El periple emocional dels qui acaben d’arribar
PER JÚLIA VALLS CUNILLERA. L’article denuncia que les persones migrades a L'Estat espanyol viuen un procés de regularització llarg i inhumà que les obliga a viure anys en precarietat. Critica els retards administratius i la manca d’empatia institucional, que agreugen el patiment emocional i la culpa dels migrants.
Les persones que emigren ho fan per millorar el seu nivell de vida: per fugir de la pobresa extrema, de la violència o de la manca d’oportunitats. Saben, abans d’emprendre el viatge, que no serà fàcil i que hauran de renunciar a moltes coses. Però no són del tot conscients del que l’Estat espanyol els té preparat i tampoc sé si els lectors d’aquest article ho saben, perquè és una realitat força silenciada.Accepten -perquè, malauradament, no els queda una altra opció- que durant un temps no tindran un permís de treball regularitzat, que hauran d’agafar feines precàries que ningú vol, que tindran dificultats per trobar un lloc on viure, o que en alguns casos s’hi afegirà una barrera idiomàtica. Però diria que no saben -potser perquè a vegades és millor no pensar-hi gaire- que fins que no regularitzin la seva situació, cosa que en el millor dels casos pot trigar tres anys, no podran abraçar un germà, olorar el seu fill petit ni consolar-lo si es fa mal, anar a l’enterrament d’una àvia o acompanyar el pare en una malaltia llarga. I podem pujar l’aposta: tampoc podran acompanyar la seva filla a denunciar una agressió sexual, ni parlar amb l’escola, si al seu fill li fan assetjament. Perquè sí, Espanya et deixa sortir... però si ho fas, no pots tornar a entrar durant una bona temporada. I això implicaria renunciar a tot el que s’ha aconseguit a base de suor i llàgrimes. Moltes llàgrimes.
A tots aquells que, en llegir això, els vingui al cap una frase com “ja sabien on es posaven”, els recomano fer un exercici d’empatia: perquè una cosa és patir penúries en pròpia pell -una càrrega que molts ja preveien-, i una altra de ben diferent és la impotència de no poder estar a prop dels qui estimes.
Els toca escollir, una vegada i una altra, entre un futur millor per a ells, i sobretot per als qui vindran després, o allò tan humà de poder cuidar i protegir els seus. I aleshores apareix la culpa, amb llums de neó: culpa per haver deixat enrere una vida i una gent, culpa per no poder ajudar des del nou país d’acollida… culpa, culpa i més culpa. I la culpa és una motxilla que pesa molt.
El reglament de la Llei d’Estrangeria estableix uns terminis de resolució d’expedients que rarament es compleixen. Si posem la lupa en el tràmit dels arrelaments, la via principal de regularització, l’administració disposa de tres mesos per respondre. Però la realitat és molt diferent: els temps de resposta varien segons la província però a Catalunya, la mitjana de resposta oscil·la entre nou mesos i un any. I durant tot aquest temps no pots sortir del país. No et pots moure si no vols llençar per la borda la suma d’anys previs. Aquesta és la cirereta del pastís perquè per arribar fins al punt de poder presentar aquest expedient, abans has hagut de sobreviure -i faig servir aquesta paraula amb tota la intenció- durant almenys dos anys. Tot plegat suma els 3 anys que feia referència a l’inici d’aquest article.
La immoralitat d’aquests incompliments reiterats només s’explica per la manca d’interès a cuidar, per tapar-se les orelles amb un “ja s’ho faran”. El periple ja és prou llarg i feixuc, però podria ser molt més humà si es posessin les cures al centre. Ens omplim la boca parlant de salut mental, però sembla que només hi té dret qui mostra el seu DNI.
Júlia Valls Cunillera, és tècnica de Projectes a la Coordinadora d'ONG Solidàries
Publicat al Diari de Girona >>
