Entre el deure ciutadà i la subsistència en temps de pandèmia

PER MARÍA ALEJANDRA BEJARANO RIVAS. Una part de la ciutadania es troba davant el repte d'haver d'escollir entre complir amb la restricció de moviments i d'altres mesures per frenar els contagis, o la subsistència.

El coronavirus ha fet visible problemàtiques latents i ha aprofundit la condició de vulnerabilitat en la que es troben les persones en situació d’irregularitat administrativa a Girona, deixant en evidència que encara avui l’exercici ple dels drets, està lluny de ser una realitat.

Complir amb la quarantena s’ha convertit en un privilegi del qual només en poden gaudir aquells que tenen les necessitats bàsiques cobertes. Moltes persones que depenen de l’economia submergida i que han estat diagnosticades amb coronavirus es veuen obligades a saltar-se la quarantena per conservar la seva feina, posant en risc no només la seva salut sinó també la dels que l’envolten.

Si bé el protocol indica el confinament obligatori per als casos positius i de manera preventiva per qui hagi tingut contacte estret amb una persona contagiada, quan no hi ha un vincle laboral formal ni condicions de treball dignes, la possibilitat de confinar-se queda subjecta al criteri de l’empresari, que pot respectar el protocol o avantposar de manera irresponsable els seus interessos, fent que la persona continui treballant.

Aquesta situació afecta negativament no només l’economia de les persones que treballen al marge de la formalitat, de la qual depenen en la majoria de casos altres familiars, aquí o al país d’origen, sinó que també té impacte a nivell emocional, ja que a més de portar el virus com es pot, s’experimenta la por a l’acomiadament i a la incertesa, ja que no hi ha garanties de rebre el pagament corresponent als dies d’absència ni de tornar a la feina, un cop superada la malaltia.

Tot i així, es crea una dicotomia entre el deure ciutadà de cooperar per frenar el contagi i la necessitat imperant d’aconseguir els mitjans per subsistir. I és precisament aquí on es genera el conflicte i on queda al descobert que  l’economia submergida i la irregularitat són situacions que dificulten el control de la pandèmia, ja que la necessitat de buscar ingressos està per sobre de la por al risc de contagi.

En aquest sentit, no és cap disbarat pensar que a les mesures que s’han pres a l’Estat espanyol per al control de la pandèmia s’hi podria sumar la regularització com a resposta excepcional davant una situació que també ho és, i amb voluntat de preservar la salut de tothom i reduir els efectes negatius generats pel coronavirus. Fins ara s’ha utilitzat la regularització només en casos específics, per cobrir la demanda de personal sanitari i de treballadores agrícoles. Aquesta mesura podria fer-se extensiva reconeixent els immigrants no només com  a subjectes productius sinó també com a subjectes de drets.

Una de les grans lliçons que hauríem d’haver après d’aquesta pandèmia és que totes i tots som en major o menor mesura vulnerables i que la cura de nosaltres mateixos passa per cuidar els altres. El virus que es passeja avui pel carrer no fa distinció de la condició administrativa de cap  persona i això hauria de ser raó suficient perquè, com a societat generem estratègies des de l’empatia, la solidaritat i el respecte per la condició humana

Maria Alejandra Bejarano Rivas, és membre de l’Asociación Sociocultural de Colombianos para la integración en Girona

Publicat a Diari de Girona >>