Sense llum, sense sobirania

PER KARIM SABNI EL GARRAF. A partir de la gran apagada elèctruca que ha patit la ciutadania, l'autor parla de la necessitat d'implementar energies renovables, d'una vegada per totes i per sobre dels beneficis i interessos de les grans corporacions.

Ens hem quedat a les fosques. No era de nit; era en ple dia, a les onze del matí, quan la llum s’ha apagat i, amb ella, una part de la vida quotidiana de pobles i barris sencers. Una incidència, diuen. Un problema tècnic. Però la realitat és que cada cop que es produeix un tall de llum com aquest, el que s’apaga de debò és qualsevol ficció que Europa sigui un territori que garanteix els drets bàsics a tothom.

Mentre nosaltres ens quedàvem sense poder treballar, sense poder conservar aliments, sense poder obrir negocis ni atendre serveis, a Brussel·les, als despatxos on mai no falta la llum, continuaven aprovant més fons per rearmar Europa. Continuaven parlant d’augmentar els pressupostos militars, de reforçar la «seguretat» del continent. Però de quina seguretat parlen si ni tan sols podem garantir la llum en ple segle XXI?

Aquest tall de llum no és només una anècdota. És una fotografia brutal d’un model que ha girat l’esquena a la gent. Una Europa que destina milers de milions a armament, però que permet que les seves infraestructures essencials s’afebleixin. Una Europa que parla de sobirania, però que depèn energèticament de grans oligopolis, de combustibles fòssils i de xarxes ineficients i abandonades.

Jo he vist gent gran atrapada a casa sense ascensor. He vist comerciants amb la persiana a mig obrir, resignades i resignats. He vist escoles buscant com continuar les classes sense tecnologia, i veïns sense saber què passava, sense cap informació clara. La impotència ha tornat a planar sobre nosaltres.

I la pregunta que em faig -que ens hauríem de fer tots- és: a qui protegeix tot aquest rearmament si la població està desemparada? Com pot ser que parlin d’enfortir Europa mentre deixen caure el teixit de la vida quotidiana?

Sobirania no és tenir més tancs. No és comprar més avions de combat. Sobirania és que el teu poble pugui viure amb dignitat. És tenir una xarxa elèctrica robusta, pública, descentralitzada i sostenible. És no haver de patir cada hivern, cada estiu, si la xarxa aguantarà. És no ser ostatges de quatre grans empreses que només pensen en beneficis i no en serveis.

Cada cop que s’apaga la llum, s’encén una altra consciència: la necessitat urgent de construir una Europa basada en la vida i no en la mort. Una Europa que aposti per les plaques solars, per les comunitats energètiques, per l’autogestió i la resiliència local. Una Europa que no tingui por de trencar amb el model oligopolístic que ens condemna a viure amb por, amb precarietat, amb incertesa.

La foscor d’avui ha estat física, tangible, però també simbòlica. Perquè evidencia que mentre ens venen promeses de futur, el nostre present s’esfondra. Mentre els governs juguen a la guerra, nosaltres continuem patint les seves absències.

Per això avui, més que mai, crido alt i clar: més plaques solars i menys bales. Més vida i menys mort. Més dignitat i menys submissió. Més sobirania real i menys discursos buits. Que no ens acostumin a la foscor. Que siguem llum. Que siguem foc. 

Karim Sabni és director de la Cooperactiva Idària d'inserció sociolaboral, i membre de Social Project 4.0 i Girona Acull. 

Article publicat a Diari de Girona >>