• Inici>
  • Actualitat>
  • Notícies>
  • JULI SUÀREZ (LGC FILMS): «Tothom ha de posar el seu granet de sorra davant situacions d’abusos.»

03/10/2022

JULI SUÀREZ (LGC FILMS): «Tothom ha de posar el seu granet de sorra davant situacions d’abusos.»

LGC FILMS  és una productora de cinema independent que aposta pel cinema social. El director de cinema i activista, Juli Suàrez, n’és el seu fundador. Fins al moment, la productora signa ja una desena de documentals i alguns curtmetratges de ficció com el seu darrer treball, “I’m Lina”, que ha rebut dos premis i que ha estat seleccionat a una quinzena de festivals nacionals i internacionals.

LGC Films i La Guerrilla Comunicacional són vasos comunicants. Ens ho expliques?

JULI SUÀREZ: Jo ho vaig deixar tot per poder dedicar-me al món del cinema i vaig crear aquesta productora. Es diu LGC Films perquè, com que també estic dins de l’associació La Guerrilla, faig de vas comunicant. També és veritat que el cinema que vull fer és un cinema social, del mateix àmbit pel qual treballa La Guerrilla. I de fet, hi ha un equip de gent de La Guerrilla, darrera meu, que m’hi ajuda. Això sí, sempre pagant, perquè si no, no donem importància al cinema.

Diuen els del teu gremi que el del cinema és un sector que no està massa ben finançat.

JS: En el món del curtmetratge, i en algun llargmetratge també, s’agafen estudiants o gent que ha acabat la carrera perquè agafin experiència. Però no els paguen, i amb l’experiència no pagues el lloguer ni es menja. És una feina i s’ha de remunerar com qualsevol altra perquè si no, desvirtuem el món del cinema.

La vostra filmografia destaca per la voluntat d’incitar a la reflexió...el cine és una eina clau per a la sensibilització?

JS: Sí. Tot el cinema que he fet, que faré i que penso fer és de tema social i sobre drets humans, per sensibilitzar, perquè la gent pensi i analitzi com està la nostra societat. Jo apostaré pels temes socials, sempre.

Un dels teus darrers treballs és el curtmetratge de ficció “I’m Lina”, basat en una història real, que mostra les violències que pateix una nena siriana en el seu viatge cap a l’exili. Com us arriba aquesta història?

JS: Jo estava fent un taller de cinema a Navarra i em trobo un company de Sevilla que és actor. I m’explica que havia estat fent voluntariat als camps de refugiats de Grècia, amb Pallassos Sense Fronteres. Un dia, durant un dels espectacles, tota la mainada estava rient i passant-ho bé excepte una nena, que estava seriosa. Quan va acabar l’espectacle, es va adreçar a una responsable del centre per preguntar-li què li passava a aquella nena que no reia. Llavors li van explicar el cas d’aquesta nena, que durant el viatge cap a l’exili havia patit múltiples abusos en diverses etapes del viatge i li havia quedat un trastorn intern important. A partir d’aquí, jo començo a donar-li voltes, a investigar una mica, i me n’adono que hi ha un  informe d’Amnistia Internacional, d’un tema que jo no n’havia sentit a parlar mai ni surt als mitjans de comunicació: els abusos que pateixen les nenes, nens i dones en els viatges cap a l’exili. I no només cap a Europa, si no en les rutes cap als Estats Units i a altres llocs on hi ha rutes migratòries. A partir d’una història real, doncs, vaig crear una història fictícia que ens mostra el procés de resiliència d’una nena.

Quin missatge volíeu transmetre amb aquest curtmetratge?

JS: El que mostra el curtmetratge és el procés de resiliència d’una nena, el seu procés de recuperació, i de com la societat ha de bolcar-se i ajudar a que aquestes persones puguin emprendre un nou camí, com fan les actrius que acompanyen la protagonista a la pel·lícula. Un dels objectius del curt és mostrar com s’ha de treballar per recuperar persones com aquesta nena, amb trastorns greus. Igualment, el curt denuncia que tota aquesta realitat no surt als mitjans de comunicació. La idea era fer un curt amb el qual després, es puguin fer actes de sensibilització. I això sí, enviar-lo a molts festivals perquè arribés a molta gent amb la intenció, sobretot, que es parli del tema.

