Els ningú

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. L'article parla sobre els nous esclaus del segle XXI: els temporers, les cambreres de pis, els repatidors de menjar....feines mal pagades, en condicions d'explotació i senser els drets laborals respectats.

Vivim en societats que s’autoproclamen democràtiques i garantistes. Però sota la façana de drets i d’igualtat s’hi amaguen realitats que recorden massa les velles formes d’esclavatge. No cal viatjar enrere en el temps ni massa lluny, per trobar persones sotmeses a jornades inacabables, sous indignes i una manca absoluta de seguretat laboral. Els tenim aquí mateix: als camps de fruita, als hotels, a les cases particulars. Els anomenem temporers, cambreres de pis, cuidadores, repartidors... Però, si grates una mica, descobreixes que són els esclaus del segle XXI.

A l’estiu, sota un sol de justícia, centenars de treballadors recullen fruita a les nostres comarques. Molts dormen en magatzems improvisats, sense aigua corrent ni condicions mínimes. Se’ls contracta per jornals que no cobreixen ni la subsistència i sovint se’ls nega fins i tot l’empadronament que els donaria accés a serveis bàsics. Mentrestant, els préssecs i les pomes arriben a la nostra taula, gràcies a un engranatge que no es podria sostenir sense aquesta mà d’obra barata i invisible.

En un país turístic com el nostre, les cambreres de pis, les “kellys”,  treballen a un ritme impossible, netejant habitacions en temps rècord, amb dolors físics constants i sous que amb prou feines permeten viure. I què dir de les cuidadores d’avis, moltes d’elles dones migrants que sostenen la vida de les nostres famílies mentre deixen les seves enrere? Fan jornades de vint-i-quatre hores, sovint sense contracte i sense dret a vacances, amb una soledat que també és una forma de violència.

Eduardo Galeano escrivia a Los Nadies que “los nadies cuestan menos que la bala que los mata”. Aquesta metàfora brutal retrata, mig segle després, la mateixa invisibilitat que ofega els treballadors precaris actuals. Són vides considerades prescindibles, com si el seu esforç no valgués res, com si només fossin “ningús” al servei de l’opulència aliena.

Aquestes feines invisibles són imprescindibles perquè la nostra economia rutlli i perquè la nostra vida quotidiana sigui còmoda. Però lluny d’estar valorades, tenim un sistema que tolera —i de vegades fomenta— la seva explotació. Ens hem acostumat a gaudir de fruita barata, vacances low cost, serveis de cura assequibles, sense preguntar-nos mai qui en paga el preu real.

No n’hi ha prou amb indignar-nos de tant en tant. Cal exigir contractes dignes per a tothom, inspeccions efectives i drets reals per a aquests treballadors i treballadores. I ens cal, de manera urgent, una mirada col·lectiva que trenqui amb tanta indiferència. Perquè el veritable progrés no es mesura en el PIB ni les infraestructures, sinó en la manera com tractem els més vulnerables.

Àngel Vàzquez Viu, copresident de la Coordinadora d'ONG Solidàries
Article publicat a El Punt Avui >>