L’efecte Zohran: el coratge d’enfrontar l’extrema dreta sense complexos

PER KARIM SABNI. L’article defensa que l’“efecte Zohran” simbolitza una resposta valenta i col·lectiva contra el discurs racista i l’extrema dreta, reivindicant la migració i la diversitat com a valors de justícia i dignitat.

En un moment en què el discurs de l’extrema dreta guanya presència en els espais mediàtics i institucionals, el que anomeno efecte Zohran emergeix com una sacsejada necessària. No es tracta només d’una resposta a un atac racista o d’un gest simbòlic, sinó d’una expressió col·lectiva d’orgull i dignitat que desafia l’hegemonia del discurs de l’odi. L’efecte Zohran és el reflex d’una societat que s’ha cansat de callar i que decideix parlar clar: defensar els drets desde la migració, la diversitat i la convivència no és una qüestió de correcció política, sinó de justícia.

Durant massa temps, els partits i actors democràtics han reaccionat davant l’extrema dreta des de la por o la contenció, modulant els seus missatges per no perdre vots o per evitar el conflicte. Però aquesta estratègia ha demostrat ser un error. Quan el feixisme marca l’agenda, el debat es desplaça cap al seu marc i la democràcia es debilita. L’efecte Zohran recorda que només es pot contrarestar l’extrema dreta des d’un posicionament valent, amb un discurs proemigració, humanista i sense complexos.

Aquest efecte també ens interpel·la com a país. Catalunya ha estat, històricament, un territori d’acollida i solidaritat. Però avui, mentre els discursos xenòfobs s’escampen pels plens municipals, moltes formacions d’esquerres opten per la tebior. Prefereixen parlar de “gestionar la diversitat” abans que defensar la migració amb orgull. Eviten el conflicte en nom del pragmatisme i, en fer-ho, abandonen el terreny simbòlic a aquells que sí s’atreveixen a parlar —encara que sigui per estendre l’odi.

A Girona, com a tants altres llocs, la convivència no la sostenen les institucions sinó els barris, les entitats i la gent anònima que treballem cada dia per fer d’aquest país un espai compartit. Són aquestes xarxes veïnals i associatives les que demostrem que el relat de la por no té fonament: que la diversitat no trenca, sinó que enforteix; que la migració no és una amenaça, sinó una realitat que ens fa més humans.

Les esquerres catalanes haurien d’entendre que la batalla contra el feixisme no és només electoral, sinó cultural. No n’hi ha prou amb condemnar el racisme als discursos, cal disputar el sentit comú. Cal parlar de seguretat per parlar de convivència, d’identitat per parlar de comunitat, i de país per parlar de drets. Sense aquesta valentia, la dreta continuarà marcant el relat mentre les forces progressistes fan equilibris per no incomodar ningú.

El cas Zohran ha obert una finestra d’oportunitat: la de trencar el silenci i recuperar el llenguatge de la dignitat. Si aquest efecte arrela, pot convertir-se en un punt d’inflexió. Perquè a Catalunya som molts més els que rebutgem el racisme que no pas els qui l’alimenten. Però cal que això es tradueixi en política, en discursos i en accions.

La societat catalana i europea és més plural del que alguns volen fer creure. Som molts els que no acceptem el retrocés democràtic ni la normalització del discurs racista. Però per revertir la tendència cal parlar clar, organitzar-se i perdre la por. L’efecte Zohran no és només un moment: és una estratègia de futur.

Només el subjecte que rep l’odi pot derrotar l’odi. Només les persones que han estat utilitzades com a arma política poden desactivar el discurs que les deshumanitza. L’extrema dreta no es combat només des dels despatxos o les tertúlies, sinó des de la veu d’aquells a qui vol fer callar. Per això necessitem més Zohrans, més Mohameds, més Mamadous: persones d’orígens diversos que prenguin la paraula, que transformin el dolor en relat i la vulnerabilitat en força col·lectiva. Només quan aquestes veus ocupin el centre del debat públic podrem revertir la narrativa de la por i construir, de debò, una societat on la dignitat no depengui del lloc de naixement.

Karim Sabni, director de Social Project 4.0

Article publicat al Diari de Girona >>