L'etiqueta fa l'hàbit

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. Reflexió sobre el llenguatge que fem servir per descriure la mobilitat de les persones, a partir de la distinció entre "expats" i "immigrants". L'autor defensa que ambdues paraules descriuen una mateixa realitat, però les etiquetes reflecteixen prejudicis i privilegis.

Fa uns dies, quan viatjava en tren, vaig conèixer una parella americana de jubilats entranyable. Viatjaven fent, cito textualment, “un reconeixement de les ciutats espanyoles, per triar on quedar-nos-hi a viure”. Dins meu se’m van obrir un munt de pensaments: quin privilegi poder escollir el lloc on viure, quantes persones poden fer el mateix, com els acollirà la nova ciutat…

Un cop instal·lada, possiblement aquesta parella rebrà el títol d’expats i no d’immigrants. Sovint es parla amb orgull de mobilitat internacional, i em sorprèn com les paraules que usem per descriure els moviments de persones reflecteixen prejudicis profunds. Parlem d’expats (expatriats) i d’immigrants com si fossin realitats completament diferents, quan, en essència, ambdues etiquetes descriuen el mateix: persones que deixen el seu país d’origen per viure en un altre, encara que els motius i les condicions siguin diferents (la qual cosa no ens toca posar a judici).

La manera com s’usen aquests mots no és innocent, i ens parla molt més de nosaltres com a societat que no pas de les persones a qui apliquem les etiquetes. Dir expat a una persona occidental i amb estudis que es trasllada a un altre país implica una càrrega de prestigi, una mena de distinció social. És una etiqueta que evoca oportunitat, èxit, voluntat i/o, com en el cas de la parella americana, que simplement busca descans i bon temps. En canvi, quan parlem d’immigrant, sovint ho fem amb un to associat al conflicte, a la necessitat o fins i tot a l’amenaça. És menys lícit buscar un nou indret on viure quan un individu tem per la seva vida que quan ho fa per gaudir del sol i la platja durant més mesos a l’any?

Les etiquetes són eines de classificació social i aquesta doble vara de mesurar no fa més que perpetuar desigualtats i emetre judicis gratuïts. Així doncs, l’etiqueta fa l’hàbit. Les paraules que fem servir modelen les actituds col·lectives. I aquestes actituds, al seu torn, configuren les normes socials, les polítiques públiques i les relacions entre persones. Potser ja és hora de revisar el llenguatge que utilitzem, perquè darrere de cada paraula s’hi amaguen estructures excloents. Si volem una societat justa no ens posem etiquetes que divideixen.

Àngel Vàzquez Viu és copresident de la Coordinadora d'ONG Solidàries i membre d'ACAPS Girona

Article publicat a El Punt Avui>>