Narratives tòxiques sobre el padró
PER VICTORIA HERNÄNDEZ. L'autora desmunta rumors i amenaces vinculades al padró, en base a les lleis vigents i alerta que cal anar desmuntant les narratives tòxiques de l'ultradreta.
En les darreres eleccions municipals del passat mes de maig, les narratives polítiques sobre la immigració no han deixat indiferents els electors. Alguns candidats i candidates han utilitzat, a la seva conveniència, el desconeixement de la societat sobre alguns conceptes legals relacionats amb la permanència irregular dels estrangers a territori català, així com afirmacions que no estan recolzades en dades verificades sobre els efectes negatius que implica l’establiment d’immigrants a Catalunya. Tot plegat, amb una clara finalitat: la de promoure el sentiment nacionalista i fomentar l’animadversió de la comunitat autòctona envers la forana.
I en tenim una prova en la proposta electoral relacionada amb la denúncia de persones migrants en situació irregular inscrites en el padró municipal amb l’objectiu principal d’expulsar aquesta població. I com que «No hi ha res al món tan comú com la ignorància i els xerraires», que deia Cleobul de Lindos, és necessari recordar què diu la norma catalana en el Decret Legislatiu 2/2003 sobre aquest assumpte: el padró municipal és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi sense fer distinció entre la ciutadania nacional o l’estrangera. Ho confirma també la resolució del 17 de febrer de 2020, de la presidència de l’Instituto Nacional de Estadística i de la Direcció General de Cooperació Autonòmica i Local, que refereix que «Tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al Padró del municipi en el que resideix habitualment», sent imperatiu per als ajuntaments dur a terme la inscripció que correspongui al padró municipal, sense exigir cap resolució que certifiqui la permanència regular de l’estranger. Només cal identificar-se com a habitant de la localitat, una situació que pot ser certificada amb passaport davant l’administració municipal, ja que el deure i el dret sorgeix pel simple fet de pernoctar en el territori.
Pel que fa a la Llei d’Estrangeria o la seva reglamentació, és fals que existeixin pressupostos jurídics que indiquin que una persona pugui ser expulsada per se del país per estar en una condició irregular. S’ha de verificar i provar que s’han generat situacions greus delimitades per la llei, que impliquin la sortida a l’estranger. El migrant en situació irregular sempre hauria de tenir la possibilitat de defensar-se. Per contra, els ajuntaments –d’acord amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades– no poden donar un ús diferent al que atorga el legislador a la informació recollida per al tràmit del padró i pretendre adquirir competències que no li han estat encomanades o fer de xivato de la Policia Nacional o del Ministeri de l’Interior enviant informació del padró per iniciar una expulsió. L’ajuntament no pot, de cap manera, convertir-se en perseguidor de migrants ni en un botxí de drets fonamentals, sinó tot el contrari: ha de vetllar pel compliment i garantia d’aquests drets.
Davant un panorama on alguns nous mandataris municipals, com Sílvia Orriols a Ripoll, opten per criminalitzar la irregularitat migratòria, fomentant escenaris de discriminació i xenofòbia, i pensant ja en la propera convocatòria electoral del 23 de juliol, és urgent que la societat entengui que rumors com que els «immigrants viuen de les ajudes socials» o que «els immigrants ens treuen llocs de treball» no concorden amb la informació que anualment aporten entitats com l’INE, l’OMI o les ONGs. Cal posar-hi el focus, i desmuntar aquestes narratives tòxiques que només busquen confondre i sumar vots a la intolerància.
Victoria Hernández, és orientadora jurídica d'ASOCOLGI
Publicat a Diari de Girona >>
