Necessitats de cura de les dones migrants dedicades a cuidar

PER ALEJANDRA BEJARANO I RUBY CORTÉS. Les autores posen de relleu les necessitats emocionals i de cura, que també tenen les dones migrants que es dediquen a cuidar la gent gran i els més petits.

El col·lectiu de dones migrants que es dediquen a cuidar nens i persones grans ha estat molt de temps invisibilitzat. Se l’ha fet viure sempre al marge de la societat, com a ciutadanes de segona, malgrat que la tasca que realitzen és crucial per al manteniment de les condicions de benestar i qualitat de vida de les persones que cuiden i les seves famílies.

Falta per reconèixer, a més, una part de la situació i és que les dones que cuiden també necessiten cures, atès que elles també experimenten angoixa per la seva pròpia situació, per la condició d’irregularitat en la que moltes es troben, per no comptar amb suficients vincles, per les condicions laborals precàries -moltes vegades carregades d’abusos de tota mena, des de comentaris racistes fins a l’excés de feina i prohibicions que ratllen l’esclavitud-, a més de les càrregues familiars que han d’assumir en el seu país d’origen.

La necessitat de seguretat també es veu alterada per la incertesa de mantenir la feina al no tenir garantida la subsistència durant els períodes de desocupació. I moltes es veuen afectades en el seu desig d’autorrealització, al no poder desenvolupar-se professionalment en el camp per al qual s’han format als seus països d’origen -amb tots els sacrificis que això ha comportat- o en oficis per als quals estan qualificades.

L’absència del sentit de pertinença, aquest sentir-se part de quelcom, que les fa autoafirmar-se com a persones, com a dones valuoses, pertanyents a la societat. Aquesta societat de la qual formen part però que se’ls fa estranya, aliena, distant; on es veuen obligades a viure però restant-ne al marge, observant-la des de fora. Aquesta societat que insisteix en excloure-les i, no obstant, les ubica en el més íntim de les seves llars, on resulten veritablement útils. 

Tot aquest cúmul de situacions ha generat que des de diferents associacions, com l’ONG Dagua, es prengui consciència d’aquestes mancances i es generin espais que afavoreixin el compartir i la construcció de xarxes de suport on es posin de manifest aquestes situacions, i, a través de la interacció, es detectin altres necessitats que vagin sorgint de manera natural a través de les sessions de suport emocional. La idea principal és cuidar de qui ens cuida i cuidar significa abordar les persones des d’un punt de vista biopsicosocial.

La posada en comú d’aquestes necessitats, facilita adoptar estratègies encaminades a cuidar-nos des de totes les esferes, perquè a més s’ha constatat que hi ha necessitats o qüestions socioafectives prèvies a la migració que es poden aguditzar i que necessiten atenció.

El camí que aquestes dones han de recórrer fins a l’obtenció del permís de residència i treball és llarg i carregat de dificultats, i, a més, les necessitats emocionals no es resolen amb la seva obtenció. Els cal un suport addicional perquè durant el temps que han estat en situació irregular han experimentat un alt nivell de pressió emocional. En aquest context pot ser que fins i tot quan l’obtinguin els costi assolir un estat de satisfacció i benestar òptim.

Es fa necessari bolcar la mirada vers aquest col·lectiu, imprescindible per mantenir aquest estat del benestar al que estem acostumats. Fins i tot el feminisme europeu, que ha agafat força mercès a aquestes dones que ens substitueixen en les tasques de la llar per tal que puguem sortir a batallar per reclamar la igualtat de gènere, es veuria molt afectat. Sense la presència d’aquestes dones, senzillament, les coses serien ben diferents.

Per Alejandra Bejarano i Ruby Cortés, membres de DAGUA ONG.

Publicat a Diari de Girona >>