La desigualtat no fa vacances

PER ESTEL FUYÀ. L'autora exposa com el lleure ha de deixar de ser un privilegi i convertir-se en un dret garantit per a tothom. Si no, milers d'infants catalans sense recursos es veuen desprotegits i amb els drets vulnerats, durant l'època estival.

Quan acaba l’escola, comença per a molts infants un estiu d’experiències, colònies i lleure. Però per a d’altres, només marca l’inici d’un buit: setmanes sense oci, sense sortides, sense joc compartit. La desigualtat no se’n va de vacances. Quan les aules tanquen, la igualtat d’oportunitats també. I molts infants es queden a fora. 

Segons l’Idescat, un 33,1 % dels infants a Catalunya viuen en risc de pobresa o exclusió social. Això vol dir que més d’1 de cada 3 infants creix en una situació que limita l’accés a drets com l’educació, el lleure, la salut o l’alimentació. Mentre alguns accedeixen a una gran varietat de casals i activitats, per a d’altres l’estiu és només una finestra a la desigualtat i a la invisibilitat. El lleure és només per a qui s’ho pot permetre? Quan hem normalitzat que un infant mereix més que un altre? Cap infant decideix on néixer ni en quines condicions. I això no hauria de ser sinònim de vulneració de drets.

Tots els infants tenen dret al joc, al descans i a participar en activitats de lleure, com recull l’article 31 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant. Però aquest dret sovint queda en paper moll quan el cost, la manca de places o l’absència d’adaptacions el fan inaccessible. El lleure no és només «ocupar el temps lliure»: és una eina educativa i emocional clau. Si deixa de ser un dret garantit i esdevé un luxe, exclou.

Què ho impedeix? Obstacles econòmics, institucionals, psicosocials: preus elevats, poca oferta pública, barreres culturals o idiomàtiques, desconfiança en el sistema. I què passa amb infants amb discapacitat o altres necessitats especials, per als quals tot és encara més complex? El sistema sovint no està pensat per a ells.

Cal una mirada interseccional per garantir propostes accessibles, diverses i de qualitat. És una qüestió de justícia i dignitat, d’equitat. 

Sovint apareix un discurs que diu: «Jo treballo tot l’any i pago el casal dels meus fills. No és just que altres ho tinguin gratis.» Però aquest relat del mèrit individual oblida que els infants no són responsables de les condicions de vida de les seves famílies. El dret al lleure no pot dependre del sou dels referents. No parlem de recompensar esforços, sinó de garantir drets. En una societat que associa pobresa a fracàs individual i no a causes estructurals i diferències en privilegis, no és estrany que encara es posi en dubte qui mereix què. I la responsabilitat col·lectiva?

Per sort, arreu del territori hi ha entitats socials i educatives que treballen perquè cap infant es quedi sense estiu. Alguns projectes aposten per casals oberts a tota la comunitat, amb criteris d’inclusió i mixtura social. No es tracta de crear «espais per a nens vulnerables», sinó de trencar guetos i garantir convivència. A NouSol, per exemple, aquest any s’ha impulsat un casal de taekwondo gratuït i inclusiu, una activitat impensable per a moltes famílies sense acció comunitària. Això és lleure transformador.

Perquè el lleure deixi de ser un privilegi i sigui un dret garantit per a tothom, calen polítiques públiques amb finançament estable, adaptacions reals i accés garantit. Cal assegurar places per a tothom i reconèixer el paper de les entitats que fan possible que la igualtat d’oportunitats no sigui només un lema. L’estiu pot ser una oportunitat per construir igualtat, convivència i vincles, però cal voluntat política i compromís comunitari. 

Estel Fuyà és educadora social i tècnica de projectes a NouSol

Article publicat a Diari de Girona >>