Creus que la premsa no ha tractat prou les violències que pateixen les persones refugiades en el seu camí cap a l’exili? 

JS: No surt als mitjans de comunicació. Moltes persones després de veure el curtmetratge pregunten: “Això existeix?” Llavors els parlo de l’informe d’Amnistia internacional i de les xifres sobre aquests abusos que hi apareixen, que són brutals.

Quina responsabilitat creus que tenen els mitjans de comunicació i el cinema pel que fa a les injustícies i les desigualtats?

JS: Per part dels mitjans de comunicació, s’hauria de fer una reestructuració del sistema perquè no funciona. La majoria són dins unes corporacions darrera les quals hi ha uns interessos político-ideològics molt concrets...Em fa molta pena pensar que qualsevol estudiant de periodisme creu que tindrà llibertat a l’hora d’explicar el que vivim. Pel que fa al cinema, hi és per contrarestar el que no diuen els mitjans de comunicació o per contrarestar altres informacions interessades, per dir la veritat des del punt de vista d’un director.

Com explicaves abans, en el curtmetratge d’”Im Lina” hi apareixen dues ciutadanes, sensibilitzades i mobilitzades, que donen resposta al que l’administració no ha sabut detectar. És una picada d’ullet a la solidaritat ciutadana i les ONG?

JS: Jo vull transmetre la visió que tothom ha de posar el seu granet de sorra davant d’aquest tipus de situacions. El personatge de la Sònia està basat en un personatge real que va anar a Grècia i va intentar sortir del país amb un noi iraquià o sirià, i la van enxampar i va acabar un any empresonada a Grècia. La vam entrevistar per a “L’entrevista del mes” que fèiem amb La Guerrilla. El personatge de la Marta és algú que l’ajudarà però que també arrossega els seus propis processos familiars. Després hi ha el personatge d’en Pedro, que és el de l’activista del Centre d’Ajuda dels Refugiats de Catalunya.

El curtmetratge és molt respectuós tot i que retrata la brutal empremta psicològica que deixa la violència en la vida d’una infant exiliada. Un cop més, la realitat supera la ficció?

JS: Sí, clar, perquè partim d’un cas real. Tot i que el ficcionem, jo he treballat molt en l’àmbit del documental i això s’acaba notant en el curtmetratge. Davant aquesta realitat no podem mirar cap a un altre costat. L’hem de mirar, és la situació per la qual ha passat aquesta nena, i per la que hauran passat i passen milers de nens, nenes i dones.

A les entitats de la Coordinadora i en l’àmbit social en general és fàcil trobar d’històries de vida de superació corprenedores, algunes impactants... Quin creus que és el paper de les ONG i entitats socials pel que fa a la transmissió d’aquestes històries de vida i en la comunicació?

JS: De qualsevol història que hi ha dins una associació, se’n pot fer un curtmetratge, una performance, una obra de teatre que encara és més directe i que també permet obrir debats posteriors... Hem de ser creatives per poder transformar una història de vida en un curtmetratge, una obra de teatre o el que sigui... perquè d’aquesta manera arribem a un públic nou, al que normalment no arribaríem. Nosaltres fem servir les històries de vida tant en la ficció com en el documental. El format curtmetratge l’estem descobrint ara i creiem que és molt bo perquè són 20 minuts i et permet obrir debats posteriors molt interessants com ens ha passat a escoles. Tens una hora lectiva, passes el curtmetratge de 20 minuts i llavors s’obre un debat amb moltíssima participació, amb preguntes i aportacions brutals. Ens hem trobat que en escoles d’adults o amb estudiants de segon i tercer d’ESO, la participació després de visionar un curt és molt bona. Fins i tot hi ha participat gent que ha passat per rutes similars. Amb el curtmetratge estem arribant a un públic molt ampli: al Riurau Film Festival, per exemple, hem arribat a unes 1.000 persones.

Us l’han seleccionat per a una catorzena de festivals i ha rebut dos premis. Fa tan sols cinc dies, rebia una Menció Especial en el Festival de cinema Infancia y Adolescencia de Bogotà. Us ha sorprès l’acollida que ha tingut?

