ulls als joves perquè vegin que aquest pessimisme tan horrorós, qui realment el transmet i en surt beneficiat, són els grans poders. O sigui, una de les coses que persegueix aquesta ideologia, és la desmobilització.

La desmobilització s'aconsegueix, sobretot, si s'inculca que no hi ha res a fer. Com que no hi ha res a fer, carpe diem. Home, jo crec que això no pot ser.

I d’aquí el títol del teu llibre...

J.S: Exacte. “Sigues el canvi que vols veure en el món.” Però jo recalco sempre que fins que no hagis ben canviat, no pots preocupar-te dels altres. Si no pagues l'IVA, no pots criticar que hi hagi 140.000 milions d'euros a l'Estat espanyol en paradisos fiscals, el 10% del PIB. Si no pagues, calla.

Cada generació té la seva particularitat. Jo sóc de la més gran de les 7 que acualtament conviuen. I crec que s’ha d’educar la generació més jove. Han crescut sent el centre de tot. I una mica d’apretada, també els hi convé. No se'ls ha de mimar, se'ls ha d'apretar, que tinguin confiança i que es moguin, perquè són els joves qui han de contestar i els que haurien d'anar davant una manifestació a tot Europa. Com pot ser que no ens movem a fer manifestacions contra les guerres, contra aquestes barbaritats que passen arreu?

Hi alguns temes que connecten millor amb la gent jove, com el canvi climàtic. I en el llibre, per exemple, tu parles de decreixement.

J.S: El decreixement és una alternativa molt clara. L'única, o desapareixem.És una paraula lletja perquè és negativa. Però ben explicat, la gent ja ho entén. Parlant amb un constructor de l'Estartit, jo li deia amb ironia: “ Home, no et preocupis. Quan l'aigua faci inservibles totes les cases de primera línia, fareu la primera pela. Perquè podreu construir més enrere.“ Amb les desgràcies derivades d’un excés de creixement, els especuladors encara fan més diners. No els importa el gaudi de la vida, perquè no en tenen idea, del que és el gaudi de llegir un llibre, del que és escoltar la segona de Mahler, o del que pot suposar veure un bon paisatge, i sobretot, del que és perdre el temps, tenir una conversa, prendre cafè amb un amic… Només saben sumar diners. O guanyen ells o guanyem nosaltres. Jo, malgrat tot, penso que guanyarem. Perquè al llarg de la història, sempre ha guanyat aquest canvi positiu.

Com ara la intel·ligència artificial. Esclar que s'ha d’estar a l'aguait, però és que ens proporcionarà unes possibilitats de benestar increïbles. Ara, hem d'estar a l'aguait que no vagi cap on van els altres, precisament. Per tant, jo sempre dic que la paraula esperança no m'agrada, però sí la paraula confiança. Jo tinc confiança en el futur.

Lligat a això que deies de la intel·ligència artificial, en el llibre hi ha una refelxió d'en Raymond Paniker, que diu que per jutjar progrés no és suficient conèixer el que ens aporta, sinó també allò que ens priva.

JS: Personalment, soc un amant de com avança la humanitat. I em poso d’exemple. Si penso: “a veure Joan, com vivia el teu pare? com vivia el teu avi?”. El meu pare que va haver d'anar a la Guerra Civil, durant la postguerra va tenir uns sofriments horrorosos... El meu avi, que feia cordes pels pescadors i els anava a vendre a l'Estartit a peu, ben carregat... Jo vaig haver d'anar estudiant a contracorrent, perquè era l'hereu. Però he viscut millor que ells.

I els meus fills han tingut unes oportunitats que jo no podia tenir, i els meus nets, molt més. Per tant, jo vull creure que això que en diguem progrés, si realment el saps ben interpretar, comporta la possibilitat de no treballar tant, de no treballar tantes hores. Que això va lligat amb el decreixement.

I que també és una cosa que apareix en el llibre, la reducció de la jornada laboral, de la que t’he sentit parlar altres vegades.

JS: Sí, això ho tinc entre cella i cella perquè, esclar, també els interessa que treballem molt. Fixa't bé, en el feminisme, que tantes coses bones ha aconseguit. Ara, afortunadament, treballen l’home i la dona, però fent 8 i 8 hores, i no arriben a final de mes. Alguna cosa no ha funcionat. La veritable evolució hauria estat que ens ho partíssim: quatre hores cada un i que ens sobrés temps... per cuidar els grans de la família, per educar bé els petits, i per gaudir de la vida amb coses que no valen diners.

No hi pot haver canvi si un no pensa, si un no es forma. Per tant, quan la jornada s'escurci, a mi m'agradaria que en comptes d'una jornada de 4 dies, fos una reducció de les hores de cada dia.

També abans parlàvem dels conflictes, i també tu parles del paper dels mitjans de comunicació, que poden fins i tot arribar agreujar-los...

JS: Ara la gent s'informa a través de les xarxes socials i han perdut pes els mitjans que es dediquen més a la reflexió. Deixant de banda, que gairebé tots els mitjans estan a mans de grups d'interessos, o bé partits polítics concrets. La reflexió que s’ha de fer no pot tenir una línia ideològica que obeeixi un partit polític determinat. Seria molt adient que es fes més educació mediàtica i els joves s’acostumessin a contrastar les notícies, que no es creiessin tot el que veuen en una pantalla o a les xarxes...Tot i així, hem de confiar que els pocs diaris i revistes que sobreviuen, continuïn fent aquesta tasca, perquè si no, tot és molt banal.

L’altre dia llegia un article molt interessant de l’Antoni Puigverd, sobre el brain rot, el cervell podrit. És una expressió que cada vegada s’usa més, i que parla del que passa a la gent que confia plenament en el que li arriba a través d'una pantalla. Al final, estan exposats a un vocabulari tan pobre, de tan poc pensament, amb informació ben mastegada, tan simple, que acaba polaritzant les idees, i això fa que el cervell quedi malmès, poc aprofitat, inservible.

I tot això passa sense que ens n’adonem. De la mateixa manera que ningú va a dormir d'una manera, i l'endemà es desperta com a fanàtic. Hi ha tot un procés molt lent. Jo això ho noto, eh? Dins els meus cercles, ha baixat una mica la qualitat de la conversa. Hi ha també un menyspreu al coneixement que no havia passat mai. Tenim un clar exemple als EUA: amb l’atac que ha patit Harvard, les retallades als presssupostos pels museus i la ciència….”La ignorància és atrevida” I tot això costarà de passar, però no ens hem de desanimar. Hi ha unes minories que ho veuen molt clar i un dia o altre hi haurà un despertar col.lectiu.