17 octubre: anem per feina

PER ISABEL HIDALGO CERVERA: L’article tracta sobre la campanya del Dia Mundial per a l’Erradicació de la Pobresa 2025, impulsada per l’ONU. En destaca l’enfocament humanista i la inclusió de les persones afectades, que visibilitzen l’estigma i el maltractament institucional, però en subratlla també, algunes mancances.

El Dia Mundial per a l’Erradicació de la Pobresa (17 d’octubre), establert per les Nacions Unides, busca anualment posar el focus sobre les desigualtats globals i els efectes multidimensionals de la pobresa. La campanya d’aquest 2025, sota el lema “Posar fi al maltractament social i institucional: respecte i suport efectiu per a les famílies”, centra l’atenció en una dimensió massa sovint invisibilitzada: la intersecció entre pobresa, estigma social i dinàmiques institucionals que generen vulnerabilitat.

Tot i que representa un avenç respecte als enfocaments tradicionals de la pobresa, com sempre, arribem tard, i la crua realitat de moltes famílies que encara pateixen situacions i tractes indignes —tant per part de determinats col·lectius com de les institucions— és del tot evident.

Un dels punts forts de la campanya d’enguany és el reconeixement de l’experiència directa de les persones en situació de pobresa. La inclusió de famílies i comunitats vulnerables en consultes globals permet visibilitzar formes de maltractament institucional (burocràcia excessiva, discriminació sistemàtica, separació de menors) i social, com l’estigma o la desvalorització de les contribucions invisibles. Aquesta perspectiva humanista amplia la comprensió de la pobresa i en situa les causes, no només en les experiències personals, sinó que responsabilitza, també, els diferents agents socialitzadors i globals, com a parts altament implicades en la cronificació de situacions de pobresa. La campanya destaca també la resiliència, la creativitat i fa valdre la singularitat i potencialitat de les persones afectades.

Malgrat aquests tardans avanços conceptuals, la campanya presenta algunes limitacions operatives significatives. Els documents públics ofereixen principis generals i recomanacions abstractes, però, com tots dels documents que expedeix l’ONU, no concreten mecanismes d’implementació ni indicadors mesurables de seguiment. Aquesta característica estructural de l’organisme fa que, el que servia en el segle passat, que era actuar com a plataforma global de consens i guia moral, ara no sigui suficient: les limitacions per no poder imposar polítiques dins d’estats sobirans en limita l’operativitat i la utilitat. El que hauria de ser un pla executiu d’impacte global tangible per erradicar la pobresa, és simplement un instrument de sensibilització, o una excusa per parlar-ne un dia concret de l’any; i en una societat cada vegada més polaritzada i exempta de referents carismàtics reals en favor de la dignitat humana, és totalment insuficient.

Sabem que la capacitat d’acció directa de les Nacions Unides és limitada, condicionada per la burocràcia, la dependència del finançament voluntari i la desigual influència dels estats, la qual cosa genera una percepció de distància entre els principis globals i les realitats locals, especialment en contextos de vulnerabilitat extrema. L’exemple més flagrant actualment el podem veure amb el conflicte israelo-palestí: l’ONU acumula dècades de resolucions aprovades i incompletes que no van enlloc, fruit d’aquesta dependència dels estats membres i, sobretot, del poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat. I les conseqüències, les tenim cada dia en imatges, en clau de mort, odi i violència.

Llavors, per què malgastem esforços en posar de manifest situacions de vulnerabilitat i maltractament institucional, si igualment no proposem cap alternativa, ni bona praxi, ni mecanismes de rendició de comptes per tal de revertir aquestes pràctiques? La ciutadania duu molt cansament acumulat, molta indignació i frustració a parts iguals, i tots aquests sentiments, mal canalitzats, contribueixen a l’odi, alimenten totes les formes de discriminació (racisme, homofòbia...) i contribueixen al desencís i la inacció.

En síntesi, reconeixem l’enfocament multidimensional, conceptual i humanista de la campanya per a l’erradicació de la pobresa. No obstant això, exigim als estats i als actors locals que deixin enrere les declaracions simbòliques i actuïn amb estratègies concretes, finançament estable i mesures amb impacte real en la vida de la ciutadania. Que s’arremanguin i vagin per feina!

Isabel Hidalgo Cervera és tècnica d'Educació Global a la Coordinadora d'ONG Solidàries

Article publicat a Social.cat