Shimay: "A Occident acceptem el silenci de la dona com si fos llibertat"

Coordinadora: Sovint es parla de feminisme com un concepte universal, però la teva experiència està travessada per tres realitats inseparables: ser dona, ser iraniana i ser migrant; com conviuen aquestes tres identitats en tu i de quina manera han redefinit el teu concepte de llibertat? 

Shimay: Les meves identitats com a dona, iraniana i migrant conflueixen en una recerca constant de consciència, perquè sovint no reconeixem els drets que tenim fins que ens allunyem per mirar-nos des de fora. Quan vivia a l’Iran, jo em considerava una dona lliure: feia alpinisme, passava caps de setmana fora i tenia el suport del meu pare, una cosa poc comuna que em feia sentir privilegiada en comparació amb altres noies. Però en realitat, era una llibertat condicional, una closca que jo mateixa m'havia construït per no sentir-me atrapada. Migrar em va permetre conèixer altres realitats, però va ser la revolució de "Dona, Vida i Llibertat"* el 2023 el que realment em va fer qüestionar-ho tot. Vaig descobrir que la llibertat no és un estat passiu, sinó que s'ha d'exercir per tal que existeixi. Vaig entendre que tenir llibertat i no exercir-la és com tenir una fortuna i no gastar-la: en el fons, ets pobra. Per a mi, la llibertat avui ja no és el que em permeten fer, sinó la capacitat de viure plenament una realitat que ja no depèn del permís de ningú. 

*la revolta del 2023 a l'Iran, sota el lema "Dona, vida i llibertat", va ser la protesta més important des de 1979 contra la dictadura dels aiatol·làs. 

Quin va ser el moment exacte de trencament en què vas sentir que la teva identitat i els teus somnis ja no cabien dins les fronteres de l'Iran?

S: Més aviat un procés continu de descoberta. Tots portem una motxilla d’identitat a l’esquena: al principi, la majoria de coses que hi ha dins no són teves, sinó que les han posat els altres. El veritable viatge comença quan decideixes obrir aquesta motxilla per treure’n el que no et serveix, modificar el que vols i guardar només el que realment et defineix. Anar-me’n de l’Iran va ser part d’aquesta construcció, una manera de buscar espai per a nous somnis. Però la identitat no és una cosa tancada ni un lloc on s'arriba; és una evolució constant. 

De quina manera el règim ha utilitzat la religió per “segrestar” la llibertat de les dones, i com has aconseguit mantenir la teva pròpia espiritualitat o visió del món malgrat això?

S: El règim utilitza la religió per crear una realitat única on no hi hagi escletxes per imaginar res diferent, perquè si no coneixes una altra realitat, mai buscaràs una sortida. Hi ha una gran confusió a l'Occident quan, amb tota la bona voluntat del món, es diu que portar el vel o el burka és una "tria personal". No, no és una tria; és una imposició de l’entorn, de la família o del marit que creuen fer-te un bé mentre t'estan adoctrinant. Quan acceptem això com a llibertat, el que fem en realitat és permetre que es creïn nuclis tancats on les dones eduquen els fills en el mateix bucle, perpetuant una falta de llibertat hereditària en ple país lliure. Aquesta mirada no només ens limita a nosaltres, sinó que degrada els homes a un nivell gairebé animal. La lògica del règim és que les dones ens hem de tapar i limitar perquè els homes no tenen la capacitat de controlar-se; ens posen a nosaltres la prova i el càstig, per evitar que ells cometin un error.  

Amb l'ombra de la guerra i la repressió, com es gestiona el dol de veure el teu país trencant-se des de la distància?

S: És profundament dolorós perquè et sents impotent. Passi el que passi, el poble és qui paga la factura més alta. L'únic que em dona pau és confiar que algun dia la gent pugui gaudir d'una llibertat mínima. Aquí donem per fetes "ximpleries" com decidir com vestir-nos, amb qui sortir o opinar lliurement a internet; a l'Iran, aquestes coses són el motor d'una lluita per a la qual la gent es juga la vida.

