Ceuta... quan el mar esdevé menys aterrador que la pàtria

PER ABDELHAMID BEYUKI. Novel·lista, assagista, conferenciant, especialista en migracions i en les relacions hispanomarroquines. Va ser president de l'Associació de Treballadors Marroquins a Espanya i membre del Consell d'Europa, i també és col·laborador d'ECCIT. L'autor defensa en aquest article d'opinió que la tragèdia migratòria a la frontera de Ceuta no es pot reduir a una simple qüestió econòmica ni a un conflicte diplomàtic puntual entre el Marroc i Espanya. Per a ell, la decisió de centenars de joves i menors de llançar-se al mar és l'expressió d'una crisi molt més profunda: un estat col·lectiu de pèrdua de sentit, frustració i manca d'esperança en el propi futur.

Una vegada més, les imatges de Ceuta tornen a ocupar l’actualitat. Desenes, fins i tot centenars, de joves i menors es llancen al mar, com si no fugissin tant d’una pàtria com d’un profund sentiment d’inutilitat. Les escenes es repeteixen i, amb elles, també les explicacions ràpides: l’atur, la pobresa o la desigualtat social. Com si reduir aquesta tragèdia únicament a la seva dimensió econòmica fos suficient per entendre-la. La realitat, però, és molt més complexa.

El desconcert que empeny un jove de setze o disset anys a desafiar les onades no és només conseqüència de les dificultats econòmiques. És l’expressió d’un estat col·lectiu de pèrdua de sentit. És la sensació que el futur és en un altre lloc i que la vida de debò només comença després de superar una tanca o travessar el mar. Aquí és on rau el veritable problema. Durant les darreres dues dècades, el Marroc ha experimentat importants avenços en infraestructures, energies renovables, indústria, inversions, ports, autopistes i transformació digital. Són progressos innegables. Però el desenvolupament econòmic, per si sol, no crea esperança si no es tradueix en un sentiment compartit de pertinença, participació i dignitat. Els joves no busquen únicament una feina. Busquen un propòsit, reconeixement i l’oportunitat de sentir-se part del futur, en lloc de limitar-se a observar-lo des de la distància.

El que està passant avui a la frontera de Ceuta mereix una anàlisi que vagi més enllà de les reaccions polítiques i mediàtiques.I és fàcil convertir aquests fets en una nova disputa entre Rabat i Madrid o vincular-los a cada episodi diplomàtic. Tanmateix, la realitat és més complexa. Malgrat l’estreta cooperació entre el Marroc i Espanya en matèria de control fronterer i immigració, els darrers dies s’ha produït una onada excepcional d’intents de creuar la frontera, fet que ha sotmès Ceuta a una forta pressió i ha reobert el debat a Espanya sobre les dimensions d’aquest fenomen.

Per això, la pregunta essencial no és per què han travessat. La pregunta és una altra: per què el mar ha deixat de fer tanta por com per no quedar-se? És una qüestió que ens hauria d’interpel·lar a totes.

La generació actual viu en un espai digital sense fronteres. Cada dia observa Europa a través de la pantalla del mòbil, mentre percep el seu propi país des de les seves experiències personals, sovint marcades per la frustració. Es compara constantment amb els altres i mesura l’èxit segons el que veu a les xarxes socials, més que no pas segons la seva pròpia realitat. D’aquesta manera, el somni es transforma en una pressió psicològica permanent, i el desconcert acaba estenent-se com un fenomen col·lectiu, propagat més per les xarxes socials que pels barris més desafavorits.

El més preocupant és que els menors s’han convertit en els principals protagonistes d’aquesta realitat. Quan un infant o un adolescent està disposat a posar en risc la seva vida al mar, ja no ens trobem només davant d’una crisi migratòria. Ens trobem davant d’una crisi de confiança en les institucions, en l’escola, de vegades en la família, i fins i tot en la pròpia idea de futur. Una societat que perd els seus fills abans que arribin a la vida adulta necessita una reflexió profunda, no només respostes conjunturals. La immigració irregular no és exclusivament un problema del Marroc, com tampoc ho és només d’Espanya. És el resultat de transformacions globals que afecten tot el sud de la Mediterrània, on els factors econòmics es combinen amb canvis culturals, psicològics, digitals, demogràfics i geoestratègics.

Per aquest motiu, la resposta basada únicament en la seguretat, tot i ser necessària, no serà suficient. De la mateixa manera, la creació de llocs de treball, malgrat la seva importància, tampoc no pot ser l’única resposta.

Cal reconstruir la confiança, cal una escola que torni a generar esperança, uns mitjans de comunicació que no alimentin falses expectatives i unes polítiques de joventut que converteixin els joves en protagonistes de la construcció del futur, i no només en espectadors. El desconcert ha deixat de ser un sentiment individual per convertir-se en un estat col·lectiu. I aquest és, probablement, el risc més gran.

Les nacions no es mesuren només per les carreteres, els ports o les fàbriques que construeixen. També es mesuren per la confiança que saben sembrar en el cor dels seus joves: la convicció que el demà val la pena. Per això, el que avui passa entre Fnideq i Ceuta no és simplement un episodi fronterer passatger. És el reflex de profundes transformacions socials i culturals, i una qüestió oberta sobre el nou pacte que hauria d’unir l’Estat amb les noves generacions.

El mar pot empassar-se els cossos, però mai no podrà empassar-se les preguntes, i la més important de totes no és quants joves intentaran travessar demà. La pregunta que realment ens hauríem de fer és una altra

Com hem arribat al punt que, en l’imaginari d’una part dels nostres joves, la pàtria ha deixat de ser un lloc on construir el futur per convertir-se en un lloc del qual cal marxar?