Qui són els veritables delinqüents?

PER JOAN ROURA EXPÓSITO. L'autor denuncia la hipocresia del discurs polític i mediàtic sobre l’habitatge: mentre es titllen de "delinqüencials” algunes ocupacions—la majoria d'ocupacions estan vinculades a la pobresa-, es minimitzen o s’oculten les pràctiques fraudulentes i especulatives de grans immobiliàries i fons voltors.

A Catalunya i a l’Estat espanyol, diverses immobiliàries han estat condemnades en ferm per estafes hipotecàries, desnonaments il·legals i pràctiques fraudulentes amb conseqüències socials devastadores. Lluny de ser casos aïllats, aquestes actuacions responen a un model especulatiu i rentista que concentra beneficis en mans d’uns pocs grans tenidors, mentre condemna milers de famílies a situacions de desnonament o d’endeutament crònic. Tanmateix, malgrat l’abast d’aquests delictes i els coneguts vincles de les immobiliàries amb el poder polític i financer, gairebé mai la seva forma de funcionar es qualifica com a delinqüència organitzada. No parlem “d’immobiliàries delinqüencials”, i ni tan sols coneixem amb exactitud l’abast de la seva corrupció perquè encara no existeixen unitats policials especialitzades en perseguir l’especulació immobiliària.

En canvi, l’actualitat política i mediàtica amplifica un fenomen minoritari en termes estadístics, però molt rendible en clau electoral: les anomenades “okupacions delinqüencials”. Una etiqueta sense cap fonament teòric o jurídic, ja que barreja realitats que el Codi Penal diferencia amb claredat. L’ocupació d’un immoble buit és usurpació (article 245), mentre que l’entrada en un habitatge d’ús habitual està tipificada com a violació de domicili (article 202). Per suposat, cap d’aquests delictes té cap correlació amb activitats pròpiament delinqüencials com robatoris, tràfic de drogues, coaccions, etc. De fet, les dades estadístiques confirmen que les persones condemnades per ocupació no acostumen a tenir vincles amb xarxes criminals, sinó que són famílies amb criatures, joves precaritzats o persones migrades sense alternatives de vivenda. Per tant, equiparar la ocupació amb la delinqüència no només falseja la realitat, sinó que busca penalitzar els pobres en comptes d’abordar les causes estructurals de la pobresa.

Tanmateix, l’expressió “okupació delinqüencial” és utilitzada cada vegada amb més insistència per part de partits polítics conservadors i mitjans de comunicació afins. Casos anecdòtics es presenten com si fossin la norma, alimentant una narrativa securitària amb greus repercusions en matèria de drets socials. Molts ciutadans viuen amb la por d’un perill imaginari: creuen que poden perdre el pis per l'acció d’un col·lectiu okupa, quan és molt més probable que siguin expulsats per les accions de bancs, immobiliàries o fons voltors. El resultat és que el focus públic apunta a figures marginals en comptes dels veritables responsables, mentre es normalitza que milers de llars siguin desnonades a través de resolucions judicials ordinàries que gairebé mai desperten alarma social.

Les conseqüències d’aquesta narrativa són nefastes. D’una banda, serveix per legitimar canvis legals que faciliten desnonar famílies vulnerables, convertint la pobresa i l’exclusió residencial en un problema d’ordre públic en lloc d’un dret vulnerat. De l’altra, alimenta un negoci multimilionari: els fons d’inversió compren blocs sencers per especular-hi, les asseguradores venen pòlisses a preus desorbitats i les empreses de seguretat multipliquen beneficis alimentant la por. No estem davant d’anècdotes, sinó d’un dispositiu que gestiona el malestar social en benefici dels grans interessos econòmics. Un dispositiu que divideix la societat, debilita les solidaritats i disciplina les classes populars, fent acceptables polítiques que en altres circumstàncies serien percebudes com a abusives.

El llenguatge no és mai neutre: defineix categories, orienta percepcions i legitima polítiques. Quan assumim sense qüestionar el relat de les “okupacions delinqüencials” no només estem associant pobresa amb criminalitat, sinó que estem evitant assenyalar els veritables responsables de la crisi. La pregunta és inevitable: per què a les tertúlies i al Parlament s’escolta més parlar de la delinqüència dels okupes que de la de les immobiliàries? Potser perquè és més fàcil buscar responsables cap a baix que cap amunt; i perquè és més còmode assenyalar qui només lluita per tenir un sostre digne, que no pas aquells que concentren poder i riquesa.

Joan Roura Expósito, tècnic d'Incidència Política de la Coordinadora. 
Article publicat a Social.cat >>