Sergi Ruscalleda (Justícia i Pau): «Per fer voluntariat penitenciari hi ha d'haver voluntat de no prejutjar»

Com a membre actiu de Justícia i Pau Girona, en Sergi no només visita interns a Puig de les Basses, a Figueres, sinó que exerceix de guia i suport al Centre Penitenciari Obert de Girona, on el tercer grau marca l'inici del retorn a la comunitat. Ell és el testimoni directe de com un simple tràmit burocràtic o el soroll d'un carrer transitat poden aclaparar algú que ha estat desconnectat del món exterior durant anys.

El voluntariat a l’àmbit penitenciari no és massa conegut. Com funciona?

Sergi Ruscalleda: És un àmbit molt desconegut i que compta amb entitats implicades com Justícia i Pau, que estan aprovades del departament de Justícia de la Generalitat. I en el cas del voluntariat, la persona interessada a fer-ne, s'ha de formar prèviament.

Això t'anava a dir, perquè tu eres químic i passes a fer aquest voluntariat en un àmbit que no té res a veure. Com fas aquest pas?

SR: Em vaig jubilar i sempre havia tingut clar que faria algun tipus de voluntariat perquè ja havia estat posat en política i d'altres coses, i ara era el moment d’aportar. De casualitat, un dia vaig sentir una entrevista que li feien a en Xavier Badia, que és tot un referent en el tema de voluntariat penitenciari, i vaig pensar: “coi, això és interessant!”. Se m’obria un món que viu completament al marge de tot, al que la gent no li té gaire estima, i on els interns s’hi senten molt sols. I vaig anar a la presentació de Justícia i Pau.

Deies que t’has hagut de formar per fer aquest acompanyament...

SR: Sí, Justícia i Pau fa una primera presentació d’aquest voluntariat. Un cop decideixes implicar-t'hi, has de fer una formació d'unes 20 hores a càrrec del Departament de Justícia. La formació inclou des de temes de gestió de conflictes o mediació, a temes ja més concrets de legislació, perquè tinguis una idea d'on t'estàs posant. I un cop has fet la formació, et donen les acreditacions per accedir al centre penitenciari a fer de voluntari. Després, és clar, t'hi has d'anar posant. I si tens una mica d'interès, hi ha molta informació per aprofundir-hi. Això sí, com en moltes coses a la vida, la millor manera de fer-ho és posar-t'hi, trobar-te amb el problema i intentar resoldre’l. Perquè no deixa de ser un àmbit força complex.

Quins tipus de voluntariat penitenciari es pot fer?

SR: Justícia i Pau té quatre àmbits d’actuació. Dins del centre penitenciari es pot fer acompanyament que bàsicament són visites periòdiques sempre que l’intern ho demana. En el centre també s’hi pot fer accions de voluntariat educatiu o cultural, com per exemple classes de reforç, tallers de mindfulness, etc. El suport fora del centre es dona quan l’intern ja ha sortit en llibertat o bé està en un tercer grau. Aquí el que es fa és ajudar en tasques administratives com treure una targeta sanitària, empadronar-se o fins i tot ajudar a buscar feina. I hi ha un últim tipus de voluntariat, que jo no he fet, que és formar part dels cercles. Es tracta d’un voluntariat més especialitzat i delicat. De fet, aquests cercles són una figura única a Catalunya. El voluntari forma part d’un grup més ampli en el que hi ha psicòlegs, treballadors socials, i  d’altre personal especialitzat, i està adreçat a donar suport a presos de violència sexual, que han demanat suport.

A dins o fora és força diferent. Una cosa és l'acció que fas dins del centre penitenciari, i l'altra, el suport que dones a algú que ja és fora i comença una altra vida. Són diferents maneres de treballar i comporten diferents reptes per a la persona voluntària. Per exemple, dono suport a un noi del Centre Obert Penitenciari de Girona, que ja el portava a Figueres. Va sortir fa dos mesos, primer hem hagut de fer tràmits més burocràtics com tramitar la targeta sanitària i ara estem buscant feina.

Què t’ha ensenyat el contacte directe amb els presos que no sabies abans de començar?

