L’explotació sexual i el tràfic de persones, als mitjans de comunicació
Les dades sobre el tràfic de persones amb destinació a l’Estat espanyol canten: al 2018 un 66% es destinava a l’explotació sexual (72% eren dones i el 18%, nenes) i el 27%, al treball forçós.
Actualment, la prostitució a l’Estat espanyol mou cinc milions d’euros al dia. Es tracta d’un dels negocis ocults més lucratius que inclou 1500 locals a tot el territori espanyol i que afecta unes 300.000 dones, darrera les quals hi ha històries molt dures de captació forçosa, engany, amenaces i treballs en règim d’esclavitud.
Aquestes esfereïdores xifres facilitades pels Mossos d’Esquadra van ser el punt de partida d’unes jornades organitzades per la Fundació Apip-Acam sobre bones pràctiques periodístiques en el tractament de la prostitució, tràfic i explotació sexual de dones a l’Alt Empordà, celebrada divendres passat a Figueres. I és que la prostitució està estretament lligada al tràfic de persones i té com a base el mercadeig amb la violència que s’exerceix contra les dones. Parlem de dones captades majoritàriament de manera forçosa a qui els treuen els papers i que un cop d’aquí han de fer llargues jornades destinades a pagar el deute contret amb el seu proxeneta, el mateix que les ha dut enganyades fins a qualsevol dels concorreguts prostíbuls de La Jonquera, Capmany, o Agullana, la zona vermella de l’Estat Espanyol.
Per a Lluís Moreno, cap de la Unitat de tràfics d’éssers humans dels Mossos d’Esquadra, en un país com Espanya, que és el tercer d’Europa pel que fa al consum de prostitució, és necessari “perseguir el benefici econòmic que genera” i afegeix “el tràfic de persones només es pot acabar reduint les desigualtats que hi ha entre els països més i menys desenvolupats”.
Des de la Fundació Apip-Acam, Natàlia Massé va exposar la tasca de la seva entitat d’atenció amb les dones i va assenyalar que cal posar el focus periodístic i policial als proxenetes i els consumidors. “Els puteros consideren les seves necessitats sexuals com un dret. Això els fa sentir legitimats, sense que els importi ni l’edat ni la vulnerabilitat que hi ha darrera aquestes dones.”
En l’abordatge periodístic de la prostitució, la periodista Sion Biorrun (TV3) va repassar alguns punts del codi deontològic del periodista com el d’evitar la fragmentació dels cossos en les imatges, no gravar les dones víctimes d’explotació sense el seu consentiment o reforçar la informació sobre la violència masclista que hi ha al darrera, parlant d’explotació i aportant dades.
Carme Martínez (SER Girona), per la seva banda, va recordar que el paper del periodista “no pot ser el de jutjar però tampoc el de blanquejar.” I en aquest sentit, Martínez va alertar que les rutines periodístiques i la precarietat en què viu el gremi no pot ser excusa a l’hora de crear estereotips estigmatitzants que la societat acaba replicant.
Per a Carme Vinyoles (Punt Avui) el periodisme és un servei públic i té una enorme importància social ja que possibilita denunciar les injustícies, sigui quina sigui la titularitat del mitjà. Pel que fa a la prostitució, Vinyoles va demanar que no es frivolitzi sobre la llibertat d’elecció d’una prostituta, ja que no es tracta d’un intercanvi entre iguals, i va demanar que es posi el focus sobre els prostíbuls com a espais on s’exerceix la violència contra les dones. Una idea que també va recollir Anna Teixidor (Tv3) que es va preguntar “Com és que no sabem els noms dels empresaris que hi ha al darrera dels prostíbuls?”. Per a Teixidor, el periodista ha de ser molt curós amb la força del llenguatge i va proposar parlar de supervivents i no de víctimes, quan parlem de prostitució.
La Doctora en Comunicació, analista cultural i especialista en feminismes, Meritxell Esquirol, va ser divendres passat a Girona per parlar de la construcció mediàtica de la sexualitat femenina, a proposta del Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d’ONG Solidàries. La investigadora va anar repassant els canvis socioculturals dels últims anys a través de la publicitat. La foto fixa que en va sortir és la d’una societat en la què s’ha instrumentalitzat les reivindicacions feministes, a benefici de la indústria. I és que un cop la dona entra al món laboral i té poder adquisitiu, passa a conformar un segment de mercat, molt atractiu.
Begoña Iñarra va néixer a Bilbao. Després d’estudiar Química es va fer monja de les Missioneres d’Àfrica, les Germanes Blanques. Això l’ha dut a viure a la que avui anomenem R.D del Congo, i també a Uganda, Etiòpia, Moçambic i Kènia. Des del passat mes de setembre, i després de passar 4 anys a París, està implicada en el projecte Esperanza de les Adoratrius, a Madrid, que ajuda les dones a sortir de la prostitució i la tracta.
