Nosaltres i tercers, com a proveïdors de serveis, utilitzem cookies i tecnologies similars (d'ara endavant “cookies”) per proporcionar i protegir els nostres serveis, per comprendre i millorar el seu rendiment i per publicar anuncis rellevants. Per a més informació, podeu consultar la nostra Política de Cookies. Seleccioneu “Acceptar cookies” per donar el vostre consentiment o seleccioneu les cookies que voleu autoritzar. Podeu canviar les opcions de les cookies i retirar el vostre consentiment en qualsevol moment des del nostre lloc web.
Cookies autoritzades:
Més detalls
MENU

L’habitatge, un dret vs. una papereta?

Les darreres setmanes, la crisi de l’habitatge ha tornat al debat públic arran d’uns fets que no haurien d’haver succeït mai. Reflecteixen una realitat que es repeteix en moltes ciutats, barris i pobles i que queda invisibilitzada. Per què, aquesta vegada, se n’ha parlat tant? Més enllà de les circumstàncies, preocupa que un dret essencial per viure dignament s’hagi convertit en una bandera electoralista i partidista. Els principals grups polítics s’han posicionat i han assenyalat responsabilitats, però un cop més, han prevalgut els interessos electorals per damunt de la voluntat d’abordar el problema.
 

Les responsabilitats pròpies han quedat en un segon pla mentre que la culpa es trasllada als altres. El dret a l’habitatge ha de ser una prioritat de les polítiques públiques i, independentment del color polític de qui governi, no pot ocupar l’agenda només quan esclata un conflicte. Perquè tenir una llar no és només disposar d’un sostre; és tenir estabilitat, seguretat i autonomia per construir un projecte de vida.

És hora d’impulsar polítiques valentes que combatin l’especulació i la gentrificació, que només provoquen l’expulsió de veïns i veïnes dels barris on han construït les seves vides. Quin model de ciutat volem? Ciutats plenes de vida, on les persones puguin viure, treballar, créixer i envellir, o espais de negoci que expulsen la ciutadania? Per això no podem normalitzar que viure en determinats barris o ciutats sigui un privilegi. Quan les persones han de marxar perquè no poden accedir a l’habitatge es vulnera un dret fonamental i es debiliten els vincles comunitaris i la cohesió social. La crisi no es resol amb declaracions ni retrets, sinó amb responsabilitat, mesures concretes i polítiques sostingudes. És hora de passar de les paraules als fets i situar les persones al centre perquè una ciutat sense veïns i veïnes perd la seva ànima, identitat i cohesió. L’habitatge no és un privilegi, és un dret irrenunciable i garantir-lo ha de ser un compromís ferm de totes les administracions i forces polítiques, més enllà de les sigles i dels interessos partidistes. Defensar-lo és defensar la dignitat de les persones i el futur dels nostres barris, pobles i ciutats.

Àngel Vàzquez Viu, copresident de la Coordinadora

Article publicat a El Punt Avui 

Amb el suport de

Amb la col.laboració de