L'OTAN, no gràcies!

PER ALBERT MAROTO GENOVER. L'autor contextualitza els objectius inicials de la creació de l'OTAN i avisa com dedicar el 5% del PIB a rearmar Europa, pot acabar desarmant l'estat del benestar europeu.

Diu l’article 1 del Tractat de l’Atlàntic Nord que els Estats signants «es comprometen [...] a resoldre per mitjans pacífics qualsevol controvèrsia internacional en la que poguessin veure’s implicats». No cal ser molt espavilat per adonar-se que la pràctica de l’OTAN ha traït aquest principi gairebé des de la seva creació (Guerra freda, Iugoslàvia, Afganistan, Iraq, Líbia...). I tampoc pot adduir-se que la seva intervenció hagi millorat la situació allà on ha actuat.

Un enfocament més realista ens fa dir que l’OTAN es construeix per fer front al Pacte de Varsòvia a l’època de la política de blocs. El Pacte de Varsòvia es va dissoldre, però l’OTAN no va fer el mateix, tot i la desaparició del seu adversari. Els diferents països que la integraven varen decidir la seva continuïtat com a bloc militar hegemònic al servei dels seus interessos particulars, sobretot els dels Estats Units. Es va definir un nou concepte estratègic que tenia per missió la salvaguarda de la seguretat i el model polític i econòmic d’Occident davant les «amenaces» que poguessin sorgir sense concretar-les massa. Això legitimava la possibilitat d’actuar en qualsevol zona del món on, suposadament, aquests riscos poguessin ser identificats, passant de ser una organització defensiva a assumir el paper d’una mena de policia internacional en favor dels «bons», menyspreant el paper d’organismes internacionals com l’ONU i l’OSCE. Un policia que, amb l’excusa dels interessos nacionals, es dedica en realitat a defensar els interessos econòmics de les elits i del complex militar-industrial.

Les darreres reunions de l’OTAN han estat centrades en la necessitat de l’augment de la despesa militar enfront de l’amenaça que pot representar Rússia, obviant que la despesa ja ha anat creixent de forma exponencial la darrera dècada. En realitat, Europa ja està sobradament armada. La suma dels pressupostos de defensa dels països de la UE triplica el pressupost de Rússia. I això sense comptar amb els Estats Units. L’increment d’aquesta despesa amaga doncs altres interessos, tals com servir l’economia de la indústria de l’armament, fonamentalment estatunidenca. La proposta del 5% del PIB es podria entendre com una mena d’extorsió de Donald Trump envers els seus homòlegs europeus per fer quadrar els pressupostos de la seva administració (i dels seus negocis, per extensió). A canvi de què? De què l’oncle Sam no s’enfadi i renovi el seu paper protector de la dèbil Europa? Galdós paper que fan els mandataris europeus! És més cert que la dedicació del 5% del PIB pot provocar el desmantellament i l’enfonsament de l’estat del benestar. I afavorir l’extensió del model neoliberal, elitista i depredador, apte només per a qui s’ho pugui pagar.

Per tot això, cal tornar a proclamar el mateix que dèiem l’any 1986 davant del referèndum de permanència d’Espanya a l’OTAN: OTAN? No, gràcies!

No a l’increment de la despesa armamentista. Sí a la seva reducció per alliberar recursos destinats a l’autèntica seguretat humana: la lluita contra l’emergència climàtica, les desigualtats socials, l’establiment d’un veritable estat del benestar.

No a la violència armada com a eina per a la resolució dels conflictes. Sí a la pràctica no violenta i pacífica que actua en nom del diàleg, la diplomàcia i la cooperació entre els pobles i les nacions.