Si avui poguessis restablir la comunicació amb les dones de la teva família, quina certesa sobre la teva força i la teva identitat com a dona iraniana migrada voldries transmetre'ls perquè també se sentissin acompanyades?

S: Sento una gran impotència perquè, des de la distància, sovint sembla que el que fem són actes minúsculs. Pots narrar la teva història o participar en converses com aquesta, però sempre et queda el dubte de si realment els arriba algun benefici. La meva família sovint s'esforça a donar-me una imatge de tranquil·litat perquè jo visqui la meva vida, però és inevitable patir quan saps que el seu futur és totalment incert. Per això, la meva manera de transmetre la seva força i de fer que se sentin acompanyades és a través de la meva obra de teatre, Allò de l’Iran. En aquesta obra és on intento recollir i projectar les veus de les dones de la meva família.

Després de viure en un sistema tan rígid, on creus que resideix la veritable revolució de les dones iranianes,  en les grans protestes o en la decisió de no rendir-se malgrat la violència i el silenci d’un sistema tan patriarcal?

S: La veritable revolució resideix en la valentia quotidiana. Les dones d'aquesta generació són profundament revolucionàries perquè, tot i tenir por, decideixen enfrontar-se al sistema i forçar canvis. Internet i l'accés a altres realitats han estat eines clau, però la resistència més profunda és la que lluita per preservar qui som. El sistema intenta segrestar la nostra identitat a través de l'educació, buidant els llibres escolars de poesia i substituint la creativitat per doctrina religiosa. Volen que oblidem que som un producte d'una història rica i complexa, una intersecció de cultures i passats que ens fan úniques. El govern intenta tallar aquest fil amb la nostra cultura per controlar millor el present, però la creativitat i l'expressió artística són territoris que no ens podran treure mai. La revolució és, precisament, mantenir viva aquesta essència malgrat els intents d'esborrar-la.

Què és el que més t'ha sorprès de la manera com aquí es viu la religió musulmana i el feminisme en comparació amb la intensitat i el risc que suposen allà?

S: M'impressiona veure com, de vegades, a Occident acceptem el silenci de la dona com si fos llibertat,  per a mi, no són més que una altra forma de control. Quan veig grups de dones migrades que viuen totalment tancades en el seu nucli, sense relacionar-se amb l'entorn ni implicar-se en la cultura d'aquí, em pregunto: de quina llibertat parlem? Crec que, si no t'exposes a altres realitats, acabes autoconvencent-te que la teva vida és la millor opció simplement perquè és l'única que coneixes. És perillós pensar que és una decisió pròpia quan no hi ha hagut l'oportunitat de triar realment. Potser la meva experiència em fa ser més crítica o em condiciona, però em costa acceptar que el silenci i l'aïllament es confonguin amb la llibertat.

Quin missatge vols donar com a dona iraniana?

S: No sóc ningú per donar lliçons, però demano que deixem de mirar el Pròxim Orient sense context. Ens fiquen a tots en el mateix sac i ens diuen que som un poble molt "resistent", però la veritat és que estem farts de resistir. Jo vull el dret a parlar de coses normals, de la nostra cuina o dels reptes mediambientals que afronta l’Iran, i no haver d'estar sempre en peu de guerra. Hi ha una hipocresia molt gran en el discurs liberal d'Occident. És molt fàcil posicionar-se contra uns per sentir-se en el bàndol correcte, però després tancar els ulls davant la República Islàmica amb l'excusa que "és la seva cultura". L'execució, el silenci imposat i la falta de llibertat no són cultura. Si només denuncies el que et fa sentir bé amb tu mateix, estàs sent còmplice d'un silenci injust. El patiment és el mateix i, si parlem, hem de parlar de tot; ja n'hi ha prou de mirar cap a una altra banda i parlar només del preu del petroli.