Determinació d’edat, indeterminació de drets

PER RAMON PUIG. L'autor parla de la vulneració dels drets dels infants, i de la criminalització que pateixen especialment els menors migrants no acompanyats.

La Declaració dels Drets de la Infància recull que tot infant té “dret a la igualtat, sense distinció d’ètnia, religió o nacionalitat”. Sotasignada per l’Estat espanyol, insta a prendre qualsevol decisió vinculada a menors d’edat prioritzant sempre el seu interès superior, el seu benestar, seguretat i la cobertura dels drets fonamentals. En casos de major vulnerabilitat, com poden ser els de les persones d’origen migrant no acompanyades, aquest principi pren més rellevància. Així doncs, si la legislació és clara, on és el problema? 

Des de finals del 2023, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) fa cas omís a les directrius de protecció de les persones menors d’edat d’origen estranger. Arran de l’augment d’arribades d’adolescents provinents de l’Àfrica subsahariana, i davant una inexistent estratègia interna de la DGAIA, una manca de voluntat política i l’absència d’una línia clara d’acció vers el fet migratori i l’acollida, DGAIA, Fiscalia de Menors i Policia Nacional, estan duent a terme proves de determinació d’edat a joves amb documentació oficial del país d’origen (legalment reconeguda), justificant-se en criteris subjectius i amb un biaix racista.

El Síndic de Greuges ja avisava el 2018 que no es poden exposar els joves i adolescents a proves òssies perquè comporten un alt marge d’error. Però és que el Comitè de Drets dels Nens de l’ONU ja avisava també de la violació de drets que impliquen aquestes proves. 

Aquestes pràctiques, que compten amb el vistiplau de la DGAIA, fan que els joves determinats com a majors d’edat acabin vivint situacions de vulnerabilitat, desprotecció i sensellarisme, expulsant-los d’un dia per l’altre dels recursos residencials i quedant sense l’autorització de residència que l’entitat tutelar està obligada a tramitar passats els 90 dies de l’ingrés al sistema de protecció. No obstant això, en la seva vida quotidiana, continua prevalent el passaport que Fiscalia no dona per vàlid, sigui per tramitar un empadronament o per inscriure’s a una formació, ja que cap resolució judicial l’invalida.  

Actualment, a la Garrotxa, cinc de les persones que havien estat expulsades del sistema de protecció han guanyat judicialment els casos després de presentar recurs al tancament d’expedient de la DGAIA. Les sentències, sumades a la jurisprudència emesa pel Tribunal Suprem el 2014, conclouen que mai haurien d’haver estat expulsades dels recursos residencials on vivien i que el passaport que posseeixen és vàlid, evidenciant la mala praxis de la DGAIA i el greuge de les seves decisions en la vida de les persones afectades. Lluny de reconèixer-ho, es continuen practicant aquests mecanismes i insistint que és responsabilitat de Fiscalia de Menors, malgrat ser organismes independents i decretar resolucions no vinculants.  

Les entitats que gestionen els recursos residencials i que vetllen pels drets i el desenvolupament integral de les infàncies i adolescències es veuen forçades a dur a terme pràctiques que entren en contradicció amb el seu propòsit. Des de l’àmbit social cal fer una reflexió profunda sobre si s’és còmplice d’aquestes vulneracions de drets o si, per contra, es força l’administració a exercir bones pràctiques per acabar amb el racisme institucional.

Únicament posant al centre els drets de les persones menors d’edat tutelades es podrà incidir i transformar aquesta realitat. Cal abandonar les relacions clientelars i de dependència, assistencials i acrítiques amb el sistema de protecció i posicionar-se políticament contra aquesta pràctica discriminatòria i racista. Les entitats no poden deixar joves al carrer i ser part de l’engranatge d’un sistema que provoca desigualtat, però alhora, pretendre ser part de la solució. 

En temps de retrocés dels drets i de criminalització de la migració més vulnerabilitzada, com són les persones menors d’edat no acompanyades, les entitats han d’acompanyar des de la valentia política i l’exigència de mecanismes de defensa de drets, treballant per la protecció integral de totes elles i, en conseqüència, per la cohesió i la justícia social col·lectiva.