JS: Dos premis, catorze seleccions, una menció...La veritat és que no ens ho esperàvem. Jo conec el mercat. I que t’arribin a seleccionar per a festivals de curtmetratges és complicadíssim. És molt difícil entrar en una selecció oficial d’un festival perquè se’n poden presentar més de 1.000, dels que en seleccionaran 12 o 20 com a molt.

En el cas d’una productora petita i independent com LGC Films, quin rol pot jugar en aquestes gran plataformes com HBO, Movistar...?

JS: Per arribar a un Amazone Prime, Movistar o Netflix, has de comptar amb un bon llistat de seleccions de festivals al darrera. Que al final no és tant pels  diners que et paguen sinó perquè si arribes a una d’aquestes plataformes, saps que l’acabarà veient moltíssima gent

El consum del cinema ha canviat amb l’aparició d’aquestes plataformes...creus que incorporen prous pel·lis i documentals de contingut social?

JS: No, no deu arribar al 20%. Jo soc consumidor “obligatori” d’aquestes plataformes perquè he de saber el que es mou...A internet n’hi ha de molt interessants, però, amb documentals bons per a fer sensibilització.

Un cop hagi passat la fase d’exhibició a festivals, posareu el curt a disposició de les entitats?

JS: Sí, un cop esgotada la via de festivals i de Filmin, La Guerrilla ho explotarà en actes de sensibilització i el posarà a disposició de les entitats que el vulguin fer servir també. El primer any de distribució no es pot fer perquè hi ha molts festivals que et demanen exclusivitat.

Aquest hivern hem vist com esclatava una altra guerra, la de Rússia i Ucraïna. Ara que heu treballat de prop el tema de les refugiades, quina valoració en fas de les polítiques d'acolliment del nostre país?

JS: Amb la guerra d’Ucraïna, ens hem adonat que en aquesta societat capitalista i patriarcal segueixen, com sempre, dividint-nos. I que ara, fins i tot hi ha refugiats de primera, de segona i de tercera. Tots són exiliats, tots surten d’una guerra, tots surten de l’horror, sigui d’Ucraïna, Uganda, Síria o d’on sigui... Si deixem que els diners circulin lliurement per tot arreu,  per què no ho fem també amb les persones? Som molt crítics, molt. Estem en contra de qualsevol guerra però hi ha gent que porta molts anys aquí, demanant l’asil. Que ara es doni l’asil directe perquè la guerra de la que venen els ucraïnians passa a Europa, ens sembla molt injust.

 LA PROTAGONISTA D’"IM LINA"

La Madiha Alali va néixer a Síria. Fugint de la guerra, la família va iniciar un llarg viatge que els va dur a Egipte, Líbia, el Marroc, Melilla, França i Bèlgica, abans d’establir-se definitivament a Salt ara fa cinc anys. En Juli Suàrez buscava una nena siriana de 12 anys que parlés l’àrab de Síria, per al paper protagonista del seu curtmetratge. Després de remoure cel i terra, la va trobar ben a prop.

Què tal l’experiència com a actriu?

MADIHA ALALI: Molt bé. Una experiència molt bonica i divertida...que al principi em va costar molt.

Tot i que la història de la Lina no és la teva, tu comparteixes moltes coses amb ella. Què hi tens en comú?

MA: Com jo, la Lina és una nena refugiada i totes dues hem viscut moltes experiències dures, en el trajecte cap aquí.

Durant els 7 anys que va durar el camí cap a l’exili, vas poder estudiar?

MA: No, no vaig poder estudiar.

Quins riscos corren els nens i les nenes refugiades quan han de fugir dels seus països?

MA: A la guerra hi mor molta gent però no tothom en pot fugir. I a les fronteres, també hi mor gent. Per entrar o sortir d’un país, havies de pagar molts diners. Amb la meva família, vam haver de pagar molts diners a la frontera per poder passar...i s’havia de fer sense que la policia se n’adonés. El camí és molt dur, vam haver de caminar moltíssim per les muntanyes...dies. Vam passar molta fred i por.

Què trobes a faltar de Síria?

MA: La veritat és que no me’n recordo de res, de Síria. Res. Ni de com era.. no en tinc fotos ni records. No ens en vam poder endur.

En parleu amb la família, de la vida que fèieu allà?

MA: No, però encara hi tenim alguns familiars, que no tenen gaire res per viure. Diuen que ja està millor i que hi podem tornar, però no és veritat.