• Inici>
  • Actualitat>
  • Opinió>
  • El "toc de queda" en un món desigual. Com es poden "quedar a casa" els que no tenen casa?

El "toc de queda" en un món desigual. Com es poden "quedar a casa" els que no tenen casa?

VIQUI MOLINS. La crisi de la COVID-19 ha fet més clares les desigualtats presents a la societat i ha agreujat el risc d'exclusió que ja patien els més vulnerables. L'autora demana la implicació de societat i administració per fer-hi front de manera ferma.

Fa molts anys, a la dècada dels 80, vaig passar un estiu a Angola. La guerra, que ja durava vint anys, tenia una treva per qüestions merament polítiques com acostuma a passar, i per tant, alienes a la vida del poble en el que jo em trobava.

El que vaig veure no ho oblidaré mai. Mentre els líders del país en litigi discutien i manipulaven l'ús de les armes o el desarmament, el poble vivia les conseqüències de tots aquells anys de tragèdia col·lectiva: eren tants els mutilats que s'arrossegaven pels carrers de les ciutats en runes, sense cames o amb altres amputacions a causa, sobretot, de les mines antipersones, que esgarrifava. Danys col·laterals, deien.

Aquest any 2020, passarà a la història com l'any de la famosa pandèmia del coronavirus. Mentre els líders de cada país o de cada ciutat discuteixen sobre la manera d'actuar davant la gravetat de la situació, molts ens dediquem a contemplar angoixats els nous "mutilats" d'aquesta guerra que la natura del nostre planeta maltractat ens ha declarat.

En les llargues cues de persones que hi ha als nostres carrers no hi mancaven cames o braços, però sí, allò més necessari per a viure amb dignitat. I quan cada nit podíem escoltar en els informatius les paraules dels nostres governants o qualsevol dirigent amonestant els oients a no sortir de casa seva, jo -com una bona part de la ciutadania- em preguntava: però què poden fer tots els que injustament no tenen casa?

Gairebé un any després de manifestar-se els primers síndromes de la Covid19, la situació de pobresa que ja es veia a venir des de feia temps, s'ha fet més palesa. M'atreviria a dir que en aquests moments la característica més manifesta de les noves pobreses i els nombrosos empobriments és la manca d'esperança. Si la desesperació és una tragèdia humana, la desesperança pot ser el seu llindar.

M'han impressionat unes paraules del Papa Francesc en la Fratelli tutti: «El camí vers la pau no implica homogeneïtzar la societat, però sí que ens permet treballar junts..., Perquè mai ningú ha d’ encasellar l'altre pel que ha pogut dir o fer, sinó per la promesa que duu dins seu, promesa que sempre deixa una escletxa a la esperança.» (n. 228)

Teresa de Jesús es queixava de la poca influència que tenia la paraula de les dones. I en un crit de súplica molt curiós, li diu al Senyor que tant de bo la seva veu tingués força per arribar "als que manen"... Jo, com a teresiana que sóc, li vull prestar la meva veu sense estar molt segura que aquest manifest arribi a aquells als quals es referia la Santa i pels quals jo els demanaria una lluita per la pau veritable. La pau que s’assoleixi de treballar plegats per aquells elements de la nostra societat que requereixen un esforç comú per a aconseguir pal·liar la pobresa que està marginant a tanta gent; fins i tot arribant a l’acció de “descartar”-los , paraula que tant fa servir el Papa Francesc.

Un esforç comú per aconseguir un mon més just, que hauria de beneficiar-se de les dues mans: la de l'administració pública i la de la solidaritat. L'administració, com a responsable d'una societat en la que hi càpiguen tots dignament. En l'anàlisi tan realista que en la Fratelli tutti es fa del món actual, el Papa ens diu que "la millor manera de dominar i avançar sense límits és sembrar desesperança i suscitar la desconfiança constant, ni que sigui disfressada darrera la defensa d'alguns valors.... La política ja no és així una discussió sana sobre projectes a llarg termini per al desenvolupament de tothom i el bé comú, sinó tan sols receptes de màrqueting que troben en la destrucció de l'altre el recurs més eficaç". ( n. 15) Però l'altra mà que per una societat més justa cal que actuï és la de la solidaritat entre la població activa. Que comenci per renunciar al consumisme i a l'especulació que oblida la multitud de descartats, ofegats per les grans potències econòmiques que governen el món. Potències econòmiques que destrueixen la classe mitjana i creen cada vegada més bosses de pobresa i multitud de víctimes de l'especulació financera o la de l'habitatge.

La meva pobra veu s'uneix a milers d'altres veus que ens volem manifestar a favor d'una pau fonamentada en una societat més justa, tot allargant les seves dues mans: la de la justícia social, i la de la solidaritat fraterna, entre la societat que vulgui renunciar a l'acumulació en bé d'un repartiment just de les riqueses.

M. Victòria Molins és Religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, i promotora de l’Hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona