30 anys de l'Agenda. L'impacte de l'anada i la tornada

PER JORDI ROIG. L'autor exposa què significa per a ell la campanya de l'Agenda Llatinoamericana, i la campanya d'anada i tornada, coincidint amb el 30è aniversari d'aquesta campanya de sensibilització i denúncia.

L’Agenda Llatinoamericana, ha estat per a mi una gran eina pedagògica revolucionària, de conscienciació de les grans causes, de sacsejada de mentalitats en un món desigual ple d’hipocresia i alhora d’incerteses.

L’Agenda apareix el 1992, poc després que els neocons proclamessin la “Fi de la història” en els moments de la caiguda del “tel·ló d’acer” i de l’ensorrament del bloc socialista. Això significava el triomf del desenvolupament capitalista infinit (encara que després l’anomenessin sostenible) i de l’imperialisme econòmic i militar occidental, liderat pels de sempre que pregonaven un  “món feliç” de bons i dolents, simple i homogeni fet a mida per mantenir el poder dels de sempre. La propaganda del “pensament dominant i/o únic”, a través dels grans mitjans de comunicació o “manipulació” de masses n’ha fet de corretja de transmissió. La llista de disbarats i abusos que s’han fet aquests anys en nom del progrés és inacabable. Només mirant les portades de l’agenda ja en podem enumerar unes quantes: deute extern, guerres preventives,  la globalització neoliberal, sotmetiment i exertimini de pobles indígenes, imposició de dictadors, la destrucció del planeta, la reculada dels drets humans etc.

En aquests temps difícils calien alternatives, i en aquell moment apareix l’Agenda Llatinoamericana, des del sud (com no podia ser d’una altra manera), des de la pàtria gran devastada per l’imperialisme forani però amb una gran riquesa autòctona d’humanitat, d’aquella altra humanitat que denuncia les injustícies, proposa alternatives i fa tornar l’esperança.

En la meva experiència dels viatges en el marc de la campanya ”d’anada i tornada”, a Nicaragua i a Xile, ho vaig comprovar personalment. En els pobles més petits, en els llocs més recòndits, les trobades al voltant d’una presentació o una xerrada sobre l’Agenda eren una oportunitat per parlar dels problemes reals que afectaven aquells jornalers, pagesos, estudiants, dones treballadores, sindicalistes, fills o pares de desapareguts de Pinochet… Allà vaig conversar amb líders històrics sandinistes com don Jimmy de Quilalí, en Manolillo de Somoto o aquella dona, líder tan valenta que era Maria Santana de san Nicolás; recordo les denúncies dels camperols de Nicaragua contra les plantacions d’oli de Palma de Nicaragua, o les obreres que explicaven les condicions laborals de les “maquiladoras” de les zones franques. A, Xile, el “tigre de sudamèrica”, símbol del “consens de Washington” i de l’obra dels Chicago boys, les denúncies per les privatitzacions dels serveis bàsics, com l’aigua, la sanitat o l’educació sempre en prejudici de la gent més humil estaven a l’ordre del dia, com també els grans desastres ecològics provocats per la depredació d’alguna multinacional estrangera amb la complicitat d’algun cacic local.

I el futur, en aquest món cada cop més petit i hiperconnectat, per mi passa per no perdre aquesta connexió directa amb Llatinoamèrica i amb els pobles del sud, per potenciar la veu dels indígenes, dels immigrants que corren pel món a la recerca d’una oportunitat, de les persones refugiades, dels treballadors que s’estan autoorganitzant, de totes aquelles Berta Cáceres, Diana Isabel Hernández, Chico Mendes  i tants altres que lluiten per la terra i la protecció dels recursos naturals. Perquè mai més els matin, ni el persegueixin… El seu exemple ens ha de servir per encomanar-nos d’aquest compromís radical necessari per afrontar aquest futur incert, en temps regressió de drets socials i individuals fonamentals i en plena emergència climàtica.

 Jordi Roig, és membre de l’Agenda Llatinoamericana

 Publicat a Diari de Girona>>