Nadal
PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. L’article reflexiona sobre com el desembre ens recorda valors com la solidaritat i els drets humans, alhora que constata que aquests estan en crisi en un món individualista i saturat de dolor. La sobreexposició al patiment genera autoprotecció emocional i una deshumanització creixent. Aprofitant aquesta indiferència, alguns discursos transformen persones en amenaces i erosionen la dignitat humana.
Al calendari del mes de desembre hi tenim assenyalats el Dia Internacional dels Drets Humans (10 de desembre), el Dia del Migrant (18 de desembre), el Dia Internacional de la Solidaritat Humana (20 de desembre)...Són dates estretament vinculades a valors com la gratitud, la generositat, l’acollida o el suport mutu, amb els que acostumem a associar el Nadal, aquella època de l’any en què sembla que tothom és millor persona.Malauradament, sabem que conceptes com la solidaritat i els drets humans estan en crisi. Vivim en un món on la immediatesa i l’individualisme s’alimenten d’una capacitat d'absorció del dolor, cada cop més saturada. Les imatges de patiment humà formen part de la nostra quotidianitat, cosa que ens obliga, per supervivència, a autoprotegir-nos emocionalment… Aquesta estratègia de salvaguarda, però, acaba afectant la nostra capacitat d’empatia i derivant cap a una deshumanització que, mal ens pesi, avança a marxes forçades.
Aquesta indiferència cap a l’ésser huma és recollida amb avidesa per un sector social a qui li va molt bé que convertim persones en etiquetes i categories, i aquestes, en amenaces. Un discurs agressiu que ataca ja no només els més vulnerables, sinó a tota la humanitat, desposseint-la de drets i de dignitat.
I fer-ho, avui és més fàcil. La digitalització constant ens força a viure en un present fragmentat, on la identitat es construeix a cops d’impactes breus i buits de contingut, sense deixar lloc a l’empatia o a la solidaritat, i entrant en contradicció amb la realitat humana, que és més lenta, emocional i fràgil.
Però aquesta realitat “antiga” té quelcom molt més arrelat que encara no hem perdut: la vida en comunitat. Per això arriben aquestes èpoques de cotó fluix, curulles d’anuncis que ens expliquen històries de persones concretes que ens arriben al cor, amb imatges lluminoses que ens apropen des d’una altra dimensió -molt més tangible- als qui tenim al costat.
Potser no hem de perdre l’esperança, i hem de deixar d’autoprotegir-nos emocionalment per a què totes les històries humanes que veiem i sentim dia a dia ens puguin impregnar. Amb això, farem rebrotar aquest sentiment d’humanitat, traduïda en dignitat, fraternitat i igualtat.
Àngel Vàzquez Viu, copresident de la Coordinadora d'ONG Solidàries
Article publicat a El Punt Avui >>
