Cap persona enrere

PER RAMON PUIG. L'autor defensa que l’aprovació d’un procés de regularització extraordinària és fruit d’anys de lluita dels moviments socials i antiracistes, i la presenta com una victòria col·lectiva més que no pas una concessió, tot i advertir que és insuficient mentre persisteixi un marc legal que genera exclusió i vulneració de drets.

Després de molts anys de feina i de molta reivindicació sostinguda en el temps per part de d’organitzacions socials i antiracistes, s’ha acabat aprovant el procés de regularització extraordinària que beneficiarà a tantes persones veïnes, companyes i amigues que dia rere dia fan comunitat, vida i que treballen, construint i sent part d’aquest país, malgrat no tenir els seus drets reconeguts. 

Aquesta regularització no és una concessió, sinó que és una victòria col·lectiva que posa en valor la capacitat de mobilització, d’organització i d’incidència política davant d’una injustícia estructural. I si bé hem de poder celebrar-ho, també hem de poder dir que amb aquesta mesura reparadora no n’hi ha prou i que és important acabar amb el marc normatiu (Llei d’Estrangeria) que genera aquesta invisibilitat i que continua deixant a moltes persones en situació de vulnerabilitat, d’exclusió social i de negació de drets fonamentals.

I el repte és aquí i la reivindicació no s’acaba. En tot aquest procés ja obert i que ha comportat tantes setmanes d’incertesa, les administracions públiques tenen la responsabilitat política i el deure legal de posar els mitjans necessaris perquè aquest procés sigui eficient i garantista. I això s’ha de plasmar en més facilitats i agilitat en la petició de documentació, més recursos humans per als equips tècnics, compliments de terminis de petició i resolució, i revertir l’escletxa digital que hi ha entre l’administració i la ciutadania. I, alhora, fent un acompanyament en tot aquest procés des de la cooperació i la coordinació entre els diferents estaments institucionals; estatal, autonòmic i municipal.

S’han de trencar les pròpies barreres burocràtiques, com passa amb l’accés al padró i la seva resolució, i això és qüestió de voluntat política. Comptant que el procés administratiu és ja complex de per sí i que el temps disponible per reunir la documentació necessària és limitat i que depèn de l’agilitat de múltiples administracions (certificat d’antecedents penals en consolats del país d’origen), amb l’afegit del desconcert de serveis socials i entitats del tercer sector fins a última hora vers l’informe de vulnerabilitat i la desinformació generalitzada. Des del govern estatal i les respectives àrees competencials, cal simplificar la burocràcia, informar i comunicar amb claredat i desdoblar fins on calgui la possibilitat de presencialitat en les cites, per tal de revertir l’escletxa digital que suposen els tràmits en línia. Cal reduir esperes indeterminades, angoixes personals i el frau econòmic que se’n genera en relació a la mercantilització de les pròpies cites fruit de la seva escassetat i manca d’oferta. Tots aquestes accions, en pro de garantir el dret de tothom de poder accedir al tràmit. 

Des dels moviments socials i el tercer sector s’ha treballat i s’ha incidit perquè el context acabés sent aquest, i ara és feina nostre supervisar-lo, denunciar quan calgui i col·laborar perquè el procés de regularització es desplegui en plenes condicions i garanties. Això ens demana implicació en realitzar acompanyaments, col·laboració en el redactat d’informes de vulnerabilitat i gestió de documentació, responsabilitat i assessorament en el traspàs d’informació i  fer tot el possible i tenir molt present, des de la solidaritat, que ningú pot quedar enrere.

Un exemple d’això n’és la campanya engegada per la Coordinadora Obrim Fronteres arreu del país, que té per objectiu acompanyar en els tràmits a persones amb manca de suport i fer front a les despeses de passaports, certificats d’antecedents penals d’origen o traduccions jurades d’aquelles persones que no disposen de recursos econòmics, fent valer la màxima que la regularització només serà real si és per totes les persones.

Que l’alegria que tenim i la força del col·lectiu ens portin a seguir lluitant, des dels diferents àmbits, també des del sector social, per posar fi a les injustícies socials, a les polítiques migratòries i a les polítiques racistes que ens priven de drets, de poder conviure plenament i que trenquen amb la cohesió social en la nostra quotidianitat. Porti cinc mesos o porti cinc dies, volem drets per tothom.