Les dones invisibles que ens cuiden

PER JENNY MARIELA BARAHONA SANDRES. L'autora aporta el seu dur testimoni com a treballadora de la llar i explica el dol migratori o la humiliació i explotació que pateixen algunes internes.

El juny del 2019 vaig arribar a Catalunya, ficant tots els meus somnis i emocions en una maleta i una bossa de mà. Recordo com si fos ahir aquell 3 de juny, quan vaig arribar a Barcelona amb la idea de passar una curta temporada de vacances amb la família. Tres mesos era l'objectiu per desconnectar de la frustració de la manca d'oportunitats laborals i dels problemes familiars. No obstant, vaig acabar quedant-me i em va tocar treballar en allò que mai m'hauria imaginat, perquè a Hondures m’havia graduat amb honors de Pedagogia per la Universitat Nacional Autònoma d'Hondures, i després vaig estar treballant en àrees relacionades amb l’educació.  

Així doncs, la meva primera feina va ser tenir cura de 5 criatures i fer-me càrrec d'una casa d'estiu de tres plantes. M'havia d'aixecar a les 8 del matí i no podia anar-me’n al llit fins al voltant de les 12 de la nit, que hagués deixat neta la cuina i tot preparat per a l’endemà. Acabava exhausta perquè dins les meves tasques hi havia el manteniment de la neteja de tota la casa, el jardí, el bany, vestit i jugar amb els nens de la casa...En haver estat docent durant 12 anys, aquesta part amb la mainada no va representar cap problema per a mi...No tenia dret a rebre trucades ni a utilitzar el telèfon. Els molestava que truqués la meva família encara que fos fora del meu horari de treball (que evidentment superava les 16 hores sense descans). No podia parlar fort i tenia prohibit utilitzar el lavabo comú.

Els problemes van començar quan la meva ocupadora, que era l'àvia dels petits, va començar amb desqualificacions cap al meu país i els meus costums, referint-se despectivament a les dones que migrem i deixem els nostres fills allà. La senyora considerava que els espanyols són superiors i que les dones migrants llatines com jo, som objectes al servei de les feines domèstiques. Deia, també, que al meu país no coneixem els valors… A la tercera setmana vaig renunciar a la feina perquè no s'ha de permetre que transgredeixin la nostra dignitat. Cal garantir el respecte als Drets Humans. Vaig procurar fer-li veure, amb tot el respecte, que ni ella ni ningú no és superior a cap altra persona i  que l'època de l'esclavitud formava part d’un passat fosc de la humanitat.

No puc negar que en sortir d’aquella casa vaig plorar amargament durant un parell d'hores. Em sentia més que humiliada. Sentia que havia fracassat en la meva primera oportunitat de feina i que això és el que m'esperava d'ara en endavant. Perquè lamentablement, els abusos a les empleades de la llar s'han normalitzat.

Després em va costar empadronar-me. Vaig traslladar-me a Banyoles on hi vaig viure un mes fins que vaig trobar el meu següent treball d'interna, cuidant una àvia. A diferència de l’anterior, aquesta experiència va ser molt gratificant perquè tot i estar tancada i no ser la feina que volia per a la meva vida, la família de la iaia em va agafar molt d’afecte i la meva adaptació va ser molt millor. Em tractaven amb respecte i amb moltes consideracions. Em vaig acostumar a veure aquella casa com si fos la meva i vaig tenir molt bona relació amb la família. Òbviament,  la relació laboral era clara i les meves obligacions estaven definides. Però no tenia la pressió del maltractament i la desqualificació.

Durant l'època de la pandèmia, específicament durant el confinament, recordo haver entrat en una etapa de depressió. És aquí on vaig entendre que el dol migrant era real i no una història dels professionals de la salut. Sentia molta por pel que es deia a les notícies, pel nombre de morts diàries. Pel fet de no poder sortir al carrer durant diversos mesos, vaig tenir molts atacs d'ansietat i de pànic. Rebia notícies d'amics, de familiars que s'encomanaven, que estaven en estat greu, amics que morien...La impotència d'estar tan lluny dels meus fills, dels meus éssers estimats i no poder abraçar-los o simplement ser-hi en aquests moments en què el món estava trastocat per aquesta malaltia... 

Una doctora em va dir que havia desenvolupat el trastorn d'adaptació. Tot i estar en una casa on les condicions laborals eren bones, la tancada i els problemes familiars feien créixer la meva tristesa i vaig tenir innombrables nits d'insomni. Tenia mals de cap freqüents, amb crisis migranyoses, fins i tot em va reaparèixer l'asma pel qual havia estat donada d'alta anys enrere. En diverses ocasions l'àvia escoltava els meus sanglots. A mi em feia pena que em veiés en aquest estat perquè la veia preocupada per mi. Però el dol migratori és un dolor com un punyal que es clava cada cop més profund. Com que ho he viscut en la pròpia pell soc testimoni que les dones que treballen en les cures ens despersonalitzem, ens oblidem de cuidar-nos nosaltres mateixes per cuidar els altres. 

Avui la vida m'ha donat una nova oportunitat i puc ajudar moltes persones, especialment dones que han hagut de viure igual que jo, situacions extremes: des de violència domèstica fins a explotació laboral. He comprès que res no és casualitat, que vaig haver de passar aquest procés per saber com ha de ser l'abordatge a la comunitat migrant. Tinc totes les meves energies posades a treballar en veritables polítiques migratòries antiracistes, encaminades a la defensa dels Drets Humans. Des del nostre col·lectiu promovem espais de participació en activitats lúdiques, culturals, projectes de reformes a les lleis migratòries per a la regularització, protecció davant l'assetjament, abús i tota mena de violència, posem èmfasi en la importància de cuidar els qui cuiden, i en una millora del sistema de salut emocional i psicològica orientada a donar suport a dones que treballen d'internes i que se senten aclaparades i no troben la sortida als seus problemes, somatitzant així la seva tristesa i desencadenant massa sovint un suïcidi o una mort sobtada. 

Llegeixo avui, que les treballadores de la llar tindran dret a cobrar de l’atur. Després d’anys de lluita, aquest decret és un pas endavant en la normalització i el reconeixement social d’aquest “exèrcit” de dones invisibles, tan menystingudes i tan imprescindibles en tantes llars, per al manteniment de la vida.

Jenny Mariela Barahona Sandres és coordinadora del Colectivo Libre Girona.