Nosotros y terceros, como proveedores de servicios, utilizamos cookies y tecnologías similares (en adelante “cookies”) para proporcionar y proteger nuestros servicios, para comprender y mejorar su rendimiento y para publicar anuncios relevantes. Para más información, puede consultar nuestra Política de Cookies. Seleccione “Aceptar cookies” para dar su consentimiento o seleccione las cookies que desea autorizar. Puede cambiar las opciones de las cookies y retirar su consentimiento en cualquier momento desde nuestro sitio web.
Cookies autoritzades:
Més detalls
MENU

Sense Padró no hi ha vacuna

PER KARIM SABNI. Què passa quan alguns ajuntaments neguen l'empadronament a alguns dels seus ciutadans/es? Sense empadronament s'exposa a tot un col·lectiu, veïns i veïnes nostres, al virus de la injustícia social.

Imaginem per un moment que el títol d’aquest article sigui un anunci a les notícies i que per poder accedir a les vacunes haguem de tenir el padró al dia. Tots i totes començaríem a córrer per esbrinar i recordar on estem empadronats, col·lapsaríem els telèfons dels nostres ajuntaments per saber què volen dir amb tenir el padró al dia. Durant uns dies faríem gestions que ni sabem que existeixen perquè per nosaltres no existeixen.

 Actualment per a molts veïns i veïnes nostres, aquestes gestions formen part del seu dia a dia. La gent es troba amb moltes dificultats per empadronar-se, molts obstacles administratius que els deixen sense padró i, quan tenen sort i acaben essent empadronats, han de mantenir el padró i han d’estar pendents cada 2 anys a renovar-lo. No vull entrar en detalls legals de perquè molts ajuntaments de Catalunya es neguen a empadronar i aplicar la llei del padró que els obliga a empadronar tots els ciutadans que viuen als seus municipis. Normalment, és una negació intencionada que deixa a la persona en un estat d’indefensió. Aquestes males pràctiques , la de negació de drets, és un clar exemple de racisme institucional.

Per entendre millor el padró, hem de saber què implica estar empadronat o no. Per poder accedir a drets bàsics com l’accés a l’educació, a la sanitat o a serveis socials necessitem estar empadronats. Sense padró, la persona no existeix per a l’administració i, en situacions de crisi sanitària com l’actual, si no constes al registre del padró, ets invisible i per tant, no tindràs accés a les mesures que s’hagin d’adoptar, com toca ara amb la vacunació.

Per poder tenir un targeta sanitària, ens cal tenir un document d’empadronament. A dia d’avui hi ha moltes persones que no tindran accés a les vacunes simplement perquè alguns ajuntament els han denegat l’empadronament. Estic segur que, d’aquí uns mesos, el debat serà que les vacunes han d’arribar als països pobres però com sempre, ens oblidarem dels invisibles: les persones migrades que viuen als nostres barri. Molts em titllaran de pessimista i, fins i tot, d’exagerat però la realitat és encara més dura del que pugui explicar en aquesta breu opinió.

Fa un any, quan va començar la pandèmia, vam veure com els invisibles es van quedar sense feina, sense llum, sense aigua, sense menjar... i sense poder accedir als recursos que es van facilitar a tota la ciutadania. Només, com a conseqüència de la pressió política que es va exercir des de les entitats, se’ls va atendre puntualment. Aquesta atenció va estar enfocada des d’una perspectiva de donar almoina i no com una acció social que parteix d’una garantia de drets que hauria de pretendre transformar les situacions de les persones.

Per poder lluitar pels drets bàsics necessitem poder accedir al padró en igualtat de condicions. Cal eradicar les pràctiques de racisme institucional que exerceixen molts municipis.

Així doncs, tota persona que viu en un municipi (amb independència de la seva situació administrativa) té l’obligació, i el dret, d’empadronar-se i per tant, l’administració local té l’obligació d’empadronar quan es demostra que la persona viu al municipi.

Si volem que ningú es quedi enrere, hem de vetllar perquè tothom tingui accés a tots els recursos en igualtat de condicions. Totes i tots sabem que venen anys durs, i que per ensortir-nos-en o ho fem entre totes o tornarà a guanyar el virus.

Karim Sabni és membre de Girona Acull i de Social Project 4.0

Publicat al Diari de Girona >>

Amb el suport de

Amb la col.laboració de