SR: Tenim  molts de prejudicis sobre aquest món. I quan hi entres en contacte, veus que no tot és blanc o negre. En general, l'intern no deixa de ser una persona que habitualment té una història difícil al darrera, i que ha anat caient en una sèrie de problemes, ja siguin addiccions, males companyies...i que acaba en un centre penitenciari perquè ha fet alguna malifeta.  Però un cop hi entres en contacte, et treus el prejudici que diu que hi ha persones que són dolentes per naturalesa. No, jo no hi crec, en això. Més aviat hi ha una història que explica per què aquella persona ha arribat a aquell punt.

Jo mai pregunto què han fet. Sovint, ja t’ho expliquen ells mateixos. I en alguns casos son els equips de suport del centre que et donen l’assessorament i informació necessaris per fer la feina bé. Però miro de no prejutjar mai. Per fer aquest tipus de voluntariat hi ha d'haver aquesta voluntat de no prejutjar i de voler-te acostar a la persona.

Quanta gent hi ha de Justícia i Pau Girona fent aquest voluntariat?

SR: Ara mateix som sis: dues persones amb experiència i quatre noves voluntàries. Fins ara, que estava sol, portava 14 interns i 4 suports a fora. Però ara amb aquest equip podrem fer més feina. A Catalunya som unes 70 persones voluntàries als centres penitenciaris.

Em vas comentar casos de persones que han estat molts anys dins d’un centre i que es senten molt perduts quan creuen les portes del centre per començar una nova etapa. Com es gestiona aquest acompanyament quan surten a aquest món exterior desconegut? 

SR: La sortida del centre és una de les etapes més delicades de totes. La que més por fa als interns i quan més suport necessiten perquè se senten desvalguts. Pensa que algunes persones fa anys que estan desconnectades del món exterior. Quan són al centre, tenen molts alts i baixos emocionals tot i que tinguin accés a suport, formacions, etcètera. No deixen d’estar tancats i aïllats del món exterior. I a més, hi ha gent que no té ningú a fora.

Si tenen un arrelament -amb familiars o amics-, la transició al món exterior és molt més fàcil.  Llavors la funció del voluntari és fer el traspàs, veure que va bé, i quedar-te en un segon pla per si necessiten alguna cosa. Però quan aquesta persona que surt no té cap arrelament, o quan la família no en vol saber res, que pot passar, és allà on el voluntari ha d'actuar més.

Per als interns, el tema de la reinserció laboral i l’accés a la vivenda són dos grans preocupacions. Si per nosaltres ja és difícil, imagina't per a una persona que porta aquesta motxilla! La persona a qui aquest matí li he fet suport, és treballadora, ha reflexionat sobre tot el que li ha passat, i l’únic que té és ganes de tirar endavant i treballar, per poder aportar.

Hi ha alguns programes especials o alguns acords amb empreses per a la resinserció?

SR: Sí, hi ha empreses més obertes que d’altres. També tenim el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) que és l'empresa pública del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica que té per objectiu donar segones oportunitats a les persones privades de llibertat, a través de la formació i el treball. Fan tallers dins del mateix centre, i també donen suport laboral, quan l’intern surt. Però, esclar, no és fàcil i a més, els tècnics van molt carregats de feina. Cal que el voluntari també s’impliqui. Si no troba feina, la persona es decepciona molt. Quan surt, el que té ganes és de trencar amb tot l'anterior i començar a treballar. Tenir feina és vital per començar una nova vida: et sents útil, tens una remuneració econòmica, pots començar a evolucionar.

Creus que a nivell de país es fa prou per aquesta reinserció?

SR: Es fan moltes coses i hi ha molta gent treballant-hi des de l’àmbit social, tant dins com fora del centre penitenciari. Però falten recursos. Potser també és aquí on el voluntariat pot encaixar, intentant suplir algunes d'aquestes mancances.

Quan es posa en dubte el concepte de la reinserció, què en penses?

