Nosaltres i tercers, com a proveïdors de serveis, utilitzem cookies i tecnologies similars (d'ara endavant “cookies”) per proporcionar i protegir els nostres serveis, per comprendre i millorar el seu rendiment i per publicar anuncis rellevants. Per a més informació, podeu consultar la nostra Política de Cookies. Seleccioneu “Acceptar cookies” per donar el vostre consentiment o seleccioneu les cookies que voleu autoritzar. Podeu canviar les opcions de les cookies i retirar el vostre consentiment en qualsevol moment des del nostre lloc web.
Cookies autoritzades:
Més detalls
MENU

Del Prat a Vilobí, infraestructures que ens maten

PER JAN FERRER PICÓ. L’autor rebutja l’ampliació d’aeroports perquè incrementaria emissions en plena crisi climàtica. Recorda que l’aviació és molt contaminant i que, si es comptabilitzés dins els pressupostos de carboni, projectes com la tercera pista serien inviables.

L’aviació és, prop dels viatges espacials, una fita increïble en la mobilitat humana. Jo mateix em veig sovint amb la necessitat d’agafar aquests aparells pels quals no puc amagar la meva fascinació. Malgrat el meu amor per l’aviació, soc incapaç de veure amb ni mica d'il·lusió els anuncis de la construcció d’una estació d’alta velocitat a l’aeroport de Vilobí o els intents d’allargar les pistes d’aterratge de l’aeroport del Prat. Aquesta desil·lusió no té res a veure amb els ànecs de La Ricarda, sinó amb el llegat i l’herència que ens deixarien aquestes apostes.

La indústria aeronàutica és altament contaminant, i la seva descarbonització no es preveu amb la urgència necessària per abordar la crisi planetària en la qual estem immersos. Malgrat que les emissions de l’aviació no es compten en les emissions dels estats, els seus impactes en el canvi climàtic i la salut de les persones són altament tangibles. Aquesta omissió ens permet defensar que cal ampliar aeroports mentre es fan equilibris per poder cobrir les creixents despeses en salut i desastres naturals. És qüestionable que els beneficis econòmics d’ampliar l’aeroport repercuteixin en millor qualitat de vida en una societat cada vegada més desigual, però està demostrat que seguir amb activitats contaminants encarirà i empitjorarà notablement la vida al nostre territori.

En els mesos entrants, Catalunya ha d’adoptar uns pressupostos de carboni que delimiten la quantitat d’emissions que podem emetre com a país any a any fins al 2030. Si aquests pressupostos incloguessin les emissions de l’aviació i estiguessin realment alineats amb els acords de París, qualsevol projecte que promocioni activitats contaminants, com la tercera pista del Prat, hauria de ser considerat il·legal i contra l’interès públic.

Estem basant el model de desenvolupament d’aquest país a predicar que tenim unes infraestructures infradimensionades i que per solucionar-ho, hem d’acabar els projectes anacrònics del segle XX. Es tracta d’un seguit de propostes que responen a les prioritats de vint anys enrere i que a la llarga ens causaran més problemes que avantatges. Cal dir les coses pel seu nom, i l’actitud del govern amb la que defensen que per ser rellevants globalment ens cal tenir grans esdeveniments i infraestructures és provincialisme i servilisme al sistema capitalista. No ens enganyem, el temps i altres països ens han demostrat que pensar en la qualitat de vida, garantir drets bàsics, diversificar el país i assegurar la resiliència local és assegurança de més èxit que no pas cap inversió estrangera.

Hem d’abandonar la grandiloqüència dels discursos i ser astuts: no té sentit preparar l’aeroport per avions més grans quan la indústria aeronàutica aposta per avions més petits que poden anar punt a punt i que no necessiten pistes més llargues, sinó menys operacions de curt radi. No té sentit apostar per variants i autovies quan a la Unió s’aposta per a la descarbonització del transport mitjançant trens.

No només el plantejament de projectes actuals està desfasat, sinó que està desconnectat del que probablement passarà en els anys vinents i que ens deixarà amb infraestructures ben noves que no respondran ni a les necessitats ni a la demanda, és més empitjoraran la nostra vida sense cap reton positiu. Mentre es continuï apostant per projectes d’aquesta mena no ens quedarà més remei que qualificar-los d’inversions contra la salut i el benestar de les persones i les pròximes generacions; i els seus promotors, d’ecocides.

Jan Ferrer Picó és el president dels Naturalistes de Girona.
Article publicat al Diari de Girona >>


 

Amb el suport de

Amb la col.laboració de