L’art com a eina de transformació social

PER ÁNGELES INFANTE. L’art és una eina essencial per expressar emocions, crear vincles i donar sentit a la vida. En un món marcat per la por i la desigualtat, connecta persones més enllà de les paraules. Obre espais d’escolta, justícia i convivència per a tothom. I alimenta la imaginació necessària per transformar la realitat.

M’agradaria obrir aquest article amb una invitació senzilla: recordar. Recordar que amb sons vam aprendre a parlar; que amb traços maldestres vam començar a construir llenguatge; i que amb jocs i balls compartits vam aprendre a conviure i a crear vincles. Val la pena recordar-ho perquè, amb massa facilitat, hem acceptat la idea que l’art és un luxe o un passatemps, quan en realitat és una eina essencial de la humanitat per sentir, comunicar i transformar allò que ens passa. És l’emoció buscant la seva forma.

I no cal tornar a la infància per comprovar-ho. Perquè quan no trobem les paraules, busquem un so per plorar-les; quan l’alegria ens desborda, la compartim ballant; i, sovint, busquem en les paraules d’altres persones un lloc on tornar a somiar. Així, quan ens perdem entre exigències i soroll, l’art ens retorna. Ens recorda que les nostres ocupacions diàries sostenen la vida, sí, però que allò invisible –el que ens sosté per dins– és el que li dona sentit: allò que ens fa voler viure.

Avui més que mai, quan es tornen a normalitzar discursos que converteixen la por en programa i la deshumanització s’infiltra en la quotidianitat, mentre l’odi es justifica amb pancartes de llibertat, necessitem eines que no depenguin de convèncer, traduir o explicar. Aquí l’art té una potència particular: és universal, travessa fronteres i sovint s’entén abans que les paraules. No perquè sigui «neutral», sinó perquè toca un lloc comú: l’emoció, el cos, la memòria. I pot sostenir missatges poderosos, posar llum sobre allò incòmode, anomenar el que es vol ocultar i, sobretot, tornar-nos a connectar quan tot el que ens envolta ens empeny cap al contrari.

En un món que reparteix la paraula de manera desigual, l’art obre una porta diferent. No exigeix papers ni empadronament: fa lloc a qui sent, recorda i imagina. I en aquesta invitació hi ha quelcom profundament democràtic, perquè travessa idiomes, edats i barreres. Permet que qui ha estat històricament silenciat o silenciada pugui expressar-se, ser escoltat o escoltada, i reconèixer-se en altres persones. I això no és un detall: és una forma de justícia. L’art crea espais on l’escolta no és una consigna, sinó una pràctica. Una pel·lícula, un cor, una intervenció al carrer… poden esdevenir territori compartit: llocs on abaixem la guàrdia i tornem a mirar. No es tracta de romantitzar-ho; de vegades aquests espais són fràgils i imperfectes. Però precisament aquí hi ha la seva força: en la capacitat de sostenir la complexitat sense aixafar-la, acollint les diferències per transformar-les en convivència.

L’art ens ensenya que la realitat no és fixa, sinó un relat que es construeix i que podem canviar. Per això, si la transformació social ha de ser profunda, no pot néixer només de la lògica freda del que és «gestionable». Ha de venir d’aquell racó que tantes vegades es menysprea: la imaginació. De la rebel·lia de pensar diferent, del coratge d’assajar altres maneres de viure juntes i junts. I aquí l’art no és un adorn ni un complement: és una bandera de lluita que fa visible el que el poder prefereix mantenir en silenci. L’art no canvia el món tot sol, però encén alguna cosa essencial perquè canviï: el desig col·lectiu de somiar i crear quelcom diferent.

Ángeles Infante és cofundadora del Projecte Eurisca

Article publicat a Diari de Girona >>