Girona i la necessitat de posar límits a la discriminació

PER PIPI FERNÁNDEZ FONTANINI. L'autora explica que la Casa de la No-Discriminació de Girona respon a l’augment de discursos que qüestionen drets i normalitzen la discriminació. El nou servei ofereix suport especialitzat perquè les víctimes puguin denunciar i accedir als seus drets amb confiança, alhora que fa visible una realitat sovint invisibilitzada.

L’obertura de la Casa de la No-Discriminació a Girona s’ha de llegir en clau de context. No es tracta només de la creació d’un nou servei municipal, sinó d’una resposta política i social a un moment marcat per la normalització de discursos que qüestionen l’accés als drets i assenyalen col·lectius concrets, generalment ja afectats pels eixos de discriminació. En els darrers anys, la presència creixent de la ultradreta en l’espai públic ha contribuït a desplaçar els límits del que es considera acceptable, també a escala local. Es tracta d’una realitat que genera preocupació entre els responsables polítics i les entitats del tercer sector presents a la ciutat, davant la necessitat de continuar treballant per la convivència i la cohesió social als barris.

La discriminació no és un fenomen abstracte. Es concreta en situacions quotidianes que afecten persones per raó d’origen, gènere, orientació sexual, identitat de gènere, religió o capacitat. Sovint són episodis que no arriben als circuits formals de denúncia, ja sigui per por, cansament, manca de confiança en les institucions, o en els canals d’interlocució. No és el mateix denunciar davant d’un servei especialitzat que presentar una denúncia a la policia: el context, el tracte rebut, la reparació de les parts afectades i les expectatives influeixen de manera decisiva tant en la decisió de denunciar com en la manera d’explicar els fets. En aquest escenari, disposar d’un espai específic d’atenció i orientació pot marcar la diferència entre el silenci i l’accés efectiu als drets.

La Casa de la No-Discriminació neix amb aquesta voluntat d’acompanyament, però també amb una funció menys visible i igualment rellevant: la de fer emergir una realitat que acostuma a quedar diluïda. Sense dades, sense relat i sense reconeixement institucional, la discriminació tendeix a invisibilitzar-se i a banalitzar-se. I és precisament aquesta banalització, el fet de no donar-li la importància que es mereix, la que permet que determinats discursos arrelin amb facilitat.

En un context de polarització creixent, les administracions locals no poden limitar-se a una gestió neutra dels conflictes. Han d’assumir el seu paper com a garants de drets i com a actors que contribueixen a definir el marc de convivència. La posada en marxa d’un recurs específic, amb el suport d’entitats del tercer sector, permet delimitar què és acceptable en l’espai públic i què no, en matèria de discriminació.

La Casa de la No-Discriminació de Girona no és només un espai físic, sinó una eina per reforçar la confiança en el sistema públic, promoure una ciutat més justa i protegir la diversitat com a valor col·lectiu. En un context marcat per l’avenç dels discursos d’odi, iniciatives com aquesta ajuden a preservar la convivència i a reafirmar que els drets humans són el fonament de la vida col·lectiva. Mantenir aquest marc de convivència és una responsabilitat compartida.

Pipi Fernández Fontanini és coordinadora de l'Àrea Ciutadania i Participació de la Fundació SERGI

Article publicat a Diari de Girona >>