Ocupació delinqüencial?

PER ÀNGEL VÀZQUEZ VIU. L'article desmunta el terme "ocupació delinqüencial", qualificat d'enganyós i ideològicament motivat. S'argumenta que aquesta expressió, impulsada per sectors conservadors, s'utilitza per vincular pobresa i criminalitat. Per contra, l'autor assenyala que les dades jurídiques i socials mostren que la majoria d'ocupacions són per necessitat.

En els darrers temps, ha irromput amb força en el debat públic una expressió tan cridanera com enganyosa: “ocupació delinqüencial”. Lluny de descriure un fenomen real, aquest terme ha estat impulsat per think tanks vinculats a sectors conservadors, amb l’objectiu de vincular pobresa i criminalitat. És un concepte que cerca sembrar por, justificar mesures repressives i reforçar la propietat privada com a valor absolut. En lloc de respondre a una anàlisi rigorosa de l’emergència residencial, aquesta etiqueta fabrica un enemic útil –l’ocupa delinqüent– per evitar afrontar les causes estructurals de la crisi d’habitatge.
En primer lloc, en l’àmbit jurídic barrejar l’ocupació amb delictes com ara robatoris, tràfic i coaccions és un despropòsit. El Codi Penal ja preveu la usurpació com un delicte diferenciat i les dades són clares: la gran majoria d’ocupacions responen a situacions de necessitat, no a màfies ni a delinqüència organitzada. Tanmateix, aquest relat distorsionat s’utilitza per legitimar desnonaments exprés, operacions policials i una opinió pública cada cop més insensible davant l’exclusió residencial. En aquest context, moltes persones es veuen abocades a ocupar per poder accedir a un sostre. No són delinqüents, sinó famílies amb criatures, dones soles, joves precaritzats, persones grans o migrades sense alternatives d’habitatge. Invisibilitzar les seves vides i reduir-les a una caricatura criminal no només és injust, sinó també una forma de violència institucional. Aquesta estigmatització reforça la seva exclusió, trenca els vincles comunitaris i expulsa aquestes persones dels marcs de protecció social i ciutadania.

Les paraules modelen realitats. Repetir sense qüestionar expressions com ara “ocupació delinqüencial” consolida una mirada que deshumanitza i desvia el focus de les veritables causes de la crisi d’habitatge. El relat de les ocupacions delinqüencials busca convertir la pobresa en una amenaça i la supervivència en un delicte. Però, què resulta més greu: ocupar per necessitat o deixar milers de famílies vivint al carrer? En una societat amb uns mínims de justícia, la resposta hauria de ser clara. I interpel·lar-nos a totes.

Àngel Vàzquez Viu és copresident de la Coordinadora d'ONG Solidàries i president d'ACAPS Girona.

Article publicat a El PUNT AVUI >>