Ciutadania invisibilitzada

PER ISABEL HIDALGO CERVERA. L'autora defensa que el padró no és la “porta d’entrada als drets”, sinó un registre administratiu que permet a l’Administració reconèixer i fer efectius uns drets que totes les persones tenen pel sol fet de ser-ho. Considerar que els drets depenen de l’empadronament implica legitimar que un tràmit burocràtic pugui decidir qui és visible i qui no, reproduint exclusió i desigualtat. Les persones existeixen, viuen, treballen i construeixen vincles amb independència de si estan empadronades, de manera que negar el padró no resol cap problema, sinó que les invisibilitza administrativament i dificulta una gestió justa de la realitat social.

Definir el padró com la “porta d’entrada als drets” és una declaració d’intencions que classifica els individus entre ciutadania de ple dret i ciutadania a qui no se n’hi vol reconèixer cap i que, per tant, és invisible. Sovint repetim que sense padró no hi ha sanitat ni escola ni serveis socials. Però tot i ser una manera molt visual d’explicar-ho, respon a una lògica capitalista en què es dona per fet que la persona s’ha de “guanyar els seus drets”. Però aquests no esperen darrere una porta administrativa per a ser gaudits; els drets ja existeixen abans que qualsevol registre. El padró no crea drets, sinó que simplement permet que l’administració els reconegui i els faci efectius.  

Tot i que sembli una diferència menor, si nosaltres mateixes no som curoses amb les paraules i arguments que utilitzem, podem reproduir sense adonar-nos-en discursos i violències contra les quals treballem dia a dia per denunciar i abolir, així que la semàntica és important. I quan es tracta de dignitat, encara més.  

Si arribéssim a creure que és el padró qui concedeix drets, també hauríem d’acceptar que denegar un empadronament és una manera legítima de negar-los. I això suposaria atribuir a un tràmit administratiu un poder que mai no hauria de tenir: decidir qui compta i qui no. Però no hi estem disposades.  

Els registres administratius, lluny de crear la realitat, només l’han de descriure; el padró no crea drets, simplement permet que l’Administració els reconegui i els faci efectius. Tampoc la podem convertir en una eina de control i de selecció, ja que estaríem desvirtuant la seva naturalesa. Una criatura no comença a existir quan s’inscriu al Registre Civil, ni una persona decideix posar-se malalta en el moment en què disposa de targeta sanitària. Això no va així. De la mateixa manera, una persona no adquireix dignitat ni drets perquè un ajuntament la inscrigui al padró municipal. Hi viu prèviament, hi busca feina prèviament, o hi inicia relacions prèviament. El padró simplement situa territorialment totes aquestes experiències viscudes.  

De la mateixa manera, quan un ajuntament posa traves en el procés d’empadronament, les persones no desapareixen, continuen teixint vincles, utilitzant l’espai públic, i construint una vida col·lectiva amb veïns i veïnes del seu barri. Simplement, el registre no els ha assignat un número, i per tant no tenen visibilitat administrativa. I ens preguntem: en què ens beneficia això com a societat? Des del nostre punt de vista, en res.  

Tant de bo totes les persones del món visquessin on volen, però moltes viuen on poden, o estan en recerca de territoris on tenen possibilitats de tenir vides més dignes. Què hi ha d’il·lícit en això? Quina admministració pot veure com una amenaça tenir un cens real de població? Perquè la denegació del padró no “expulsa” les persones del municipi on viuen, així que l’objectiu principal pel qual es fa aquesta denegació, segurament, no té raó de ser. Aquesta invisibilitat no resol cap problema; només impedeix abordar les causes de desigualtat de forma eficient, fomenta la clandestinitat i obre un debat en una qüestió inqüestionable, marcada per llei com a deure de tots els individus.   

El dret, tanmateix, va néixer precisament per evitar aquesta arbitrarietat. Els drets no són premis al bon comportament ni recompenses per haver completat correctament un procediment administratiu, ni són un privilegi condicionat: són elements que construeixen la convivència democràtica, vetllen per la dignitat humana i possibiliten la vida en comunitat i en comunió. I l’administració, com hem dit, només els ha de garantir. De veritat volem que la burocràcia sigui capaç de definir a qui comptem i a qui no? La resposta diu molt més de la qualitat democràtica d’una societat que no pas del funcionament d’una oficina d’empadronament, posa sobre la taula debats molt més profunds que s’emmascaren amb un procediment administratiu, però que en realitat estan parlant de models de governança, de models econòmics i socials. 

El padró no és la porta d’entrada als drets, és el mirall amb què una societat es reconeix a si mateixa. Un mirall que hauria de reflectir totes les persones que en formen part, sense excepcions. Perquè quan el mirall amaga algú, no és aquella persona qui deixa d’existir, és la nostra mirada col·lectiva la que esdevé incompleta.  

Article publicat al Social.cat >>