SR: Jo hi crec del tot. Si no, no faria això. Es pot fer més o menys, però tothom que fa voluntariat té clar els objectius. L’altra cosa és com ho veu la societat en general, si hi creu o si encara veu els centres penitenciaris com una eina punitiva, més que una oportunitat per tractar el problema de base i intentar reinserir aquella persona.

Encara n’hi ha que pensen: “ si estan tancats allà dins, és que n'han fet alguna”. I és veritat, i els mateixos interns ho reconeixen. Però bé, què fem? La nostra Constitució, l'Estatut de Catalunya, les legislacions europees, tot ens duu cap a la reinserció. I hauríem d’enfocar-nos cap a la justícia restaurativa. És un concepte sobre el qual no havia reflexionat fins que no vaig entrar a Justícia i Pau. Molts interns ja han reconegut el que han fet, han pagat la seva responsabilitat penal i la seva responsabilitat social. Per tant, d'alguna manera s'ha complert el principi de justícia restaurativa, que és tenir en compte no només la persona que ha comès el delicte, sinó la persona que en va ser víctima i el col·lectiu de l'entorn, que segurament també en van sortir perjudicat.

Dins les modalitats de voluntariat, també m'has parlat de les TPS, les taules de participació. Què són exactament?

SR: Són una altra eina que hi ha en els centres penitenciaris catalans. Les TPS són com un fòrum on s'hi reuneixen les associacions, entitats, empreses, que col·laboren amb el centre penitenciari des de diferents àmbits, la direcció del centre, totes aquelles administracions properes a la ubicació de la presó, i fins i tot interns. I allà, es fa anualment un pla d’acció per treballar de manera més coordinada.

Ha canviat la teva percepció sobre el que anomenem 'justícia restaurativa'?

SR: Sí, sí. Si soc franc, no m'ho havia plantejat mai. A mesura que comences a llegir, veus que no es tracta només d'acompanyar la persona que ha fet el delicte, que ja ha reconegut el que ha fet i que a molts d'ells els sap molt de greu, sinó és també mirar-ho des d'un altre punt de vista, el de la víctima i l'entorn de la víctima. No es tracta de parlar només del possible dany material sinó de la part emocional. Hi ha un programa de mediació, que intenta assegurar que les parts parlin i intentin fer una mica de neteja. El mateix Departament de Justícia compta amb mediadors que t’hi ajuden.

Què li diries a un ciutadà per animar-lo a fer aquest tipus de voluntariat?

SR: Que és molt important perquè estàs ajudant a un col·lectiu que certament ha fet alguna cosa que no està bé, però que té dret a poder demostrar que tot i haver-se equivocat, pot seguir convivint a la societat i aportar coses importants. A nivell personal, penso que aquest tipus de voluntariat et fa replantejar alguns temes i et fa veure coses de manera més reflexiva. 

'Egoïstament', dir que és un voluntariat molt gratificant  perquè també acabes aprenent dels interns. Aquestes històries dures que hi ha al darrera dels interns t’ajuden a entendre perquè passen segons quines coses i, sobretot, què s’hi pot fer. A més, és un voluntariat que pots incidir de manera molt ràpida i això és molt satisfactori.

L'informe recent del Consell d'Europa i les dades de l'Observatori del Sistema Penal i Drets Humans (OSPDH) assenyalen que la taxa de suïcidis a les presons catalanes és molt alta: de 16,8 per cada 10.000 interns, i que molts dels casos es produeixen en persones amb patologies mentals prèvies. Què en penses?

Tots els suïcidis que he conegut a l’àmbit penitenciari s’han produït en un mòdul d’aïllament. No és estrany que un dels temes més qüestionats sigui l’ús excessiu dels mòduls d’aïllament. Aquests mòduls són on s’envia una persona que en algun moment han tingut un problema de convivència important. I també hi ha els problemes de salut mental que s'hi poden sumar. Pot ser ens hauríem de preguntar com disminuir aquesta pràctica a les presons catalanes, que assoleix les taxes més altes de tot Europa. I també, com tractem les malalties mentals als centres penitenciaris, que necessiten més recursos i d’un suport més important. Ja hi ha professionals i fan molt bona feina. Però com en d’altres àmbits, falten més recursos.