Habitatge: problema i solucions
PER FLORA RIDAURA ISERN. Segons l'autora, cal entendre que l'habitatge és un dret bàsic, com el dret a l'alimentació. Davant les actuals dificultats per accedir a un habitatge digne per a diversitat de col·lectius, Ridaura demana la implicació de tothom i la cerca urgent de solucions, que n'hi ha.
Una de les problemàtiques més greus que viuen les persones i famílies que acompanyo és la dificultat per accedir a un habitatge digne. Aquesta dificultat ve donada per diferents raons: perquè es tracta de persones migrants que encara no han pogut regularitzar la seva situació administrativa; perquè sí que estan en situació regular però no tenen feina i, per tant, ingressos demostrables; perquè sí que estan en situació regular i tenen feina, però els preus dels lloguers són molt cars i el suposa més del 40% o del 50% del seu sou; perquè sí que estan en situació regular, tenen feina i un bon sou, però no els volen llogar cap pis pel fet de ser persones d’origen magrebí o subsaharià; perquè són persones nascudes aquí, amb DNI, feina, sou... però no els volen llogar cap pis perquè les seves famílies un dia van ser migrants i ho recorda el seu cognom o el color de la seva pell; perquè, tot i que ser persones d’aquí “de tota la vida” amb la crisi del 2009 o la del 2020 van perdre el pis, en quedar-se sense feina i no poder continuar pagant la hipoteca o el lloguer; perquè, tot i ser persones d’aquí “de tota la vida”, bones pagadores, en acabar el contracte de lloguer han hagut d’abandonar el pis perquè els volien apujar el preu de manera desorbitada o perquè han decidit vendre’l a un fons d’inversió...
Davant aquesta greu i injusta dificultat, les persones i famílies busquen solucions, de vegades individuals, de vegades col·lectives.
Una de les solucions és l’okupació de pisos buits. “A mi no em sembla bé”, diu algú. Potser no estaria bé si fos un pis d’un petit propietari que el necessita per a ell o la seva família, o que ha de viure amb el lloguer que pugui treure’n. Però quan es tracta de grans tenidors (bancs, caixes, empreses immobiliàries, fons d’inversió,...) que tenen gran quantitat de pisos buits, esperant la millor oportunitat per a vendre’ls i fer negoci, la cosa és molt diferent. Quan una persona que té gana agafa menjar, això no és un robatori: està cobrint una necessitat bàsica que té, perquè sense menjar no es pot viure. Com pot ser que no entenguem que tenir un habitatge també és bàsic per a viure? Com pot ser que deixem aquesta necessitat en mans del mercat immobiliari? Com pot ser que no entenguem que les cases i els pisos serveixen o estan pensats per viure-hi, i no pas per a especular?
Una altra solució és compartir pis o casa: d’aquesta manera un lloguer excessiu per a una persona o família es reparteix entre dues o tres. És clar que aquesta solució serà millor si les dimensions de l’habitatge són adequades i si es pot compartir amb persones conegudes o afins. Sinó, l’habitatge pot arribar a ser una olla a pressió, i la convivència un malson...
Mentre tot això passa, una part de la població segueix fent la seva, potser sense qüestionar-se prou quin paper hi juga, en aquest escenari tan desigual. Mentre sembli que aquestes situacions sempre afecten “els altres” potser no hi ha gaire ganes de pensar què hi puc fer jo. El que passa és que la problemàtica va creixent, es va estenent, es va aprofundint... i ara tampoc els joves amb carreres universitàries i feines precàries es poden independitzar i fer el seu projecte de vida tal com els agradaria, perquè viure sol o en parella esdevé un luxe inassequible.
La solució a aquest problema passa per una nova legislació, que faci possible l’exercici real del dret a l’habitatge a tota persona. Estem expectants a la llei que ha de promulgar-se aquesta tardor a l’Estat Espanyol, esperant que estigui a l’alçada de les circumstàncies, de l’emergència habitacional que vivim. Caldrà mesures de tot tipus i amb diferents terminis: tenir un parc públic d’habitatge com tenen a Viena, que permet satisfer la necessitat de tota la població sense comprometre els ingressos més baixos, no serà possible de manera ràpida, tot i que hauria de ser l’horitzó vers al qual caminar. Mesures més fàcils de prendre haurien de ser la limitació dels preus dels lloguers i la seva adequació als ingressos familiars, o la penalització dels comportaments racistes que exclouen una part important de la població de l’accés a l’habitatge, o el fre a l’actuació dels fons “voltors” que compren i venen “paquets d’actius” deixant literalment moltes famílies a l’intempèrie...
A l’espera de la nova llei, la lluita col·lectiva des de plataformes i sindicats d’habitatge, des de grups d’ajuda mútua i grups de drets, continua, i es van sumant les aportacions que cadascú pot fer (temps, coneixements, força, empatia, contactes, experiència, determinació...) orientades al bé comú, formulat com a casa per a tothom.
Però segur que hi ha més aportacions possibles: aquell pis buit que es podria tornar a habitar. Heu vist quants n’hi ha? alguns tapiats, altres només tancats; alguns nous per estrenar, altres amb necessitats de reformes... Per què? De qui són? Són preguntes que inevitablement em sorgeixen... Està clar que qui sigui qui els té no els necessita... i mentrestant es fan malbé. I mentrestant algú que sí que en necessita, no en té...; aquella casa gran que es pot compartir. Com ha fet l’Anna. I en això hi ha trobat la riquesa de la companyia, de compartir la vida, la possibilitat de viure en una casa i un entorn preciós que a ella sola li hauria estat vetat...; aquell edifici o terreny on promoure un projecte de cohabitatge inclusiu. Com s’ha fet a Palafrugell, de la mà de Sostre Cívic (cooperativa d’usuaris i habitatges) en un immoble recuperat de 6 pisos, o al Poble Nou de Barcelona, amb la construcció dels 20 habitatges de La Balma...
La problemàtica és greu i urgent. Per això cal trobar solucions per diferents vies. I amb la implicació de tothom. L’administració ha de garantir l’exercici dels drets, però això no eximeix la ciutadania del seu paper: d’una banda, vetllar perquè aquesta administració compleixi les seves funcions i, de l’altra, organitzar-se i fer propostes creatives per a fer-la avançar.
Flora Ridaura Isern és Educadora Social
