No ens hem passat de frenada, ens hem quedat curts
PER JAN PICÓ: Reflexió de l'autor sobre l'actual crisi dels residus a la ciutat de Girona i com la ciutadania no és prou conscient que parlem d'un problema estructural i no d'una molèstia puntual. Una crisi que va més enllà de la gestió actual i que té a veure amb la responsabilitat del consumidor.
Girona està immersa en un canvi profund en la gestió dels residus. Un canvi que es fa evident en la nostra rutina quotidiana: en els hàbits, impostos, carrers, mitjans i, sobretot, en les converses. Es diu que «Girona està bruta» —i és cert que massa vegades veiem bosses d’escombraries abandonades davant de contenidors buits. També és cert que caldria millorar les freqüències de recollida, especialment a l’estiu i en fraccions com l’orgànica. I hi ha qui es queixa de les segues selectives, perquè com bé sabreu, veure flors que no estan en testos i conviure amb altres espècies, fa brut. Però el que ens fa més feredat als Naturalistes de Girona és que el debat s'ha instal·lat exclusivament en la netedat, i no pas en el fons: la quantitat desorbitada de residus que generem i la visió antropocèntrica de la seva gestió. Importa més el contenidor que el contingut.
Recordem, per exemple, la vaga de recollida que va tenir lloc fa uns anys a Salt. Els carrers es van omplir de deixalles, i molta gent va començar a preguntar-se: com pot ser que generem tanta merda? Aquesta és, en realitat, la pregunta clau. I la resposta no es troba ni en els contenidors ni en els calendaris de recollida, sinó en el model econòmic i cultural en què vivim: un turbocapitalisme que promou el consum ràpid, barat i constant on resulta més rendible és produir i distribuir de manera massiva, encara que això impliqui generar quantitats ingents de residus, també a les cases. Aquesta economia crea el problema (els residus) i després ens ven la solució (el reciclatge i el tractament), amb beneficis privats i costos col·lectius que paguem doblement: quan comprem i quan paguem impostos. És un problema estructural, que arrela en la idea que els residus són una molèstia de la qual ens hem de desfer ràpidament i fer-los desaparèixer de la nostra vista quan ja no tenen valor.
I si ho penséssim al revés? I si els residus tornessin al punt d’origen? Quan comprem un producte, el trobem ordenat i polit enprestatges. Quan aquest objecte deixa de servir-nos, en neguem el valor, el volem deixar de veure i despreocupar-nos-en i l’aboquem a un contenidor. Jo pago el rebut i ja n’hi ha prou; no vull dedicar temps a fer la recollida selectiva. En queixem que els horaris de les peixateries siguin limitats, o que els productes estiguin separats en botigues? Per què ens molesta que el retorn —la recollida— també tingui condicions i criteris? El sistema ha banalitzat els materials que han estat usats. Però si creiem que val la pena viure en aquest planeta, haurem de canviar com pensem el món: no podem desentendre’ns de res del que fem, consumim o llencem. I no, no és una manipulació sinó una responsabilitat. Ser responsables vol dir repensar què consumim, com consumim i com ho retornem. Significa destinar la mateixa cura a rebre que a retornar. I això també inclou els residus.
El futur no passa per contenidors intel·ligents ni per aplicacions que ens diguin quan treure la brossa. El futur passa per models de consum que no generin residus, com per exemple, la venda de productes a granel. Cal que paguem pel que realment generem i tinguem les eines per retornar-los a qui correspon en botigues i supermercats i punts de reparació i reciclatge.
No ens hem passat de frenada. Ens hem quedat molt curts. Ens cal innovar en la gestió, amb models més ambiciosos i arreu del territori, però sobretot, una legislació catalana que fa temps que esperem.
Jan Picó és el president dels Naturalistes de Girona
Article publicat a Diari de Girona >>
