Migracions i refugi: cal que les portes estiguin ben obertes

PER ARCADI OLIVERES. En un món globalitzat i en el què circulen, en tota llibertat, mercaderies, empreses, capitals, informacions i tecnologies, resulta absurd que posem traves a la lliure circulació de persones.

En un món que anomenem globalitzat i en el que circulen, en tota llibertat, mercaderies, empreses, capitals, informacions i tecnologies, resulta absurd que posem traves a la lliure circulació de persones. Circulació de les persones que, com en el cas de les migracions , dels desplaçaments i del refugi són bàsicament conseqüències dels funcionaments equívocs de la vida econòmica i política.

En el camp de les migracions, l’explotació econòmica d’uns territoris envers uns altres - sigui feta per raons colonials o d’interessos empresarials – obliga al desplaçament de la població en cerca de la supervivència o senzillament d’un millor nivell de vida. La història de la humanitat és la d’un constant moviment de persones . I Europa, emigrant al llarg de molts períodes de la història, n’és un bon testimoni. No podem pas negar aquesta evidència i més encara quan, ens agradi o no, som en bona mesura responsables d’aquesta situació en la mesura en que, envers els països de sortida, practiquem un comerç injust, reciclem beneficis que les nostres empreses obtenen en aquest països, ens enduem cap aquí les seves matèries primeres, els hi enviem les deixalles que no volem, i finalment, cobrem quantitats exorbitants al reclamar el pagament d’un deute que sovint han contret dirigents corruptes del Sud, mantinguts pel món industrialitzat i que s’ha vist notablement incrementat pel cobrament que els hi fem d’interessos abusius.

Pel que fa a l’exili i el refugi, què en podem dir ? Doncs que cal mirar quins són els orígens dels conflictes armats, ètnics o estrictament polítics que originen aquests moviments de població. En algunes de les guerres que han originat més desplaçaments hi trobem, de ben segur, raons internes però gairebé sempre hi trobem també intervencions interessades des de l’estranger que fan servir els grups enfrontats per tal de recolzar les seves ambicions. Els casos de l’Afganistan, de Líbia, i, ben recentment de Síria, ens confirmen tals tipus d’asseveracions. Al que hem dit, cal afegir-hi a més la nostra responsabilitat com a venedors d’armes cap a aquests països. Hem d’ésser conscients que, en aquest tema, Espanya hi te una posició extremadament activa. Tan sols en els països de la zona que ara més ens preocupa, i en els darrers anys s’han enviat armes espanyoles a Egipte, Algèria, Aràbia Saudí, Jordània, Bahrein, Turquia, Líbia, Oman, Israel, Qatar, Kuwait i Emirats Àrabs Units. Quina vergonya !!!

Però tan si ens referim al desplaçament sigui per raons econòmiques o polítiques, cal considerar que tals fluxos sempre resulten beneficiosos per a nosaltres, país d’acolliment, en la mesura en que rejoveneixen la nostra piràmide d’edat, aporten cotitzacions i fiscalitat que superen llargament les atencions – sanitàries, socials, educatives, d’habitatge etc., que els hi donem tan si tenen una situació administrativa regular com si no, i sobretot en que ens aporten un més que considerable enriquiment cultural.

Tanmateix, al marge d’això, i hi hagin o no beneficis econòmics, és evident que el Planeta és de tots, que no existeix cap raó ètica per posar-hi fronteres i que, la nostra obligació com a ciutadans és la repartir-nos equitativament els recursos dels que disposem.

En perfecta contradicció amb el que estem dient es podrien situar en canvi les actuals polítiques, mantingudes per la Unió Europea. La persecució dels immigrants en origen mitjançant el militaritzat programa Frontex, l’existència dels anomenats Centres d’Internament d’Estrangers (CIES), la renúncia al espai Schengen de lliure circulació dins de la zona comunitària i l’actitud, gairebé de subhasta, de refugiats entre els països membres ens fan pensar que a Europa ens hem desdit completament dels principis de pau i convivència que volien vertebrar el continent després de la Segona Guerra Mundial. Heus ací, una segona vergonya.

Publicat al diari El PUNT AVUI >>